Mercedes mais eu

Janet Novás & Mercedes Peón

Sala El Torín, 27 d’abril de 2019

Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Femenino: plural de artista

Un buen festival debe servir para descubrir artistas que en otros contextos quizás pasen más desapercibidos. No porque su trabajo no merezca un foco enorme, simplemente por lo atrapado de la programación regular. Y alguna dificultad de eco, todo sea dicho. Así que muy atentos a esta maravilla que apareció y que reclama a voces un teatro y unos cuantos días de "corre-ve-y-dile": Mercedes mais eu.

Primera consideración: lo plural. Mercedes Peón es compositora y música. Conocedora profunda de la tradición y los sonidos de su Galicia natal, reinventa todo ese patrimonio, actualizándolo y convirtiendo su interpretación en un canto libre y duro. No se debe más que a su intencionalidad y la ejerce con contundencia. Por su parte, Janet Novás es bailarina de contrastes, intensa y delicada a la vez, impactante y fuerte. Baila como un torrente, pero sabe también cómo expresar circunspección. Juntas generan algo único: pluralidad, en el lenguaje de cada una -claro-; pero especialmente en la voz que ponen a la diversidad, en el espectáculo.

Segunda consideración: lo femenino. Que no demuestran, que no justifican, que simplemente ejercen. Verlas moverse por el escenario, porque la coreografía no tiene sólo que ver con la danza sino más bien con la posición de cada una de ellas frente al mundo, demuestra lo obvio: que se sostienen, que comparten condición, que se respetan en su mirada y el tono de sus palabras. ¿Quién dijo binario? ¿Qué es eso? Solo humanismo: femenino.

Tercera y última consideración: sobre el artista. Bailarina y cantante. Percusión electrónica. La de los instrumentos. El cuerpo y los teclados. Una sola cosa: Janet llevando al paroxismo su ejecución. Mercedes actuando en el límite del mundo. Es una fiesta lo que generan las dos juntas. Una de las grandes. No debiera nadie perdérselo: ni los programadores que miraban estos días en Sismògraf; ni el público que, entusiasmado (extasiado) recompensó con una de las ovaciones más sentidas del festival.

Foto: Martí Albesa

Mol·leculari

Lipi Hernández

Ballarins: Álvaro Esteban, Dario Barreto, Janet Novás, Laila Tafur, Juan Carlos Lérida, Manuel Rodríguez, Raquel Klein
Plaça de Braus d'Olot, 20 d'abril de 2018
Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Publicat a Recomana.cat 

El treball de grup

És un fet inqüestionable que tota una generació de ballarines i ballarins marcaran una etapa en la dansa a Catalunya i que l’epicentre d’aquest boom cal situar-lo en l’Institut del Teatre. Són joves i estan decididament impulsats per molta gent d’aquell centre a qui caldrà reconèixer en el seu moment l’esforç i la dedicació. Una d’elles és Lipi Hernández: ballarina, docent i responsable d’un mètode que porta per nom DATA. En el rerefons de la proposta una idea del treball en grup, de la col·lectivitat, com a instrument que engrandeix, multiplica els esforços individuals en l’acte ballat.

Ajuntar en un mateix espai aquests dos universos, el conceptual de la unió entre cossos, i alguns dels excel·lents intèrprets que han format nòmina en un moment o altre dels estudis, de la docència de l’Institut, o senzillament en contacte puntual amb aquell centre dona com a resultat una construcció encara més profunda que no pas aquella que se’n derivaria de la lògica coreogràfica i de repetició.

Perquè aquella conjunció genera una nova unitat: una composició que es llegeix des de l’experiència dels 50’ minuts de durada d’aquest espectacle, interpretat amb diferents professionals segons la disponibilitat d’agendes: de moment s’ha vist en dues ocasions, una a la Quinzena de la Dansa Metropolitana de Barcelona i l’altra al Festival Sismògraf i el llistat ha anat canviant.

També en això, efectivament, Mol·leculari demostra la profunditat del punt de partença: perquè és la participació (prendre part, no pas ser una part) en què se sosté. I no pas per deixar de remarcar amb aquest exercici l’alta qualitat de cadascú dels seus integrants. Tot el contrari: la profunda expressivitat d’Álvaro Esteban; el dinamisme de Dario Barreto; la intospecció de Janet Novás; l’elegància gestual de Laila Tafull; la solvència interpretativa de Juan Carlos Lérida; la tensió de Manuel Rodriguez; l’explositivitat de Raquel Klein. Totes elles, tots ells són ben presents en cada fragment de l’obra; de la mateixa manera com només prenen sentit perquè responen a un interès comú.

Així es desplega aquest Mol·leculari, al qual es pot objectar de totes formes un cert ritme irregular, amb tres parts massa marcades. De vegades el trencament del ritme provoca allunyar-se del fil conductor de la peça i obliga a recomençar de nou en l’imaginari de les connexions entre aquests subjectes. Com si fossin planetes orbitant de formes irregulars en un espai imaginari: han de retroba-se, tornar a reconèixer-se, iniciar de nou uns tímids primers contactes, per finalment entrar de ple en el món de les interaccions de grup. Resulta estrany, de totes maneres, les poques vegades en què aquestes relacions més properes es tradueixen en contacte físic. Segurament és intencionadament que així passi

Foto: Martí Albesa