La ventafocs

LaMov, Compañía de Danza

Centre Cultural de Terrassa, 14 de febrer de 2015

Explicar un conte és un art refinat només a l'abast d'uns pocs. Cal molta imaginació i destresa comunicativa. Però sobretot una innocència lògica, allunyada de l'entrebanc que la raó imposa. Tot plegat per traspassar espais, situacions i personatges improbables, cap a circumstàncies factibles. I és una via de doble sentit, on a més d'un bon narrador, cal un esperit obert a escoltar fantasies. Amb la versió de La Ventafocs de la companyia LaMov aquest petit miracle és possible gràcies a transformar aquell conegut relat en un somni escenogràfic, amb la utilització d'un llenguatge de dansa assequible.

La dansa contemporània de la Ventafocs

Poques històries com el conte de l'oprimida, a qui una fada regala un futur millor, tenen tants paral·lelismes amb el ballet clàssic. No és només que hi hagi un gran ball de gal·la on coneixerà el seu príncep, segons la versió de Charles Perrault. Es tracta també d'un joc de miralls entre bellesa i tècnica expressiva, que té el seu corol·lari en les sabatilles de puntes o mínim contacte d'una ballarina amb el terra. Volar: no és alta la pretensió d'aquests artistes. Amb els cossos entrenats i nosaltres en l'imagini. Tot plegat una efímera fugida de la realitat.

Amb unes pintures de Pepe Cerdá projectades al fons de l'escenari, la música original del ballet de Serguei Prokofiev, un final sorpresa, la curiositat interpretativa d'un dels personatges (que no podem desvetllar aquí) i un elenc notable, la companyia aragonesa LaMov i el seu coreògraf Víctor Jiménez proposen una versió de La Ventafocs que respon alhora a dos reptes i dels quals se'n surt amb molt bona acollida per part del públic. El primer té a veure amb el clímax necessari perquè la història resulti atractiva, malgrat ser tan coneguda. La principal virtut de l'espectacle és no oblidar en cap moment que es tracta d'un conte. Fidels a aquest esperit enjogassat, sorpresa i fantàstic, aconsegueixen una atmosfera on realitat i ficció s'entrecreuen sense solució de continuïtat. És amb aquesta aproximació a l'esperit del relat, malgrat les lleus novetats narratives i de personatges, que és possible reviure una vegada més el miracle del conte.

Després està la qüestió de l'actualització del llenguatge. I també en això LaMov demostra una perícia especial. No ens oblidem que La Ventafocs és una peça àmpliament representada en el ballet. Els intèrprets de la companyia defensen amb solvència suficient les figures pròpies d'aquella disciplina, però sempre oberts a un llenguatge més contemporani. Fins i tot amb alguna línia de text. El que permet una aproximació fàcil i planera a l'essència de la dansa: comunicar amb el cos. Les germanastres, per la seva histriònica actuació; la madrastra, pel repte del personatge; i el príncep i la Ventafocs, perquè aconsegueixen en els seus duos una encertada, somiada i creïble sintonia. Tots plegats són els bons narradors del conte, efectivament. Explicat amb encert segons els gustos dels nostres temps.

Trayectos Zaragoza 2013

Zaragoza, sábado 29 de junio del 2013

Buenos e interesantes contrastes ofreció la segunda tarde de Danza Trayectos por las calles de Zaragoza. Con aportaciones diversas, desde la danza más emocional al circo contemporáneo, éste con esa auténtica revolución conceptual en la que está sumergido y que lo sitúa en cartel destacado del gesto y el movimiento. Cuatro espectáculos todos ellos repletos de sensibilidad, calidad técnica y compromiso. Pero vayamos por partes:

1) LaMov: compañía referente del panorama aragonés, inauguró la tarde con una auténtica bomba emocional, el dúo Nosotros interpretado por Elena Gil y Mattia Furlan. Tuvieron que emplearse a fondo, con un esfuerzo increíble para lograr crear el clima adecuado para su pieza, en una plaza de San Bruno llena y sin las condiciones técnicas suficientes, porque sin linóleo en el suelo resultaba de alto riesgo algunos de los pasos que ejecutaban. Acompañados por la música de transición al barroco de un autor desconocido del sigo XV, y con un silencio casi espectral como el que consiguieron, rindieron el público a la poética de un paso a dos repleto de reflexión, extraordinariamente compuesto, con momentos de cauce energético intenso, y que la pareja supo transmitir con sencillez y resolución.

2) Trasladados al solar de la calle San Agustín fue el turno de Joan Català, a quien esta temporada en Barcelona tuvimos la oportunidad de descubrir junto a Lali Ayguadé, en la pieza Little Me. Proveniente del mundo del circo, investiga con resolución en la zona de confluencia con la danza, que no es otra que la del gesto contemporáneo. Un arriesgado ejercicio de memoria personal, Lo Pelat, con un tronco enorme que mantiene en equilibrio sobre su cuerpo, dispuesto cada momento que pasa a crear mejor y mayor complicidad con el público, rendido éste a su simpatía y originalidad.

3) La compañía mexicana Cuatro x Cuatro fue la primera en actuar en el recinto del Centro de Historias, el último espacio de la tarde, donde esperaba al público una nueva propuesta de danza contemporánea plena de sentido y originalidad: cuatro bailarines, desplazándose (esta vez sí, sobre un linóleo) normalmente en ejecuciones que probablemente tuvieran una buena parte de improvisación: Inacabado V4. Y en las que señalaban lo sustancial de la soledad humana en medio de la sociedad: cuerpos que se mueven con su propio ritmo y significado, para solo de vez en cuando interaccionar entre ellos, no siempre para crear posiciones armónicas o de coherencia colectiva, probable sentido intencionado de la pieza y que finalizaron invitando a participar del juego a un numeroso grupo del público. Con esa constancia de lo colectivo: bullicioso transitar de vida, en la búsqueda individual del propio gesto.

4) Y finalizó la tarde la compañía francesa IETO con su obra Inspiration. Dos interpretes del circo contemporáneo, dispuestos a agasajar con su propia felicidad, en los equilibrios que ejecutan. En la primera parte con sus cuerpos entrelazados, en la segunda con unas estructuras de madera que el público maravilló que no hubieran caído varias veces sobre ellos o les hubiera enganchado las manos. Una auténtica gozada ver el trabajo de Fnico Feldmann y Mosi Espinoza: complicidad y riesgo.

Y es que circo y danza, o ambos por su lado, hicieron que esa tarde zaragozana -como se dijo muy acertadamente por megafonía al final de los cuatro espectáculos- la vida fuera algo más bella.