Handle with care

Direcció i coreografia: Tangel / Benzal

Intèrprets: Marina Fullana, Laura Lliteras, Lara Misó, Ole Kristian Tangel, Will Thompson i Adrián Vega

Sala Hiroshima, 27 de juliol de 2018

Festival Grec de Barcelona

La cura de l'altre

Premi de coreografia de l'Institut del Teatre, en la tercera edició, Jesús Benzal i Ole Kristian Tangel investiguen al voltant de les relacions humanes tot fixant la mirada en la necessitat d'anar amb compte perquè, com les coses fràgils, tot es pot esquerdar. L'analogia amb unes copes de vidre (que en la segona funció es van trencar) ressituen molt bé el problema: fins i tot amb tota la cura del món, l'interès més viu i l'atenció més precisa, acabem fent mal a l'altre, molt sovint sense la més mínima intenció. 

L'obra comença amb un doble pla que divideix una cortina transparent des d'on Will Thompson, greu i intens, mira a l'interior entre delerós d'entrar i encuriosit. Handle with care és una funció coral, amb sis intèrprets d'acusada personalitat i accentuada presència. La roda de l'acció s'engega justament en el moment en què entren en moviment les connexions a diversos nivells entre tot el grup. Cadascú aporta accents propis a la proposta: Marina Fullada i Laura Lliteras amb un gest sòlid; Lara Misó i Ole Kristian Tangel, amb una elegància que contagien arreu; Adrián Vega enèrgic especialista de l'àmbit de les danses urbanes.

Els quadres es van succeint de vegades sense solució de continuïtat i les transicions es converteixen en ruptures, malgrat que mai es perd de vista la temàtica de la peça. A nivell de moviment hi ha una suma d'estils i llenguatges que aporten diversitat, però que no permet el dibuix d'una gramàtica pròpia. La durada de la peça acaba sent excessiva, amb un afegitó d'escenes sense més aportació de significat; i l'escenografia, llums i la música original de Pablo Carrascosa Llopis configuren des del seu àmbit un esforç d'unitat que Jesús Benzal expressament ha volgut viure des de fora, sense entrar a ballar.

El conjunt és més que destacable. L'entusiasme per l'obra, la seva construcció i també els seus defectes es palpen en cada protagonista i element. La solució d'urgència per resoldre el problema de les copes trencades, dona pistes de la seva professionalitat i perspectiva. I un element comença a ser identificatiu d'aquest parell de creadors: eren unes pedres petites en la peça curta Carretería; aquí són els plàstics petits, blans, de textura gruixuda que serveixen per embolcallar un element fràgil per al seu transport amb els quals es farceix una capsa. Escampats per l'escenari, delimitats per aquella cortina, l'espai de joc dels ballarins, són l'exemple del terreny de joc on volen desenvolupar la seva carrera: sense comoditats superficials, amb la seguretat que el moviment els permetrà sobreviure les seves dificultats. Des d'aquí, aconsello que aneu seguint atentament les propostes de futur d'aquests dos creadors.

Gold Dust Rush

Companyia Eulàlia Bergadà
Intèrprets: Eulàlia Bergadà, Joaquin Collado, Marina Fullana, Raquel Klein i Aloma Ruiz
El Graner, 27/07/2016
FESTIVAL GREC DE BARCELONA

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Pols d'idees

És fàcil imaginar el debat d'aquesta nova fornada de coreògrafs: entre dramatúrgia i expressió corporal. Talment com si es tractés d'una falca: hi ha un forat petit allà enmig on la dansa pot trobar vies noves de comunicació i que passa per una mena de “redactat previ”. Quasi una moderna versió de la bíblica “i la paraula es va fer carn”. Primer pensen i després ballen, com per portar la contrària a Samuel Beckett. Una contrareforma? Haurem de deixar un temps per veure-ho, però sembla que tornen moltes coses que havíem liquidat en art contemporani. I no és descartable que també estigui passant en dansa.

El deliri, com a estat catàrtic, és el punt de partida de la producció d'Eulàlia Bergadà que es presenta al Grec Festival com a resultat del Premi de Coreografia de l'Institut del Teatre. Al capdavall, aquella obstinada recerca de felicitat en què l'home s'instal·la d'ençà que es reconeix ésser mortal. I les seves derives: els falsos paradisos terrenals que es concreten aquí en una coreografia obstinadament enèrgica, físicament exhausta, cinètica i estressant. No em diran que fins a aquest punt no sembla tot molt contrareformista. I fins a un pèl moralitzant...

En aquest ordre: fan patir aquests joves quan veus com quasi rellisquen com a conseqüència d'un efecte escenogràfic que millor no desvetllar però que fa del linòleum un terra insegur. Quin coratge! I no es reserven ni per un moment. Es podria dir que la frase coreogràfica no és especialment original. Però és audaç. I això és d'agrair. Com també la idea que l'equip tècnic, figurants tots ells, participin en el muntatge: fan servir l'espai d'exhibició del Graner com poques vegades hem vist. I finalment la música d'Aloma Ruiz i la seva interpretació en directe: una altra d'aquelles bones aportacions. 

D'idees, la peça en va ben farcida. Potser en excés. I aquí comença tot allò que resta: són pols, difuses, llençades al vent, sense consistència narrativa. Tenen l'avantatge d'aportat diversos nivells de significació. Però es fa difícil, quasi impossible completar-les. Es pensa molt: però es pensa massa ràpid. És una contrareforma a mig fer. S'apunta la intenció, i el dispers text que es diu, encara accentua més la sensació de desbordament. 

I en aquest punt tornem a l'inici d'aquesta crítica: entra dansa i dramatúrgia. Heus aquí la qüestió: com si no fossin la mateixa cosa! Aquests extraordinaris ballarins que es belluguen impulsats per una força inimaginable, molt especialment en aquell primer fragment de la peça i també cap al final, són per ells mateixos expressió, intenció, relat i narrativa. De fet voregen l'exactitud, el mot precís, la cosa determinada que en un context perfilat, amb interessants idees escenogràfiques, musicals i formals, poden dir. I són més coses que la pròpia paraula. Perquè en el seu origen, fixem-nos-hi bé de nou en la frase, “la paraula es va fer carn”. És a dir: es va “corporitzar” i d'aquesta forma va esdevenir real, física, tangible, acció. I no pas a l'inrevés. No estic fent una esmena a la totalitat, perquè l'interès de la peça és alt. Però si un recordatori: entre pensar i dansar, no hi ha escletxa, sinó solució de continuïtat breckettiana.

Flying Pigs

Direcció i coreografia: Eulàlia Bergadà

Intèrprets: Eulàlia Bergadà, Ferran Echegaray, Marina Fullana, Carlos Gallardo, Anna Hierro, Marc Naya, Aloma Ruiz
Composición Musical: Aloma Ruiz, Javier Cárcel, Ferran Echegaray, Carlos Gallardo, Eulàlia Bergadà. Dramatúrgia: Tanya Beyeler. Escenografia i Vestuari: Joana Martí Il·luminació: Ganecha Gil

Sala Hiroshima, 19 de maig de 2016

Fer volar idees

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

S'esperava amb ganes la primera peça completa de la mallorquina Eulàlia Bergadà i l'encert programador de la Sala Hiroshima ha fet possible la presentació a la ciutat. Abans s'havien vist fragments i la superació del treball final de carrera, que n'és l'origen. Tres ballarines, tres actors i una violinista sobre l'escenari i un farciment conceptual, d'idees i composició dramatúrgica d'aquells que no deixen respirar l'espectador, amb múltiples referències a la cultura popular i la música pop-rock. Fins i tot s'atreveixen a cantar, una demostració de la intencionada voluntat multiplicadora de l'espectacle: dansa i moltes més coses, esborrant els límits entre disciplines i deixant volar per l'escenari tot de llibertat creativa i un punt de genialitat i d'innocència transformadora. L'art en el seu sentit més originari, manifestació pura d'aquell anhel romàntic i que Hans Sachs resumia així: “Amic meu, la verdadera obre del poeta és xifrar i traduir els ensomnis.” Substituïu convenientment aquí poeta, per coreògrafa.

Conjugar tot d'elements diversos i a voltes dispersos, com el poema “Vivo sin vivir en mí” de Teresa de Àvila, Queen o la matança del porc, és l'estat de somieig, a camí entre realitat i imatges oníriques, i el gran encert de la proposta. No només per les múltiples connexions emocionals sobre les quals l'espectador va relligant els diferents elements. Sinó sobretot perquè la diversa i encavalcada estimulació que generen els intèrprets, demanen una doble (triple) atenta recepció, sempre amb espais de fuga, mai en relats tancats, l'instrumental amb el qual cadascú pot anar configurant la seva pròpia experiència personal. A tot això cal afegir la destresa executant de la violinista Aloma Ruiz i de les tres ballarines; la simplicitat elegant de l'escenografia de Joana Martí; i l'encertada il·luminació de Ganecha Gil.

Malgrat tot, es poden fer volar idees i també coloms, i el significat entre una expressió i l'altra serien just el contrari. I Flying Pigs, tot i ser un brillant debut, reserva un paper molt agraït i divertit per als actors protagonistes, però poc traçat en el seu conjunt. D'igual forma que la dramatúrgia resulta poc concloent, fins a un punt simple. Així com la durada de l'espectacle, amb una segona secció on es repeteixen algunes imatges sonores i ballades, i on es troba en falta un argumentari nou sobre el qual tancar l'espectacle. Com a idea general, l'espectacle despunta considerablement; com a volada, encara ho fa a una alçada relativa. Tot plegat comentat sense desmerèixer en cap moment una primera obra que és de les més prometedores que s'han vist a Barcelona els darrers temps i que és anunci -segur- de futures petites genialitats que Eulàlia Bergadà i el seu equip ens regalaran.

Flying Pigs Trailer (Eulàlia Bergadà) from larions3 on Vimeo.