Espectacle inaugural: Cesc Gelabert, solo

Cesc Gelabert

24 de juliol de 2021

Festival Dansàneu

Cesc Gelabert a Santa Maria d'Àneu. FOTO: Joan Blanco.

El vertigen de la dansa: Dansàneu 2021

Diu Cesc Gelabert que se sent contemporani pel sol fet de ser viu. I que aquesta és sempre la relació simplificada que estableix la dansa amb la ferida oberta entre passat i futur. Efímera per definició, es tracta d’una presència en permanent fuga, davant de la qual cal ser capaç de connectar-se amb la tradició popular, perquè és d’allà d’on emana l’impuls de ballar. Principal fil conductor desgranat en l'arrencada de l’edició 30 del Festival Dansàneu, a Santa Maria d’Àneu d’Escalarre, amb el títol “Espectacle inaugural: Cesc Gelabert, solo”.

Al cap i a la fi, la construcció de discurs és un dels reptes solemnes que va abordar la dansa des que es va professionalitzar (cap al segle XVIII) i es va traslladar del carrer a l’escenari. Pensada per a la celebració, la festa, la commemoració o el record; instrument fonamental de comunicació social i comunitària, també “per lligar”, com divertidament repetia Gelabert durant aquesta conferència ballada; fins que va fer el salt conceptual que la situaria entre les manifestacions artístiques dels nostres temps. Davant del qual cal reivindicar permanentment la necessària connexió i contaminació entre tradicions diverses i que el coreògraf defineix com a “dansa bastarda.”

Per fer-ho possible cal un intèrpret que no tingui por al vertigen. A experimentar. A imaginar. A llegir des del sedàs de la modernitat. Des de la dansa minimalista d’un dels “Preludis” (2020), amb què va obrir la vetllada. La particular interpretació de la dansa tradicional basca, que en el fragment final original de “Soliloquios” (2019) balla amb Joan Maya, un dels experts indiscutibles en la matèria. O passar a endinsar-se en la cultura més popular, amb el bolero “Lágrimas negras”, moment especialment emotiu de la vetllada i que prové de l’espectacle “Cesc Gelabert V.O.+” (2012). De tot això i més coses és capaç la saviesa acumulada al cos de qui ha ballat sempre per esdevenir artista, des de la connexió amb les arrels que l’han configurat.

Això passava alhora que, des de la mirada del Festival, es confirmava que ningú millor per inaugurar-ne la trentena edició. Per reforçar precisament la singularitat des de la qual es pensa i programa aquest certamen que vol posar en valor aquelles connexions; i al mateix temps fer-ho en comunicació amb el patrimoni de les Valls d’Àneu. Especial va resultar per al públic que omplia l’església la lliure reinterpretació de la sardana "Enyor" de Ricard Lamote de Grignon, que havia presentat el 2010, una línia de treball que va culminar un any després amb “La muntanya al teu voltant”. Així com la proposta que va llançar als assistents per tal que investiguessin en l’actualització del “Ball de l’Esquerrana” d’Esterri d’Àneu i sobre el qual va mostrar unes celebrades i divertides improvisacions. “Ajudaria molt al jovent. Per fer-lo seu. I lligar”, rematava sorneguer.

JORDI SORA i DOMENJÓ

Nom

Idea original: Cesc Gelabert

Creació: Borja Ramos, Conchita Pons, Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi

Coreografia i ballarins: María Andrés, Samuel Delvaux, Cesc Gelabert, Rober Gómez i Junyi Sun.

Assistent de coreografia: Toni Jodar

TNC, 14 de març de 2019

Dansa Quinzena Metropolitana

© David Ruano

Les paraules i la dansa

El moviment, com a llenguatge, necessita una assignació precisa de conceptes per a la seva comprensió. Una construcció lògica que ens permet, com en l’àmbit del significat lingüístic, entendre la diferència entre un gest i un altre. Seria impossible si no n’haguéssim fixat a la memòria i amb anterioritat un conjunt de símbols que el representen. La paraula símbol té un sentit etimològic peculiar: una antiga moneda que es partia per la meitat quan algú marxava amb la legió i que de nou, unides, passats els anys i els embats de la guerra, permetia als seus posseïdors reconèixer l’altre.

El conjunt de significats, convenientment endreçats, constitueixen la gramàtica, que en el treball de Gelabert té quatre elements essencials de construcció: la música, la llum, el vestuari (la matèria) i el cos. Una coreografia completa que dona com a resultat una combinació estètica peculiar, fàcilment identificable, exquisida i volàtil, marca de la casa. Segurament per aquest motiu, Nom comença amb el creador tot disfressat d’un vestit multicolor, passejant lentament, destacada presència, pel mig de l’escenari, en un altre toc de desimboltura de la dissenyadora Lídia Azzopardi amb la participació de Paulette San Martín. I ho fa en companyia d’algú que ha sabut com ningú i durant quasi tota la seva trajectòria, unir amb ell els mots del sentit dansa: Toni Jodar.

Però el llenguatge evoluciona: és viu. Borja Ramos ho exemplifica amb una altra composició amiga, però amb un sistema de so 3D. Mentre que la llum de Conchita Pons participa en el moviment de l’obra i ocupa també l’espai del públic, a qui interpel·la constantment a través del joc dels sentits. Altrament la via de coneixement del món, a través de la qual anomenem les coses. Costa, oi, trobar les paraules justes per definir allò que estem veient? Normal! Les paraules i la dansa no sempre tenen una correlació exacta. Encara menys per a algú disposat a fer sempre evolucionar el llenguatge.

I per a demostrar aquesta voluntat de reactualització permanent, Nom s’aplega - a la fase final de la creació, segons s’explica- amb quatre perfilats intèrprets. Que també contribueixen amb les seves maneres a identificar les coses. Aquesta és una de les sorpreses de l’espectacle si esteu acostumats a la forma particular de ballar de Gelabert: hi descobrireu uns apunts nous, diferents. Són María Andrés, enèrgica, concreta en el gest; Samuel Delvaux, elegant i emocional; Rober Gómez, tècnic i contundent; i Junyi Sun, explosiu i lliure. Ells són la millor aportació a l’univers de lèxic que ens podíem esperar: anomenen de nou les coses, assimilen patrimoni anterior; i assenyalen on és el futur desitjable d’aquell llenguatge.

Escrit en l'aire (Gelabert Dansa Novarina)

Cesc Gelabert / Valère Novarina / Moisès Maicas

Teatre Lliure, 09/07/16

GREC FESTIVAL DE BARCELONA

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Em dic Gelabert

És un d'aquells tòpics ben usuals parlar de poesia en moviment o d'una imatge poètica. En el fons de la qüestió rau la dificultat de la paraula per referir-se al gest ballat. Davant de la sorpresa que causa una coreografia traçada sobre el buit, cal cercar en aquest limitat llenguatge de la paraula alguna cosa que ho faci traduïble. El resultat, esclar, acaba sent una d'aquelles expressions, llocs comuns, que no són més que superfície, reduint l'experiència ballada i la contemplativa a unes paraules que ni tenen la força expressiva, cinètica i gradual del treball del ballarí sobre l'escenari; ni tampoc garanteixen que s'entengui a què ens estem referint perquè estètica global, com ritme i sonoritat lírica poden quedar incloses en la mateixa categoria.

Imaginem per un moment just el procés contrari: que la paraula passés a ser un instrument coreogràfic. No un element narratiu o descriptiu. Sinó en essència el gest ballat. Aquest és el magnífic repte que Cesc Gelabert s'ha proposat en aquest solo estrenat al Grec Festival, amb el concurs imprescindible de la direcció de Moisès Maicas i els textos del polifacètic i fascinant Valère Novarina. Un exercici de translocació, on el ballarí esdevé actor que declama i el moviment, mot escrit en l'aire com encertadament es titula l'espectacle. Resulta una estranya estratègia, oi? Tota una vida d'excel·lència professional com a coreògraf i dansaire per acabar recitant poesia sobre l'escenari...

Reinventar-se. Una i altra vegada. No conformar-se mai amb el passat i tenir certesa de futur. Aquesta és la virtut d'un Gelabert que ha trobat en aquest joc de mutacions, un nou espai per al seu mestratge. Una perseverança infinita, una agnòstica creença en les mil maneres com el cos expressa determinació, una certesa actitud dubitativa que és la base necessària per a qualsevol canvi. De nou una gran sorpresa, magnífica, exquisida, detallista, poètica (se'm permeti la limitació...)

Foot-Ball

Teatre Nacional de Catalunya

Sala Tallers, 21 de gener de 2014 

Funció prèvia*

Després de molts anys acariciant la idea, i gràcies a la complicitat del Teatre Nacional de Catalunya, Cesc Gelabert presenta un espectacle de dansa sobre la seva altra passió: el futbol. Serà un dels èxits de la temporada. Dissenyat des de l'entusiasme i la voluntat d'unir disciplines, resulta irregular i genera interrogants sobre el seu resultat.

Traces sobre el Camp Nou: Foot-Ball de Cesc Gelabert

Es tracta d'una peça polièdrica: d'una banda hi ha una enorme projecció de Jordi Morató al fons de l'escenari amb reconeguts futbolistes, especialment del Futbol Club Barcelona, protagonitzant seqüències d'aquelles que es mantenen a la retina per la seva bellesa, perícia o sorpresa. De l'altra, un joc de llums efectista de Conxita Pons i una música incidental de Borja Ramos, que focalitza al màxim els vuit ballarins, joves, flexibles i resolutius i que fan de mirall de les imatges projectades. Coreografiar l'instant: petits passis, rebots, xuts, driblatges, parades, atansaments, gols, celebracions, etc... que ben bé poden resumir una manera d'entendre el futbol i una estètica del moviment, entès aquell esport com a espectacle lluminós, especialitzat, estratègic, mil·limetrat en la seva execució, on el grup treballa al servei d'un objectiu. I on l'entrenador és el capità de les intencions: gestor i cap pensant. Reforça aquesta idea l'aparició del mateix Cesc Gelabert en dues ocasions, d'igual manera que recordem el protagonisme en segon pla que el mateix Guardiola va tenir el temps que va ser al capdavant d'aquell equip. Els jugadors, en aquest cas els ballarins, despleguen un conjunt de sàvies intervencions, normalment col·lectives, i amb alguns moments solistes. I distribuïts sobre una gespa de llum i amb un acolorit vestuari de Lydia Azzopardi, pugnen en temps real per captar l'atenció del públic, mentre la projecció desplega també fragments, línies traçades i es representen esquemàticament els desplaçaments sobre la gespa, en una de les imatges més interessants que procura aquest espectacle. La interpretació dels ballarins és prou bona, tot i que acusen poca maduresa en el gest, el que ocasiona alguns desajustaments si es mesura des de la perspectiva dancística: la complexitat dels moviments que executen requeriria un major nivell de disciplina i una elaboració més alta que no pas la que ofereixen, perquè s'emmirallen en esportistes d'alt nivell. Una circumstància aquesta que probablement passarà desapercebuda entre els afeccionats al futbol, però que cal constatar en una crítica de dansa. Aquest aspecte i una certa saturació visual per aquella presència en paral·lel del moviment en viu i la imatge, i la textura general de la gespa simulada i el vestuari són els dos aspectes més irregulars de la proposta.

Més enllà de les qüestions tècniques, no podem obviar participar aquí en la discussió de si una obra com aquesta uneix futbol i dansa. I el que és més interessant: si permet fer entendre a l'afeccionat d'aquell esport que alguns codis d'interpretació són compartits. Aquesta és la qüestió fonamental. Penso que acceptar aquesta tesi seria com donar valor de coreografia al moviment del cor, o el de les cames quan passegem. És obvi que hi ha una bellesa del gest, fins i tot en la seva rutinització i qualsevol queda estorat en veure les proeses de què són capaços alguns jugadors, o la que significa el propi miracle del moviment muscular. Però hi ha un aspecte que no es pot obviar: i és el de la intencionalitat o sentit de la construcció d'una peça de dansa, que té una traducció de llenguatge en les notacions gràfiques que es fan sobre el paper o l'escenari, i que el ballarí executa, en una “corporització”, una incorporació a l'interior del seu propi organisme, implicant-hi tota la seva potencialitat, que passa pel control muscular, esclar, però sobretot per la seva interpretació cognitiva i emocional, en un context dramàtic o contextual determinat. Això fa que cadascuna de les seves execucions no responguin a una lògica d'objectius terminals (com seria la de l'esforç col·lectiu per marcar un gol i guanyar un partit), sinó a la necessitat de traçar gestos efímers en moviment. I sincerament: tota aquesta petita obsessió artística dels ballarins, em costa poder veure-la en el cos dels futbolistes.

* Nota: aquestes impressions són de la funció prèvia del dia anterior a l'estrena. Podria ser que en la seva versió definitiva l'espectacle hagi variat.

V.O. +

Cesc Gelabert

Teatre Lliure, 31 de maig de 2012

Lliçó introductòria

© Ros Ribas

Encara que seria relativament fàcil d'ignorar, el relat d'un espectacle de dansa (i ja no diguem la reflexió, això és: la crítica) és un inabastable. Vagi per endavant aquesta afirmació, especialment dedicada a en Cesc Gelabert, perquè ell la fa servir en sentit contrari en un moment del seu espectacle: quan explica les limitacions que ha trobat en el cos, especialment en alguns moments concrets de la seva obra en què provava d'explicar un sentiment o un estat d'ànim, enfront de la precisió -afirma- amb què la paraula s'hi pot referir. I no és així! Aquest bloc és testimoni mut de la impossibilitat per traduir en paraules les sensacions que el moviment d'un ballarí com ell provoca. És per això -diu- que una de les coses que més li han interessat en aquests llargs anys de professió és, precisament, la recepció en l'espectador -allò al que ja ens hem referit aquí sovint com el significat- de l'obra del ballarí; que no té perquè coincidir necessàriament amb el sentit amb què fou ideada una coreografia. Segurament la raó que empeny, també, a algú a escriure sobre dansa.

La proposta de V.O. + és justament aquesta: a partir de petites introduccions parlades, dibuixar un trajecte on els tres nous solos que es presenten, i els altres de diverses etapes de l'obra del ballarí, puguin conjugar millor les idees, motivacions, processos creatius i causes que els han fet néixer; amb un espectador -avesat o no- obligat permanentment a traduir en paraules el moviment del cos. Segurament no es tracta d'una oposició, val a dir-ho, ni d'una confrontació que calgui conjugar. Però és una constatació que la mirada genera idees; que el moviment transmet impuls del pensament; i que l'origen de l'acció té el seu bressol en la paraula. I tot plegat, en efímera existència...

Aquesta és la saviesa dansada sobre la què en Gelabert construeix un espectacle de dimensions austeres, profunda emoció i sincera execució. Una mirada a la qüestió de l'essència de l'acte de dansar en públic, on es genera un moviment de vaivé constant entre l'artista i l'espectador. Una mútua complicitat de ressons condicionants sense la qual el mateix fet artístic contemporani deixaria d'existir.

En la vetllada es presenten tres peces noves, totes elles titulades V.O. + 1-2-3 amb una manifesta voluntat didàctica d'esdevenir un cercle perfecte que va des de la sorprenent presentació del ballarí amb un vestuari ideat per Lydia Azzopardi, en què el moviment reclama el seu protagonisme (on són les cames? on els braços?); fins a la peça final on l'abstracció guanya la batalla al significat. La música és de Borja Ramos, indescriptible element de conjugació de sentit.

La dansa en el cor de l'home, en joc amb la tradició popular i tradicional, instrument de comunicació, eina al servei de la bellesa, deutora d'allò que tot ho mou; pensada, ballada i impulsada per un Cesc Gelabert encara disposat a pregunta-se amb quina paraula precisa caldrà referir-s'hi en aquesta primera lliçó inaugural en què converteix cada presència seva en l'escenari.

I tot això, a pocs dies d'un nou Grec, on encara guardem en la memòria la inauguració de 2011 amb La muntanya al teu voltant.
---------------------

Un cuerpo lleno de palabras
Diario Bahía de Cádiz, 17/6/2014 
XIII Festival Cádiz en Danza

17/06/2014. Francisco Mesa

CRÍTICA. Momento estelar en el XIII Festival Internacional Cádiz en Danza: Cesc Gelabert, que luce Premio Nacional de Danza y Medalla de Oro al Mérito en las Artes Escénicas entre otros importantes premios, actuó el 12 de junio en el Teatro de Títeres Tía Norica con un ‘V.O.+’, que incluye tres solos que dan nombre al espectáculo, a los que se añade la interpretación de piezas de su producción anterior.

Inicia la representación con ‘V.O.+1’ sobre una escultura flexible, dentro de la cual se torsiona y retuerce el cuerpo de Cesc Gelabert, creando formas nuevas y fugaces que dan vida a la escultura en la presentación del repertorio. Un ejercicio de transformación y fantasía en el que la elasticidad corporal juega un papel decisivo. A partir de ahí, el bailarín introduce las piezas con comentarios, anécdotas y, sobre todo, sus ideas sobre el arte y la danza. Si con su baile deleita, con su palabra subyuga, enseña, despliega su poder de mago encantador. Con la palabra trabaja sobre el cuerpo, porque bailar es para él „habitar el cuerpo con el corazón y con la mente”. El maestro muestra tanta claridad y perfección con su palabra, como en la delineación de sus números en el espectáculo, que pasa como un soplo para el espectador. De vez en cuando, susurra para quien quiera oir que con la palabra tenemos precisión y rigor en la descripción, la palabra significa perfección pero que cuando trabajamos con el cuerpo es imposible porque el baile es trabajar con un cuerpo que se siente lleno de palabras que “no pueden leerse o escucharse directamente porque están veladas por mi cuerpo”.

El espectáculo tiene otro sentido, ilustrado por las palabras de Cesc, que revisa algunas piezas antiguas como ‘Preludis’ del año 2002, con música de Mompou, ‘My Funny Valentine’ (2005), un encantador solo sobre la canción de Chet Baker con música de Richard Rodgers y Lorenz Hart y, sobre todo, con ‘Lágrimas Negras’, una emotiva creación de 2003 sobre la música de Miguel Matamoros. Otros números como ‘Al Capone’ (1982) con música de Prince Buster All Stars, ‘Enyor’ (2001) música de sardana compuesta por Ricard Lamote de Grignon y sus últimas creaciones ‘V.O.+’ dan idea de la diversidad de registros que exhibe el bailarín.

En ‘V.O+2’ el autor reflexiona sobre el efecto de una imagen en el espectador. Cita al respecto unos versos de Josep Vicenç Foix: “Es por la mente que se me abre la naturaleza al ojo goloso”. Con la base musical de una suite de Borja Ramos, y dos composiciones de Bach grabadas por Pau Casals, en ‘V.O+3’ expresa su particular homenaje a Gerhard Bohner, bailarín y coreógrafo del cual Cesc Gelabert  ha bailado varias coreografías.

Una hora fue suficiente para darse cuenta de la inmensidad productiva de Cesc Gelabert, un pionero de la danza en España, siempre de la mano de Lydia Azzopardi, codirectora e intérprete, que participa en calidad de diseñadora de vestuario y estilista en la mayoría de las producciones de la compañía. DIARIO Bahía de Cádiz Francisco Mesa

La muntanya al teu voltant

Gelabert – Azzopardi

Teatre Grec, 18 de juny de 2011

Foto de Ros Ribas

Temptatives

Avui és impossible no convocar en el record els estius a la costa brava. Mon avi, a L’Escala, els dijous, quan ma mare encara creia possible que aprengués ballar sardanes, m’explicava sempre que en els foscos anys després la guerra “la més bella dansa d’entre totes les que es fan i es desfan” era prohibida a casa nostra, mentre que els diumenges, al Parc del Retiro de Madrid, s’hi feia sempre una ballada. No ha deixat mai de sorprendre’m aquesta anècdota, no només per l’absurditat que representava. Especialment perquè no podia ni imaginar com es podia entendre, desarrelada del context on naixé, una tradició musical i de ball que essencialment és una experiència, més que no pas una filigrana tècnica. Perdó! Sé que repartir (comptatge de compassos) és tot un repte! Allò que les colles sardanistes afinen, dia que passa, i porten al paroxisme interpretatiu. Però que un ciutadà qualsevol com jo (sense cap gràcia per al moviment, val a dir-ho) s’apoderi d’aquesta dansa, ni que sigui per desfer-la cada quatre passes, és just la seva grandesa: que sent de tots, ningú pot monopolitzar-la.

Pensava en tot això mentre pujava al Teatre Grec i amb un recel al cor: diguem-ho clar i català... una cosa és que sigui tan nostrada com el pa amb tomàquet o el bull negre, i una altra intentar convèncer ningú que la sardana és fascinant... Recordo encara un parent madrileny llunyà: no, si me gusta... lo que pasa que es un poco aburridilla, ¿no? Siempre los mismos pasos...

Jo, que m’he especialitzat en dir tot allò que penso, per no desvetllar el que sento, desdenyava aquelles caminades d’adolescent fins a la plaça, on un dijous més hi feien ballada, d’igual manera que ahir, pujava amb sensació d’abatiment les escales del Grec, mentre m’envaïa el cap un dels instruments que millor representen l’ambivalència d’aquest poble: la tenora. I mentre em ressonaven figures diverses de la sonoritat tantes voltes escoltada, fugia mentalment fins... posem qualsevol país llunyà, del nord si és possible, potser un pèl més gèlid (la Barcelona xafogosa encara no ha arribat, per sort!) però segur que més europeu on no cal anar pensant tot el dia en qui sóc, on pertanyo, quina llengua parlo i què significa ser part d’una minoria.

I és que és això, del què sempre m’ha semblat que parla aquesta dansa: de tot el que no es veu, però se sent. Exactament com les coses importants, sempre invisibles...

Gelabert es fa completament amb aquella font i la transforma en res concret. Vull dir que l’experiència hi és, amb la música sempre brillant, contrastada i làbil del Carles Santos, combinant a les mil meravelles amb les més tradicionals de grans mestres sardanístics; però sense incorporar-hi més valor afegit que un orgull perdut que els temps en què vivim ha disseccionat en confusió identitària. L’elegància d’aquest ballarí, però, continua semblant-me única.

La companyia està brillant. Alguna petitesa, però res important donada la complexitat de la coordinació. Despunta un joc físic més contundent del que ens tenen acostumats. Semblaria com si porten camí de reconvertir aquella elegància innata dels muntatges de Gelabert-Azzopardi en gosadia interpretativa i un cert desbordant mòbil. I això no està malament, segons com ho interpretem. És gent molt jove que s’ho passa bomba brinca que brinca: vinga amunt! Però un pèl més compromesos en els jocs a tres o el contacte físic. Mentre que els sardanistes que completen el quadre interpretatiu, s’adapten completament, quasi mimèticament, als esbojarrats moments –autèntica joia de la nit- on es produeix una fusió quasi perfecte entre precisió i creativitat. Les il·lustracions de Pere Jaume, amb la muntanya lineal d’obertura, generades a partir del cercle original de la comunitat aplegada al voltant d’aquells valors patrimonials immaterials, aconsegueixen transmetre, completar i contagiar amb brillantor aquelles sensacions.

Però val a dir que és la música, al capdavall, la triomfadora de la nit. No només per una orquestració magnífica, de la mà del basc Borja Ramos, sinó molt especialment perquè la Banda Municipal de Barcelona està passant per un dels seus moments de glòria amb el seu Director titulat, en Salvador Brutons.

I és que, per paradoxal que sembli, en l’essència d’aquella experiència de fa tants anys, el record impertorbable és el de considerar la sardana com una celebració en positiu, una festa que esclata en els darrers compassos i que eleva des de l’esforç físic a la plenitud dels símbols amb què juga: la comunitat i l’individu, el seny i la rauxa, la calma i l’esclat. Aspectes tots ells perfectament reflectits en la proposta d’obertura del Grec 2011. Una doble celebració, perquè es tracta, després de 35 anys, del primer muntatge de dansa que obre el Festival de Barcelona d'una companyia referent a casa nostra; i perquè ho ha fet amb una proposta cridada a servir de mirall per a futures interpretacions d’aquella cultura popular i tradicional que, per a molts, continua essent la font d’on emana la complexitat amb la que mirar d’entendre aquest petit país.

Visca!

Belmonte - 30 anys

Belmonte - 30 anys
Coreografia i direcció artística Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi / música original Carles Santos / espai escènic i vestuari Frederic Amat / il•luminació Cesc Gelabert i Jordi Llongueras / direcció musical Xavier Piquer / instrumentació Xavier Riba
Gelabert Azzopardi Companyia de Dansa
Teatre Lliure, sessió prèvia 15 de setembre de 2010

“Veure el món a través del ulls de la dansa.” Això és el que deia (i fa) Pablo Arán Gimeno en una entrevista del 2007 que he rescatat aquests dies. Un ballarí que quan ho deia tenia recent la seva estada a l’Índia on, amb companyia de la Pina Bausch, van idear el que seria un dels últims espectacles de la mestra, abans no morís. Una incursió, la de la mirada dels altres, que cada vegada més encuriosit faig com a espectador de dansa contemporània.

Com en l’’espectacle Belmonte, per exemple. Després de setmanes de polèmica i declarades simpaties per l’abolició dels espectacles de toros (les casualitats de vegades són misterioses), arriba Frederic Amat (escenògraf d’una impossible plaça de bous marítima) i ens recorda que no hi ha art sense subversió. I allà, ballant, un torero Gelabert que dignifica amb absoluta contundència i bellesa l’art del moviment; no només per la seva capacitat de transformar els moments en bellíssimes confrontacions amb la seva companyia o en el solo inicial de l’espectacle; sinó també pel record d’un temps i espai on la tauromàquia era moviment dels coratjosos davant de l’animal salvatge. Res a veure, segons expliquen, amb els espectacles de turistes de pell cremada en què, sembla, s’han convertit. No en va, deien de Belmonte que calia anar a veure’l feinejar a plaça quan abans millor, perquè moriria colpejat per un toro en qualsevol moment...

Aquesta és la força de veure el món des d’uns altres ulls: que deixa en indigència qualsevol pensament que abans tinguessis.

Què en farem de l’art del moviment quan els toreros ja no hi siguin? Quin relat de les gestes de llunyà record antropològic entre l’home i allò salvatge? On haurem de fixar els ulls per a veure els moviments del cos a tocar de la perillosa cornada, en retirada? Cap a on fixarem la vista per veure el caminar lent i pausat de les sabatilles arropades a la terra? Durant quan de temps més en la memòria veurem boleiar el vermell dels capots sanguinolents?

Quan tot allò ja no hi sigui, ens quedarà la música del Carles Santos: un rítmic pasdoble que ens recordarà que un dia vàrem ser feliços anant a veure el toro com moria. Però sobretot perquè en el moviment de l’home que el torejava hi descobríem els ulls de les veritats (o les mentides, com preferiu) que sempre es mostren polièdriques, malgrat els nostres reduccionismes.