Echoes

Cia. Moveo

Fira Tàrrega, 11 de setembre de 2021

Foto: Carles Decors

Publicat a Recomana.cat

Física poètica

Sembla que la companyia Moveo ha decidit fer un gir en les seves produccions. O, si més no, de manera provisional. Ens han demostrat sobradament, amb “Tu vas tomber!” i molt especialment amb “Conseqüències”, el control que tenen sobre l’espai i el llenguatge de moviment que defensen. També de com arriben a ser capaços de compondre una narrativa basada en l’intercanvi del cos, que és al capdavall la seva principal especialitat: la recepció i caiguda conjunta, com a element central de la impactant fisicalitat que els ha valgut tants reconeixements i l’aplaudiment entusiasta del públic. I s’han llençat a la teatralitat.

Qualsevol canvi és un risc. És curiós com tot sovint esperem una i una altra vegada la mateixa cosa d’una companyia de dansa o de teatre físic. Anhelem una nova proposta, però igual un dia haurem de reflexionar si no ho fem des d’una mirada conservadora: “perquè treballen així, ho fan d’aquesta manera i podràs veure-hi això”. Doncs bé: els primers minuts de l’espectacle ja donen bona notícia d’aquest gir. De fet, s’esperen aquelles tombarelles, equilibris i figures impossibles que volem veure, i sembla que mai no arriben...

No és ben bé així, naturalment: arriben. I multiplicades per l’excel·lència de què fan gala. Però reclamen el seu temps per explicar una història senzilla, la de les limitacions que patim de vegades quan volem fer una cosa, però no ens atrevim. Tot plegat mentre juguen amb la paraula i una banda sonora entretallada, de records potser, de memòria incrustada en el cos des del qual sempre estem en alerta. Una vigilància que ens permet protegir-nos de fer-nos mal, efectivament. I la companyia d’això en sap molt i molt. Però que desbocada ens podria immobilitzar.

La conclusió és doble: a “Echoes” realcen el seu propi risc. Perquè podria semblar una evidència, o justament perquè fan tan fàcil allò que és impossible, que és important recordar-nos la gosadia intrèpida que significa treballar aquest llenguatge al carrer. Opten per compartir aquesta idea amb el seu públic perquè acabi sent un esforç comprensiu. I, alhora, reclamen la llibertat suficient perquè la creativitat no quedi encasellada en clixés o estils determinats i estiguem sempre a l’espera d’alguna cosa nova cada cop que ens atansem a compartir amb ells l’estona.

El públic ho ha entès, em sembla. Celebra que també cantin o facin servir breus textos per explicar coses. Evidentment que gaudeix amb les cabrioles incansables que fan, la companyonia i el bon fer dels intèrprets. Però sobretot descobreix que hi ha mil maneres de crear. Què més podem demanar?

JORDI SORA i DOMENJÓ

#MaldàEnDansa: La visió del cos

Publicat a Núvol, el Digital de Cultura

Un doble programa es presenta en la segona edició del #MaldàEnDansa. Sis propostes de petit format distribuïdes en dies alterns fins diumenge i que resumeixen molt bé l'estat actual de la dansa: estils diversos de la mà d'intèrprets d'alta qualitat.

El cos que es deixa mirar

Hi ha una voluntat en aquest cicle de Círcol Maldà d'anar més enllà de l'esforç programador. No es tracta només de fer dansa a la sala, sinó més aviat de convidar l'espectador a entendre què aporta en el context de la línia de treball d'aquest espai. L'encert és dels actuals gestors, Els Pirates Teatre, i molt en especial de la ballarina i coreògrafa Anna Romaní. “La visió del cos” és la temàtica escollida en aquesta ocasió, i més enllà de les obres presentades s'ha completat amb una conferència de Roberto Fratini, teòric de la dansa; l'exposició de fotografies de Clara Bes; i activitats puntuals on es demana la participació del públic, com és el cas del concurs “Què t'inspira el cos” a través de les xarxes socials.

Drone, Fotograma cedit per Mayo Films

Innings, Fotograma cedit per Mayo Films

El programa 1 (dimarts, dijous i dissabte) respon a aquell fil argumental sobre el cos, tot incidint en el caràcter efímer del seu gest ballat: contemplatiu, en una recerca conceptual sobre la mirada, algú desconegut amb qui mai s'interactua, el duo de Karolina Rychlik & Laila Tafur titulat Drone amb la música de Hans Laguna, recrea un espai on la lògica del moviment queda superat per la impossibilitat de fer-ne un relat. Perquè no és amb la paraula amb què es defineix la dansa, sinó en la seva contemplació i totes aquelles instàncies sensitives a què apel·la. Personne in situ, versió reduïda de la Companyia Ad Libitum d'una obra de la qual us vam parlar a Núvol, aquí teniu l'enllaç, completa aquella idea amb una reflexió sobre la identitat. Mentre que Innings del Colectivo Lamajara Danza ho fa sobre el paper que cadascú juga en el context social, a través en aquest cas d'un segment de d'un partit de beisbol on es combinen les accions d'atac i defensa dels jugadors. El mínim que es pot destacar d'aquest primer programa és l'excel·lència interpretativa de tots els ballarins i actors; la connexió argumental amb la temàtica del cicle; i l'oportunitat que suposa en un mateix vespre poder gaudir de tantes maneres diverses d'entendre la dansa i el moviment.

El programa 2 (dimecres, divendres i diumenge) fa un salt a l'abordatge d'una idea que encara dóna més pistes sobre la qüestió del llenguatge de la dansa, per tal com se n'allunya dels estàndards i proposa un trajecte més multidisciplinari. Tu vas tomber! de la Companyia Moveo amb un joc amb l'espectador que comença abans d'apagar-se els llums i que reflexiona sobre l'esforç de refer-nos de les petites catàstrofes diàries. No és meu el meu cos, una improvisació on es convida directament a la participació i que Dominik Borucki i Mireia Chalamanch completen amb un text breu i reflexiu. I finalment Twins del Colectivo Las Twins que dibuixa en una relació entre dues germanes un fil de simpatia necessari per cloure aquest segon programa. Segurament una sessió més oberta, especialment pensada per a públics encuriosits en descobrir com la dansa s'aborda de vegades -fins i tot- amb un escàs protagonisme o fent-se quasi invisible, en peces que tenen una voluntat expressa d'utilitzar tota mena de recursos escènics.

Aquest és el cos que es deixa mirar, que balla sobretot, però que també parla, canta i riu. Capturat en un sol instant, com en les fotografies de la Clara Bes que es poden contemplar en els descansos entre peces, en aquestes dues sessions que el Círcol Maldà ha organitzat fins diumenge. I que sobretot convida a fer present la dansa en l'espai de l'imaginari reflexiu de cadascú de nosaltres. Perquè és el cos que es deixa mirar i que tots projectem enfora. Hi pensem o no.