Sismògraf 2015

Tres cròniques des del festival Sismògraf 2015 d'Olot

25/V/2015 Un festival de dansa i dues animes
26/V/2015 Sis coses que t'has perdut (amb la periodista Aída Pallarés)
27/V/2015 Un terratrèmol d'escala majúscula

Sis coses que t’has perdut al Sismògraf d’Olot

Article publicat conjuntament amb la periodista Aída Pallarés a Núvol

Intensa programació i de qualitat la que es va poder veure dissabte al Sismògraf, la festa de la dansa: vuit propostes de carrer gratuïtes i set de sala, la majoria d’aquestes últimes amb entrades exhaurides. Un any més, el públic ha respost d’una manera destacada. Aquesta podria haver estat la vostra elecció dissabte, els sis espectacles que no us podeu perdre si tornen a fer gira per Catalunya.

Famílies assisteixen a Heart Wash de Mar Gómez. © Martí Albesa

Incógnito de Lali Ayguadé. Acompanyada en aquesta ocasió pel ballarí Xavi Auquer, Lali Ayguadé ha tornat a demostrar una expressivitat tècnica plena d’elegància en el gest, amb una concreció de treball arran de terra molt insistent i la barreja d’estils pròpia de qui ha treballat amb els millors coreògrafs de contemporani del món. Destacar-la en una festival com aquest quasi és una obvietat. Però no ho és la seva implicació en projectes on el seupartner té iguals oportunitats de lluir i demostrar una qualitat artística impressionant. Segurament per això el treball del duo multiplica la seva potencialitat quan interactuen més que no pas en els fragments de cadascú per separat. En tot cas, la reflexió sobre el paper de les emocions en la vida humana és transparent i d’impactant bellesa executant.

Horas, de Circolando. Dissabte, a Olot, hi havia dos tipus de persones: les que havien sucumbit als cants gregorians i les que pagarien per veure ballar Paulo Mota i Ricardo Machado unes quantes hores més. Horas és un viatge entre la llum i la foscor, un diàleg entre dos mons radicalment oposats però paral·lels que combina dansa, vídeo i cant gregorià. L’estructura, malauradament, acaba resultant un xic simple i reiterativa, però Paulo Mota i Ricardo Machado sedueixen l’espectador fins a deixar-lo immòbil a l’espera de la següent dosi. L’expressivitat de dos cossos explorant els seus límits aconsegueix que bona part del públic deixi de banda l’embolcall i, senzillament, s’abandoni al plaer de veure aquests dos ballarins en acció.

Dansa per a tots els públics: Brodas Bros, Iron Skulls i companyia Mar Gómez. La dansa tot i que, com sosté Tena Busquets, és un idioma que tots portem incorporat sovint topa amb el prejudici i ens entestem a buscar-li mil significats sense entendre que ballar és una manera de dir, d’expressar-se i de sentir. Que el cos és la paraula. El prejudici encara s’accentua més quan es tracta d’introduir la dansa als nens. Pensem que s’avorriran i trobaran a faltar els mil estímuls continus als quals els hem acostumat. Dissabte, els Brodas Bros, Iron Skulls i la companyia Mar Gómez van demostrar que, una vegada més, ens equivoquem. Dissabte famílies senceres xalaven amb la dansa divertida i gestual de Mar Gómez i una bona colla de nens es miraven bocabadats Sinestesia, Raindú i Solo2 de les dues companyies de dansa urbana. Senzill, ben executat i efectiu.

La consagració de la primavera, de Roger Bernat: El públic arriba al passeig Miquel Blay. Se’ls dóna auriculars sense fils de tres canals, sona La consagració de la primavera, de Stravinsky i els espectadors comencen a ballar segons les indicacions que se’ls dóna. Ells són els protagonistes de l’espectacle-experiència. És cert que aquest mateix joc es podria haver realitzat amb qualsevol altre ballet i que les rialles que provoca veure amics i desconeguts interpretant la coreografia de Pina Bausch poden arribar a tapar els objectius de la proposta, però, alhora, ens provoca una colla de coneixements i reflexions meta-teatrals. Dessacralitza la Consagració, qüestiona el paper de l’espectador i desmitifica el ritual. I tot en menys de 70 minuts.

Las muchas de Maria Antònia Oliver. Després d’una setmana de treball previ a la ciutat amb dones majors de 70 anys, la coreògrafa i ballarina mallorquina convida a una reflexió plena de sensualitat sobre la identitat dels cossos arribats a una certa edat: envellits, fràgils, solcats per l’experiència, reclamen una visibilització que té a veure amb la seva vitalitat i llibertat. Plantejat com un solo elegant, en comunicació amb unes grans imatges projectades al fons, les intèrprets de la ciutat on Maria Antònia Oliver duu el seu espectacle, esclaten en una coreografia de grup carregada d’intencionalitat i que el públic va acollir amb entusiasme.

Epíleg d’un inici de Sabine Dahrendorf. Es tracta d’una proposta adaptada a l’espai on s’ha de representar, amb quatre ballarins i un actor. L’Hospici d’Olot ha resultat un marc incomparable: el seu claustre i els dos pisos amb petites sales a cada banda han permès un joc molt especial, únic i irrepetible entre els poemes de Perejaume, la sensibilitat visual de la companyia, el destacable muntatge musical i de llums i el desplaçament que pel recinte tant intèrprets com espectadors havien de fer. La nocturnitat hi ha aportat a l’experiència un plus de magnetisme, a una experiència estrenada en aquest Sismògraf i que, entre moltes virtuts, té la de plantejar el paper de la creació dansística en ple moviment físic de tots els elements que hi intervenen, mentre l’acció es va desenvolupant pel recinte històric.

Malmenats

Cia. Maria Antònia Oliver

Jardins de la Vila Verda

Festival Sismògraf

Olot, 26 d'abril de 2014

Podeu veure la crònica sencera d'aquest festival a Núvol, el Digital de Cultura

Us imagineu una civilització plena de tecnologia i capacitats però desgovernada perquè els seus líders la fan anar de qualsevol manera? No caldrà pensar-hi massa per trobar exemples, oi? Doncs bé: aquest és l’argument d’aquesta companyia mallorquina. Amb l’excusa del control de la música que sona des d’un ordinador portàtil i que hi ha al fons de l’espai, pugnen entre els quatre ballarins per imposar estils, volum i ritmes. I és clar: el desastre és monumental.

Es tracta de dansa amb un alt component físic i molta dosi de bon humor: requereix d’un estricte control de la coordinació entre els companys i és del tot compatible amb la improvisació. El llenguatge que defensen té la virtud de connectar amb facilitat amb el públic, sense renunciar però a un discurs clar i contundent: les múltiples interaccions i impactes corporals entre tots ells permeten una fàcil comprensió. 

És cert que som uns malmentas. Serà perquè tenim un mal obeir?