Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ariadna Peya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ariadna Peya. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de juliol del 2017

Aüc. El so de les esquerdes

Les Impuxibles / Carla Rovira
La Seca – Espai Brossa, 7 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona

© Alfred Mauve

De totes les maneres possibles

Sensibles al món que les envolta, la companyia Les Impuxibles malda per fer visibles qüestions per resoldre. A Limbo va ser la mirada que tenim respecte la transsexualitat. Aquí sobre la violència masclista: la més urgent i indigna plaga dels nostres dies. Cal parlar-ne, les vegades que sigui necessari, perquè no quedi reclosa per por al sí de les relacions tòxiques; i educar les noves generacions per tal que quedin alliberades de la xacra. Després, la forma com cadascú vulgui fer-ho, dependrà dels seus recursos i intencions.

S'han aliat amb Carla Rovira, de qui vam veure la temporada passada una meravellosa reflexió de com els infants viuen, s'informen o pateixen les mil violències que els envolten: Most of all, you’ve got to hide from the chicks. I en el temps, als escenaris barcelonins, just el mes d'abril, es va presentar la imprescindible i colpidora Five Easy Pieces de Milo Rau, recreació del violador i assassí belga de nens als anys 90. Tres exemples ben diversos d'afrontar l'assumpte.

I la conclusió (provisional) on podríem arribar és que no hi ha cap sistema millor de tractar tot plegat, que fent-ho. 

Les Impuxibles estiren fort a Aüc del relat subjectiu, la dansa enunciativa, i la música evocativa. És el seu mètode. Ho fan tan decididament, que pot xocar que es barregi en un mateix espectacle una violació i un abús infantil. S'expressen amb tanta claredat, que avisen l'espectador de la duresa del propi plantejament. Hi posen veritat, com a resposta: un crit de denúncia que ressona a l'ànima de la sala.

Ofereixen alguns moments excepcionals. Les notes dissonants de Clara Peya al piano en el tema central de l'obra i la seva explicació, que reafirmen la magnitud d'aquesta compositora. El solo de la ballarina Olga Lledó amb un fil de llana, que duu més lluny que en altres ocasions la dansa somàtica que coreografia Ariadna Peya. I el magnífic monòleg, potser amb un excés d'interrupcions contextualitzadores, de l'actriu Júlia Barceló i que, segons explica, és responsabilitat de la mà sempre incisiva de Carla Rovira.

En un moment determinat parlen del llibre Instrumental de James Rhodes. Víctima d'abusos de nen, anuncia a les primeres planes que no donarà detalls d'aquell malson. Però es respiren a les 288 pàgines. Sense ni un mot macabre. Justament perquè l'intolerable és que passin coses així a la nostra societat. Parlar-ne, cadascú a la seva manera, és l'única opció vàlida.

© Alfred Mauve

dimarts, 19 d’abril del 2016

Homes Foscos


David Pintó i Clara Peya
Intèrprets: Rubén Yuste, Marc Vilavella
Piano: Clara Peya | Andreu Gallén
Moviment: Ariadna Peya
El Maldà, 17 d'abril de 2016



Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

El cos de la batalla

En mans d'un escriptor, desig i imaginació esdevenen relat. Poc o molt fantasiós, però en tot cas condició de possibilitat. I el gènere musical, amb apunts ballats, el seu instrumental irreal. Perquè ens obliga a una suspensió lògica: reconeixem el cos, contenidor de totes les batalles emocionals, però no deixa de sorprendre'ns com s'explica en escena. En l'espai entre somni i realitat, Rubén Yuste i Marc Vilavella presten una acurada interpretació vocal amb l'assessorament de Mariona Castillo; i un interessant desplegament gestual: moviment firmat per Ariadna Peya. L'escriptura és de David Pintó i la música de Clara Peya: tot i que resulta indestriable la labor d'aquests dos creadors, com la realitat i la ficció s'entrecreuen i fan tàndem d'amor i odi.

Quan una història pren diversos sentits, és perquè som davant d'un univers. El de l'escriptor, que des de la creativitat genera tot de personatges, un dels quals és especialment difícil d'abandonar. Però també els múltiples reflexos, amb un gran mirall davant l'espectador, des dels quals poder, violència, homofòbia interioritzada, autoria, amor i esperança s'hi barregen, sense solució de continuïtat. Potser el més intel·ligent de l'obra és saber des de la primera cançó el perquè de tot plegat, i malgrat tot ignorar-ho en favor del joc de significats a què conviden.

La realitat, al final, sempre acaba estimant la ficció. I el cos en moviment ressalta aquesta veritat: sempre un instrument més precís per la seva proximitat amb el desig. Quan diem que és un musical de petit format, en ocasions com aquesta és perquè constatem que les coses importants i grans no precisen de gaire més: un cos (o dos) i una batalla per resoldre.

I si encara tot plegat no fos suficient motiu per anar a veure aquest muntatge, reafirmar la camaleònica i insondable capacitat musical de la seva compositora; l'acusada finesa i respecte cap a l'espectador del seu dramaturg; la mesurada i transparent interpretació del pianista Andreu Gallén; i l'exactitud i moderada diversitat que els dos actors exhibeixen.