Jone San Martín
La Caldera, 19 de juliol de 2019
Festival Grec de Barcelona
Generositat
En format de conferència performativa, Jone San Martín fa balanç dels més de 20 anys a la companyia de William Forsythe, dedicada a la improvisació, sense deixar-se arrossegar ni per la malenconia ni per l’excés d’adulació. De fet, en la segona part, on desplega el seu solo, hi ha una voluntat clara de vinculació amb aquella tradició i el temps treballat al costat del coreògraf nord-americà instal·lat a Frankfurt, però des del trencament emocional: sembla dir que fins aquí la nostra història comuna i ara és temps de la creació pròpia.
Aborda la xerrada amb un destacat sentit de l’humor, la participació discreta del públic i moltes ganes de contagi de la passió per aquell singular treball coreogràfic. La geometria de la diagonal: la intersecció entre els diversos punts del cos, entre l’espai i les sensacions, dibuixant a l’escenari alguns capítols de la memòria, molt seleccionats, que Jone va desgranant. No està sola, diu en un moment determinat, perquè sempre l’acompanya l’ombra-presència de les companyes i companys amb qui va ballar.
Lliçó magistral per a tots els públics, és especialment pertinent per a introduïts en la matèria. Concretament per a trencar el mite de la llibertat absoluta de l’intèrpret en aquest tipus de material. Com molt bé explica en un moment determinat, és possible l’acte fortuït (el moviment impensat, la improvisació) justament perquè prèviament hi ha la repetició, la insistència en el mateix gest i l’aprenentatge minuciós de les frases coreogràfiques. Una mena de pregària (“rezo”) repetitiu, que connecta amb un interior zen des del qual parla la dansa. Perquè és el cos el receptacle de la notació, del llenguatge específic a partir del qual s’expressa i que Forsythe s’ha encarregat de repetir una i mil vegades que no és possible recollir d’altra forma que des de l’observació i la mimesi.
Clou aquest acte de presa de la paraula per part de la ballarina (bella paradoxa) el solo al qual ens referíem al començament d’aquesta crítica: alliberador, alhora que resulta confirmació de la tesi de l’espectacle. Jone San Martín està en un moment perfecte de la seva capacitat corporal: determinada, explosiva, magnètica… No dona treva: sense més acompanyament que uns sons inconnexos, estranys a la comprensió, insistents, dibuixa una perfilada exemplificació de tot allò que es pot assolir amb treball de fons, dinàmica ascendent i pinzellades d’imaginació. Un colofó extraordinari per a una generosa vetllada de transmissió del patrimoni de la dansa.
