Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris William Forsythe. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris William Forsythe. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 de juliol del 2019

Legítimo/Rezo

Jone San Martín
La Caldera, 19 de juliol de 2019
Festival Grec de Barcelona


Generositat

En format de conferència performativa, Jone San Martín fa balanç dels més de 20 anys a la companyia de William Forsythe, dedicada a la improvisació, sense deixar-se arrossegar ni per la malenconia ni per l’excés d’adulació. De fet, en la segona part, on desplega el seu solo, hi ha una voluntat clara de vinculació amb aquella tradició i el temps treballat al costat del coreògraf nord-americà instal·lat a Frankfurt, però des del trencament emocional: sembla dir que fins aquí la nostra història comuna i ara és temps de la creació pròpia.

Aborda la xerrada amb un destacat sentit de l’humor, la participació discreta del públic i moltes ganes de contagi de la passió per aquell singular treball coreogràfic. La geometria de la diagonal: la intersecció entre els diversos punts del cos, entre l’espai i les sensacions, dibuixant a l’escenari alguns capítols de la memòria, molt seleccionats, que Jone va desgranant. No està sola, diu en un moment determinat, perquè sempre l’acompanya l’ombra-presència de les companyes i companys amb qui va ballar.

Lliçó magistral per a tots els públics, és especialment pertinent per a introduïts en la matèria. Concretament per a trencar el mite de la llibertat absoluta de l’intèrpret en aquest tipus de material. Com molt bé explica en un moment determinat, és possible l’acte fortuït (el moviment impensat, la improvisació) justament perquè prèviament hi ha la repetició, la insistència en el mateix gest i l’aprenentatge minuciós de les frases coreogràfiques. Una mena de pregària (“rezo”) repetitiu, que connecta amb un interior zen des del qual parla la dansa. Perquè és el cos el receptacle de la notació, del llenguatge específic a partir del qual s’expressa i que Forsythe s’ha encarregat de repetir una i mil vegades que no és possible recollir d’altra forma que des de l’observació i la mimesi.

Clou aquest acte de presa de la paraula per part de la ballarina (bella paradoxa) el solo al qual ens referíem al començament d’aquesta crítica: alliberador, alhora que resulta confirmació de la tesi de l’espectacle. Jone San Martín està en un moment perfecte de la seva capacitat corporal: determinada, explosiva, magnètica… No dona treva: sense més acompanyament que uns sons inconnexos, estranys a la comprensió, insistents, dibuixa una perfilada exemplificació de tot allò que es pot assolir amb treball de fons, dinàmica ascendent i pinzellades d’imaginació. Un colofó extraordinari per a una generosa vetllada de transmissió del patrimoni de la dansa.


diumenge, 24 de juliol del 2011

Unwort, Objets chorégraphiques

William Forsythe
Église des Célestins
Festival d'Avignon 2011




L'espai expositiu que William Forsythe presenta és una composició coreogràfica al voltant de tres dels elements que poden conformar una peça de dansa: la música, la literatura (entenguem-nos... "la lletra":  d'allò sobre el que es pretén explicar alguna cosa) i el moviment dels ballarins (performance, per a l'ocasió).  I com no podia ser d'altra forma i atenent on som, Forsythe escull Marcel Proust, Paul Éluart i René Char -convenientment traduïts a l'anglès i ara s'entendrà el per què- en joc amb la Symphonie fantastique de Berlioz o Le Marteau sans maître de Pierre Boulez.

Tot és intencionadament dispers: pensem per un moment en el majoritari públic francès davant d'alguns dels més grans poetes del seu patrimoni nacional, un pèl sorpresos perquè les referències escrites són en anglès! També l'espai del muntatge: una fantasmagòrica església del gòtic que conserva a dures penes l'estructura de les parets. I els tres performance, amunt i avall, deconstruïnt paraules amb peces d'alfabet dispersades sobre un munt de taules de fusta que ocupen l’àbsida principal. El mateix fill del coreògraf juga indefinidament amb Proust: Tout est brise per la parole la plus faible

És talment com passa amb una coreografia? La seva feblesa és tal que resulta pràcticament impossible no només de recordar sinó, a sobre, d'entendre?

I és que es tracta de constatar com el moviment -quan entra en joc- trenca qualsevol unitat, linealitat o estructuració de text per convertir-se en el que sigui (que això no importa tant) com esdevenir experiència fugaç, que és construcció en un espai i temps concrets, a partir d'aquells fonaments de la paraula i la música -també en les seves interrupcions- per esdevenir abstracció.

És aquesta la naturalesa de la dansa: paraula musicada coreogràficament, sembla emplaçar-nos Forsthy.