From England With Love

Crítica publicada al web de la Revista Susy-Q de Danza

In love con esta danza

Aclamado por el público del Mercat de les Flors, casi unánimemente todos en pie, Hofesh Shechter ha vuelto a triunfar en Barcelona, ciudad que siempre ha acogido bien su estilo, y en el Festival Grec, certamen con cuyo director saliente siempre ha tenido una especial conexión. Aún a sabiendas de que en esta ocasión venía la segunda compañía, o precisamente por eso: por la calidad indiscutible de un elenco joven, que ha logrado incorporar como propio un juego de torsiones, manos fluctuantes y pequeños saltos, como si se tratase de movimientos incrustados en su esencia vital. Materiales coreográficos de este israelí instalado desde hace más de veinte años en Londres, que son los lugares comunes a los cuales agrada a los espectadores aficionados hacer una nueva (re)visita.

“From England with love” es un homenaje a la patria que ha acogido un impulso creativo que es, en definitiva, una evolución personal de la Batsheva Dance Company y sus años bailando trabajos de grandes creadores del continente, como por ejemplo Wim Vandekeybus. Su interés por la música, hasta llegó a tocar de batería en una banda, impregna sus piezas de una esmerada selección, incluso de clásica: aquí con Henry Purcell a la cabeza, como no podía ser de otra forma si hablamos de Inglaterra. 

Se trata de una obra que intenta generar una mirada de lo que está pasando en el tránsito histórico contemporáneo que vivimos: jóvenes que aparecen con sus uniformes de las disciplinadas escuelas británicas, para adentrarse en el caos y una cierta pérdida de sentido en el cual probablemente viva aquella sociedad (y por extensión, la europea). La pieza se estrenó el 2021, originalmente interpretada por la Nederlands Dans Theater 1. Y ese fue otro de los intereses de la noche: ver ese viaje de vuelta al segundo elenco en este caso, de una creación que no hizo para su propia compañía.

En general, a nivel discursivo, genera pequeños apuntes, líneas argumentales, algunas interpretaciones posibles de lo que muy probablemente sea uno de sus problemas más recurrentes: la falta de precisión argumental, la incapacidad para unir en un todo aquello que sirva al espectador de cauce. Aunque poco importa frente a los cincuenta y cinco minutos de vaivén interpretativo, de esos ocho bailarines entregados a un juego incesante de movimiento sinovial en todos los sentidos posibles del espacio. 

Seguramente se lo deben pasar en grande en el escenario, y eso se nota. Aunque la transmisión de esa emoción llegue al patio de butacas más por la empatía que generan; la música de alto voltaje y decibelios que todo lo envuelve; descubrir entre ellos al catalán Eloy Cojal Mestre (esto no es fútbol, pero ya se tarda en hablar de su aportación al conjunto); y un juego de luces extraordinario que es otra de las maravillas del espectáculo. En definitiva, una obra que responde a la búsqueda actual del coreógrafo, en la que belleza y complejidad, afirma, son una misma cosa. Y nosotros que lo celebramos de nuevo.

Barbarians

Hofesh Shechter Company

Mercat de les Flors, 4 de febrer de 2016

L'art de l'amor

La destresa consisteix en fer bones preguntes i no pas en respondre-les. Ja ho sabem d'antic que l'amor és un inabastable per al raonament i just per això mateix cal recercar ben endins, allunyats de les fórmules ad hoc, i acceptar la indigència des de la qual abordem la qüestió. Una bona interrogació obre sempre un camp il·limitat a l'expressió, i l'art se'n beneficia perquè troba l'espai suficient on manifestar-se, sense lligams que l'encotillin. I el resultat, naturalment, no podria ser un altre que una nova bateria de dubtes: l'única autèntica i genuïna funció del pensament.

Sembla que Hofesh Shechter s'ha retrobat parcialment amb el mètode i en un període que abasta des del novembre de 2014 al juliol de 2015, en plena crisi dels quaranta com mig insinua en la veu en off de la primera peça, ha coreografiat un tríptic amb un desplegament desigual però sempre fascinant des del qual llença cap al públic una singular invitació per acompanyar-lo en aquell procés de dubte al voltant de les relacions humanes: la intimitat, la passió i la banalització. Tres creacions que entrelliga, com és habitual en ell, amb un sentit de circularitat amb què clou la tercera part.

the barbarians in love és l'arrancada contundent i desfermada que qualsevol espera de la companyia anglesa. Amb un protagonista d'excepció: el joc de llums de Lawrie McLemman. És una declaració de principis que el mateix Hofesh s'encarrega d'explicar: “no sé què us hauré de dir sobre tot plegat”. La millor manera d'acceptar el caos en el qual qualsevol s'endinsa quan s'enamora. Aquesta manera de despullar la pròpia inseguretat, d'obrir en canal les emocions, queda senyalada en la gesticulació nerviosa, impetuosa dels sis ballarins, enèrgica i translúcida d'una inquietud essencial des de la qual ens parla el coreògraf. És el fragment més fàcil de reconèixer de la dansa lluminosa i obscura alhora del grup: aquella forma tan particular d'aprofundir en la matèria desesperada des de la contundència del cos desbordat de moviment. Aquest contrast entre la simplicitat de la pregunta i la complexitat de la reacció de la frase coreogràfica és justament l'espai de manifestació de l'artista.

tHE bAD: resulta incòmode l'espera de vint minuts per tal que els ballarins puguin enfundar-se un vestit daurat i es justifica també perquè les tres peces presentades no tenen una solució de continuïtat clara: el joc consisteix en seguir interpel·lant i en la segona part toca el torn a la qüestió de la passió. És aquí on Hofesh madura un estil preciosista i delicat. Despullada de complexitat dramatúrgica, la coreografia remou ben endins en les entranyes del misteri. De gran dificultat tècnica per als cinc ballarins que la protagonitzen, amb salts narratius i potser més llarga del necessari, és la més rica en diversitat gestual i apunta noves vies de manifestació, maneres de compondre els quadres de grup que és probable estiguin inaugurant una nova etapa creativa: caldrà veure-ho en futures produccions. En tot cas es tracta de la confirmació que la mirada s'obre a l'exterior des de la foscor i no a l'inrevés: ens responem perquè dubtem.

two completely different angles of the same fucking thing clou la vetllada. Tot massa evident: se li escapa de les mans. Ni la música atronadora -potser no tant com en obres anteriors-, ni allò que s'explica, ni la interessant combinació de vestuaris representant les tres peces, aguanten el gir: aquí s'afirmen coses, sobre la banalització de l'amor. I això traeix el sentit del conjunt. Es perd la màgia. No interroga. Fa fora l'espectador del joc: guanya el particular punt de vista de Hofesh Shechter. Segurament el compartim. Però és una llàstima perquè no és generador de preguntes essencials sinó de posicionaments. I com era d'esperar, el seu art queda ressentit quan cau en aquesta simplificació.

Sun

Hofesh Shechter Company

Teatre Grec, Festival de Barcelona

9 de juliol de 2014 

Publicat a: Núvol, El Digital de Cultura

Nova visita de la companyia Hofesh Shechter a Barcelona amb una meravella incontestable. Violenta, contundent, forta, precisa i desbordant, condensa el millor i el pitjor de la condició humana. Un imprescindible per als qui busquen art i posicionament ètic.

La dansa que provoca: Sun

Després dels sis mesos que va passar a l'antiga colònia belga, Joseph Conrad va escriure El cor de les tenebres (Heart of Darkness). Més enllà d'esdevenir un complet catàleg de l'horror, l'obra va marcar un punt d'inflexió en el pensament contemporani. Per molt llunyà geogràficament que fos l'Àfrica, no era possible continuar tancant els ulls. S'interpel·lava de manera directa i acusadora les potències europees de l'època. En una societat d'estricta moral domèstica, però de nul·la consciència d'humanitat, encara caldria escriure amb molta sang el segle XX perquè els drets humans (i dels pobles) fossin reconeguts.

El tema de la violència ha impregnat sempre l'obra del coreògraf israelià Hofesh Shechter. Establert a Londres, des d'on desplega seducció, compta amb l'estima incondicional del públic barceloní. I el suport decidit del Mercat de les Flors, a qui cal agrair l'aposta avançada per aquest jove i poc conegut ballarí. Political/Mother era fins ara la seva obra més destacada. En aquella ocasió abordava a dos nivells la qüestió: la de l'abandonament infantil (circumstància personal); com la idea de pàtria (referència al seu país d'origen). Els seus muntatges combinen sempre impacte visual i àmplia capacitat expressiva. Exigent, amb un esforç físic compromès, els ballarins són comunicadors d'una forta i única idea, allunyada d'una narrativa complexa. En l'origen de Sun, el deure categòric de pensar: interpel·lar, provocar, incomodar. Tot, per no oblidar.

El sentit circular de l'obra pren així sentit: què hem après des de què Conrad va escriure aquelles pàgines de la infàmia? I sense entrar, potser per prudència, potser senzillament perquè sap que no li perdonarien, les imatges de la coreografia són plenament actuals només que penséssim en les notícies del dia. El vestuari d'època accentua la llunyania temporal: però la música ensordidora, rítmica i furiosa composada pel mateix Shechter ens retorna a la incòmode veritat: és aquí i ara, que a uns quilòmetres d'aquesta plàcida nit d'estiu s'està escrivint de nou aquell relat de la barbàrie.

© Foteini Christofilopoulou

Malgrat aquest fil de continuïtat, tant amb l'obra coreogràfica de Shechter, com amb aquell compromís ètic, Sun està farcit de novetats. La més destacada: un sentit de l'humor poc conegut fins ara. És com si la pressió a què ha estat sotmès des de que se l'ha convertit en l'estrella més fulgurant de la dansa contemporània actual, hagi tingut per resposta una més i millor innocència. Lluny d'aprofundir en aspectes formals i de contingut, abstret per poques però contundents línies de dibuix dramàtic i coreogràfic, aposta per reforçar-se en una sola idea, prou forta i distintiva com perquè el seu treball sigui reconegut amb segell propi. No en el sentit de resultar nou allò que explica, sinó pel seu caràcter universal. La violència, al capdavall, és substantiva de la condició humana i no pas una conseqüència d'actes erronis. Pura banalitat, ens advertirà després de la segona guerra mundial la filòsofa Hannah Arendt.

La veu en off en català del mateix Shechter; una broma que no explicarem aquí però que tots aquells que hàgiu vist altres espectacles de la companyia entendreu de seguida pel que fa a com s'acaben les seves obres (aquells seus dos minuts finals que sempre he dit que paguen per tot un esforç); i determinats jocs amb els espectadors, a través de les llums, com del propi text, allunyen Sun d'alguns dels principals problemes en què hauria pogut caure: fer-nos sentir responsables de coses que se sap prou bé que no són al nostre abast de resoldre; o caure en una certa demagògia, cosa que hagués invalidat d'arrel tot l'espectacle. Sun és pura innocència i per demostrar-ho gaudeix rient de la seva pròpia posició d'autoritat. Una rebequeria infantil, una decidida i nostàlgica síndrome de Peter Pan en què Hofesh Shechter ha decidit instal·lar-se amb la seva companyia de dansa.

La música Die Walküre de Wagner queia sobre els boscos, en forma de napalm, en la versió lliure que va fer Francis Ford Coppola del llibre de Conrad: Apocalypse Now. Va desplaçar llavors la història a la guerra de Vietnam, protagonitzada per la nova potència emergent de l'època: els Estats Units d'Amèrica. En el muntatge de Hofesh Shechter, de nou Wagner, amb un breu fragment de Tannhäuser. Pel mig, malgrat el temps transcorregut, aquest gran silenci. Lluny: Israel i Palestina. Nosaltres aquí: escrivint i gaudint de l'abstracció. No em direu que tot plegat no sembla una estranya broma infantil.

La dansa del Grec 2014

La dansa del Grec 2014

Hofesh Shechter, revisitat

Mercat de les Flors, 1 de febrer de 2013

Podem confondre un esbós coreogràfic amb una obra d'art. Com també convertir una estada creativa en un Bienvenido Mr. Shechter. Vivim un temps acomplexat i som capaços d'això i de més. Però la dansa no enganya mai, perquè transita lliurement només si hi ha autenticitat. Per això és que les peces presentades al Mercat de les Flors aquests dies mereixen una segona oportunitat.

Maig del 2011. Un jove coreògraf israelià establert a Londres tanca temporada al Mercat. Sorpresa majúscula, magnífiques crítiques, un dels moments a retenir en la memòria dels aficionats: Political/Mother. El teatre públic, amb el seu director al capdavant, sempre atents, sempre disposats a més, aconsegueixen que la companyia es comprometi a fer una estada a la Fàbrica de Creació El Graner, inaugurada pocs mesos després. Durant un mes la companyia s'hi instal·la. L'acord inclou la presentació a la ciutat de dues peces curtes. Amb aquest anunci es presenta la temporada 2012-13. Hofesh Shechter torna a Barcelona!

Estic parlant de joves ballarins, com en la primera peça: Uprising, que amb una radicalitat extrema saben expressar la violència que és capaç de generar un determinat model de masculinitat. El de la guerra, l'enfrontament i l'agressió. Boten per l'escenari com autèntics gegants fins a generar una profunda opressió emocional. Els seus moviments són al servei d'una denúncia que Shechter ja va fer en l'obra anteriorment vista a Barcelona i que té molt a veure amb la situació política del seu país d'origen.

Com també m'estic referint, en la segona part: The art of not looking back, interpretada en contrast només per ballarines, a una suposada feminitat alliberadora capaç de capgirar l'experiència viscuda en primera persona pel propi coreògraf que, malgrat l'abandó de ben petit, diposita l'esperança en una expressivitat de ball que despulla de gestos una autenticitat del sentir generat amb una visceralitat tan profunda i precisa, com colpidora per com interpreten des del sentiment, l'absència.

I naturalment també d'una música, obra del mateix Shechter quasi tota, que es converteix en el tercer protagonista (ignoro si de gènere masculí o femení), i que commou fins al més profund en l'experiència estètica del conjunt. Sense oblidar-me, és clar, d'aquells darrers dos o tres minuts, que a manera de càmera ràpida, els dos grups de ballarins resumeixen l'hora escassa que dura en total les dues parts, com si d'una moviola es tractés i que rememora tantes coses, com convida a pensar en la circularitat dels arguments exposats al llarg d'aquesta creació. No és novetat, a Political/Mother ja ho vam veure, però és un moment conceptualment brillant i una bona manera de cloure l'espectacle.

Però...

És conegut que un artista no fa altra cosa que explicar una i altra vegada les mateixes coses, oi? El problema rau, com es va comentar al maig del 2011, que hi ha una manca fragant de narració. Una única idea, simple i clara, requereix d'un relat. És tan fàcil tot plegat? Masculí i Femení? Blanc i Negre? Bo i Dolent?

I és habitual també que en aquest país ens refiem poc dels nostres i, en canvi,sempre amb admiració dels altres, oi? Doncs ens hem excedit de nou, perquè aquesta segona aparició de Hofesh Shechter a l'escenari del Mercat de les Flors no aporta res de fonamental, ni per a la dansa contemporània, ni per a un espectador que exigeix passes endavant i que espera autenticitat i no una fenomenal campanya publicitària.

Publicat també a Núvol, el digital de cultura

També pots consultar la crítica publicada a la revista de dansa Susy Q número 43 de febrer-març 2013 

Political / Mother

Hofesch Shechter Company

Mercat de les Flors, 6 de maig de 2011

© Gabriele Zucca

Hofesch Shechter s’excusava en el debat posterior amb el públic: aquest no és un exercici intel·lectual. I explicava que el títol de l’obra va néixer de manera atzarosa: només com a punt de partida. Dos mots antagònics, que malgrat tot han estat imbricats entre ells –intencionadament- al llarg de la història: la mare pàtria... Una idea ben simple que, d’entrada, sabíem on ens portaria: l’exèrcit, les proclames, el soroll, les dictadures, l’alienació col·lectiva enfront del recer de la llar. No hi havia, efectivament, cap dubte: el missatge és d’una linealitat tal que només restava l’interès a com es representaria tot plegat.

Political / Mother és la primera peça llarga del coreògraf. Potser massa si del que es tractava era de proclamar que aquelles dues paraules són irreconciliables. I amb un recurs escenogràfic excessiu: un concert ensordidor de rock en directe, amb tres guitarres elèctriques amplificades fins al dolor, un conjunt de percussió fent tremolar les parets del Mercat i una veu esquinçada, cridant a tort i a dret. No és que el recurs no fos legítim: total és la millor imatge per evocar la barbàrie. És que s’exagerava de tal manera que se simplificava fins al paroxisme tot el missatge.

Després, hi havia els 13 ballarins. Irregulars intèrprets, però extraordinaris com a punts de fuga d’aquell audició esbojarrada. No pas perquè de debò poguéssim admirar en la seva totalitat una potencialitat que s’intueix en cada petit gest, en els moments més lúcids de tot plegat que no són altres que els escassos solos o fins i tot alguns duos; sinó perquè aguanten amb actitud estoica i una presència difuminada la incorporació de l’únic element impossible que mai s’hagués ningú imaginat que podia compassar-se en el discurs de l’obra: és aquesta la dansa popular d’avui? demanaven justament en el programa de mà... I no donarem més pistes, per respecte al coreògraf que expressament va demanar que fos aquest el secret entre ell i les persones que ens vàrem quedar a escoltar-lo...

Els cossos són fràgils, la idea de l’obra –en aquest cas- també, la força de la barbàrie és omnipresent i les vies d’escapament són tan properes com la dansa que els pobles inventaren per elevar-se d’aquella realitat embrutidora. Aquest és el final magnífic amb què es clou Political / Mother, dos minuts a penes que justifiquen tot un espectacle. Un bucle visual, com a càmera ràpida, on els ballarins reprodueixen els principals moments de l'obra, enfront de l'agressiu soroll del món. 

Aquell final, el millor possible que es podia imaginar per a la temporada del Mercat de les Flors 2010-11.




www.btvnoticies.cat