Nom

Idea original: Cesc Gelabert

Creació: Borja Ramos, Conchita Pons, Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi

Coreografia i ballarins: María Andrés, Samuel Delvaux, Cesc Gelabert, Rober Gómez i Junyi Sun.

Assistent de coreografia: Toni Jodar

TNC, 14 de març de 2019

Dansa Quinzena Metropolitana

© David Ruano

Les paraules i la dansa

El moviment, com a llenguatge, necessita una assignació precisa de conceptes per a la seva comprensió. Una construcció lògica que ens permet, com en l’àmbit del significat lingüístic, entendre la diferència entre un gest i un altre. Seria impossible si no n’haguéssim fixat a la memòria i amb anterioritat un conjunt de símbols que el representen. La paraula símbol té un sentit etimològic peculiar: una antiga moneda que es partia per la meitat quan algú marxava amb la legió i que de nou, unides, passats els anys i els embats de la guerra, permetia als seus posseïdors reconèixer l’altre.

El conjunt de significats, convenientment endreçats, constitueixen la gramàtica, que en el treball de Gelabert té quatre elements essencials de construcció: la música, la llum, el vestuari (la matèria) i el cos. Una coreografia completa que dona com a resultat una combinació estètica peculiar, fàcilment identificable, exquisida i volàtil, marca de la casa. Segurament per aquest motiu, Nom comença amb el creador tot disfressat d’un vestit multicolor, passejant lentament, destacada presència, pel mig de l’escenari, en un altre toc de desimboltura de la dissenyadora Lídia Azzopardi amb la participació de Paulette San Martín. I ho fa en companyia d’algú que ha sabut com ningú i durant quasi tota la seva trajectòria, unir amb ell els mots del sentit dansa: Toni Jodar.

Però el llenguatge evoluciona: és viu. Borja Ramos ho exemplifica amb una altra composició amiga, però amb un sistema de so 3D. Mentre que la llum de Conchita Pons participa en el moviment de l’obra i ocupa també l’espai del públic, a qui interpel·la constantment a través del joc dels sentits. Altrament la via de coneixement del món, a través de la qual anomenem les coses. Costa, oi, trobar les paraules justes per definir allò que estem veient? Normal! Les paraules i la dansa no sempre tenen una correlació exacta. Encara menys per a algú disposat a fer sempre evolucionar el llenguatge.

I per a demostrar aquesta voluntat de reactualització permanent, Nom s’aplega - a la fase final de la creació, segons s’explica- amb quatre perfilats intèrprets. Que també contribueixen amb les seves maneres a identificar les coses. Aquesta és una de les sorpreses de l’espectacle si esteu acostumats a la forma particular de ballar de Gelabert: hi descobrireu uns apunts nous, diferents. Són María Andrés, enèrgica, concreta en el gest; Samuel Delvaux, elegant i emocional; Rober Gómez, tècnic i contundent; i Junyi Sun, explosiu i lliure. Ells són la millor aportació a l’univers de lèxic que ens podíem esperar: anomenen de nou les coses, assimilen patrimoni anterior; i assenyalen on és el futur desitjable d’aquell llenguatge.

Moaré

Direcció i coreografia: Ariadna Montfort
Sala Hiroshima, 27 de juliol de 2017
Festival Grec de Barcelona

Ariadna Montfort 

Entre sentit i significat 

Segona convocatòria del Premi de Dansa de l'Institut del Teatre: una ocasió per descobrir talent i donar-los un primer impuls professional. L'oportunitat d'estrenar al Festival Grec de Barcelona és un exemple reeixit de col·laboració entre organismes públics i segur que és un repte formatiu ben estimulant. Enguany la seleccionada ha estat Ariadna Montfort. 

Magnífics els intèrprets, al capdavant Àngela Boix: enèrgica i resolutiva, impregnant el seu personatge de tensió dramàtica. Els quatre amb amplia experiència internacional després dels estudis a Barcelona: Rober Gómez i Ioseba Yerro avesats a un moviment d'accent nord-europeu, precís i circumstancial; i Blanca Tolsà amb una presència magnètica i gest profund. La coreografia suma aquests bagatges, sobre la idea de Montfort, i resulta una amalgama d'imatges creatives interessants: més un calidoscopi de possibilitats que un conjunt uniforme, però en tots els casos es treu un bon profit de les capacitats. 

Hi ha música en directe, que sempre reclamem en els espectacles de dansa, a càrrec del grup Volans: enèrgics i compromesos. Demanen la seva quota de protagonisme i acaben participant del dinamisme de l'espectacle, particularment en un duel interpretatiu amb el guitarra Hug Bonet. La bateria de Lluís Campos marca ritme i el baix d'Eduard Roselló, la gravetat que precisa la proposta. 

Excel·lent il·luminació que al programa de mà diu que és d'Alvaro Frutos; i espai escènic ideal, un altre cop d'Ariadna Montfort: faciliten nitidesa i el suport necessaris. I el vestuari d'Adriana Parra s'ajusta a les necessitats de dramatúrgia, per bé que fora de les escenes de l'intercanvi que fan els ballarins de la seva roba, no aporta més. 

I doncs? La tècnica i originalitat assegurades. De fet per sobre de la mitjana habitual. Només una excepció, important: la narrativa. Què volien explicar? Bé: és igual, que tenim assolida la bretxa sentit i significat en dansa contemporània. Preguntem-ho a l'inrevés: que ens pot suggerir? Perquè la distància entre allò que s'explica en les intencions de la peça i el resultat final és molt gran. I des d'aquesta banda, es percep una complexitat enorme, però és impossible de destriar-ne les capes: trames superposades que, al contrari de l'efecte Moaré que hi dona títol, no permeten generar el tercer patró anhelat.