Rèquiem Nocturn

Desplomarse

Pere Faura
Grec Festival - Mercat de les Flors

Susy-Q Danza número 76

I a Recomana.cat una mica de context de la peça en aquest enllaç.

Ballar és cosa de llibres

Pere Faura, Clàudia SolWat i Javier Vaquero

Sala El Torín, 25 d’abril de 2019

Festival Sismògraf

Foto: Martí Albesa

Fes-me enveja!

Espectacle d’obertura del Festival 2019, apte per a lectores de totes les edats, Ballar és cosa de llibres posa en joc diversos nivells de significat que poden ser d’interès tant per a petits com per a grans; afeccionats o no a la lectura i a la dansa. Dividit el públic en dos grups, els ballarins i els espectadors, en un joc de mirall que dignifica qualsevol de les dues posicions, remarca el caràcter fantasiós, somiador, al qual una bona lectura evocadora ens porta; com el de la mateixa professió dansada, que amb idèntica força expressiva però a través del cos és capaç d’explicar històries. De fet és un espectacle pensat per a refusar una idea simple, però de vegades arrelada en l’inconscient, doncs el moviment és de la mateixa matèria intangible que la paraula: ens fa bellugar d’una posició. Acció aquesta idèntica en tots dos llenguatges: bé sigui a través de les idees; bé sigui a través del gest.

Per fer possible aquell paral·lelisme, cada intèrpret lidera un dels dos grups de treball. Tornar a veure Claudia SolWat a l’escenari, amb aquella expressió clara, contagiosa en l’entusiasme i exactitud descriptiva és una sort. Les ballarines i els ballarins ocasionals, en la funció d’Olot majoritàriament adults, executen amb precisió cada dinàmica intencionada que els hi proposa. A l’altra banda, enfront d’aquells que han optat per reservar-se el paper d’espectadors, Pere Faura fixa sobre un llibre els diversos capítols en què està dividida la coreografia. Un material de gran bellesa, en una edició sensible, que es posa a disposició del públic observador perquè pugui seguir amb la seva mirada aquells diversos episodis. No falta, és clar, el particular sentit de l’humor del ballarí, aquí molt contingut, atent sempre a l’efecte que produeix: Ballar és cosa de llibres té dos protagonistes ben explícits en el títol, i no es tracta de robar-los protagonisme. Però la connexió entre els dos creadors és un altre dels regals de l’obra.

És una peça coral, de direcció compartida amb Javier Vaquero; espai escènic de Jordi Queralt i destacable conceptualització de llums i selecció musical. Tot està cuidat al màxim, començant per l’escultura efímera de llibres de l’inici de l’espectacle. Pel camí, com per assenyalar que un espectacle pot estar destinat a infants però no excloure els adults; i que el contingut es pot modular segons els interessos; són diverses les capes de significat que se’n poden llegir: la relació entre ballarins i espectadors; els instruments de comprensió de la dansa com a llenguatge específic allunyat precisament de la paraula; les connexions innegables entre les diferents arts; la fantasia i la narració com a eix de la construcció artística; etc.

Ballar és cosa de llibres esdevé, amb totes aquestes qualitats, un dispositiu. Per a la descoberta de la dansa. Per a la reafirmació en la lectura. En idèntic nivell d’importància. El millor que pot aconseguir és algú sentint enveja. Per allò que són capaços d’explicar. Per la manera que poden expressar-ho amb els seus cossos. I em penso que totes dues coses s’aconsegueixen amb escreix.

Sweet Precarity

Pere Faura

Festival Sismògraf 2017

20 d'abril de 2017

ASSAIG GENERAL - ESTRENA

 Foto: Martí Albesa

Crítica de la crítica

Benvolgut Pere Faura,

Després de tants anys dedicat a parlar amb delicadesa, estima i respecte de la teva obra artística, sis entrades en aquest blog i sense comptar les normbroses prèvies, cròniques i mencions diverses a les xarxes socials, descobreixo amb sorpresa que dediques l'estrena de la peça que tanca la teva trilogia Sweet Suit a una altra companya crítica, no gens favorable amb Sweet Tyranny: la peça que afirmo culmina amb brillantor aquests darrers anys que t'has dedicat a investigar sobre les relacions entre dansa popular i professional. I mira, no vull enganyar-te: la meva decepció ha estat majúscula.

Ah! No em diguis que és poc professional a aquestes alçades perquè porto unes quantes hores de dansa als meus ulls i mai havia sentit ningú que menystingués pitjor la meva feina. Ni un esment, ni un comentari a Sweet Precarity. Costava ben poc: una frase d'agraiment, de correspondència amb qui millor encarna a aquell sector de la crítica de qui sempre has tingut "el favor". Ni que la meva sigui una feina tan mal pagada que només tingui un espai gratuït i mai cap dels grans mitjans s'hagi ni tan sols molestat a llegir ni una línia dels quasi 400 escrits que he disseminat minuciosament en aquest blog i altres pàgines on hi he col.laborat aquests quasi 10 anys que porto dedicat a escriure sobre dansa. Si sumo els ingressos aconseguits en aquest temps i faig la fàcil divisió per les hores de dedicació, diria que aproximadament em surt la cosa a poc més quinze euros la plana...

Et fas el càrrec? Sento dir des de fa un temps que sóc un "referent" en el sector, em criden de cent llocs perquè els escrigui algunes paraules, que vegi el seu espectacle i que si em sembla, lliurament, en parli.  I jo, mentrestant, he de continuar a les meves classes a la funció pública per mantenir el lloguer de casa i les quatre cerveses que prenc el cap de setmana. Què et sembla tot plegat? Com se'n diu d'aquesta situació? I ni t'explico de les condicions d'explotació en les quals treballen companyes joves en aquesta professsió, menystingudes pels mascles dominants de la professió crítica de teatre i amb mentalitat dinosàurica.

Però encara hi hagut més desencantament i no vull evitar-te'l. Entre moltes coses perquè crec que ets el millor performer d'aquest país. Pel teu sentit de l'humor, força escènica, compromís polític, esforç i treball minuciós. Alguns del millors i més intensos riures que he fet mai en aquelles interminables hores a les sales de teatre, sempre han estat veient una professionalitat, art, implicació i intensitat quasi difícil de comparar amb d'altres. Un treball que has desenvolupat, segur, des d'una precarietat encara pitjor que la meva. Perquè tu sí que vas ser capaç d'una radicalitat que jo no puc ni imaginar: se'n diu dedicar-te a la dansa. Un enunciat simple, net, línial i que a cop de converses, salutacions, abraçades i petits intercanvis amb artistes com tu i molts d'altres companys teus, he anat entenent en la seva profunditat i duresa.

Un desencantament directament vinculat al teu art, per què la pregunta que em faig és: cal fer servir la mateixa estratègia de descrèdit, i atac personal per defensar-te? Cal denigrar algú per passar a tenir raó? 

Tots dos sabem que no i per això em permeto dir-t'ho en aquesta carta - crítica pública. Perquè efectivament "criticar" no es destripar la feina de l'altre, sinó argumentar amb tu. Ni que no hi estiguem d'acord o el nostre posicionament sigui diferent o senzillament contrari. 

Fins que tots plegats no entenguem que som part del mateix sector, no et càpiga dubte que hi haurà veus crítiques poc encertades i receptors d'aquests mots que no sabran entendre de la importància del canvi de paradigma que alguns, pocs, solitaris i mal pagats, estem intentant a banda i banda de l'escenari.

Però com a a sobre sé que ets, d'entre molts, un d'aquests que també lluiten per canviar les coses: vols que intentem fer-ho plegats?

Una abraçada,

Jordi

--------------------
Dos dies més tard a El País, la crítica Carmen del Val va fer aquest intel·ligent escrit de resposta a la polèmica. Utilitzant el mateix titular que en aquest blog, per cert...

Sweet Tyranny

Pere Faura
Intèrprets: Laura Alcalà, Sarah Anglada, Miquel Fiol, Raquel Gualtero, Claudia Solwat, Javi Vaquero
Mercat de les Flors, 27/01/17

T'agrada ballar?

Penso començar així l'escrit: aquesta és la millor composició de Pere Faura. En el sentit etimològic del mot llatí: reunir, composar, construir. Tot suma i el conjunt sona com una bona simfònica: la dramatúrgia d'Esteve Soler (la peça es podria haver titulat ben bé 'Contra la dansa'); l'escenografia de Jordi Queralt ('Contra els excessos'); la il·luminació també d'ell i Sergio Roca Saiz ('Contra la natura'); els altres intèrprets: Laura Alcalà, Sarah Anglada, Miquel Fiol, Raquel Gualtero, Claudia Solwat, Javi Vaquero ('Contra les companyies'); la música i sessió DJ d'Amaranta Velarde ('Contra la burgesia'); un munt d'aportacions i col·laboracions d'alguns dels millors creadors del país ('Contra les idees'); i naturalment en Pere Faura ('Contra la contra').

Aviso: podeu sortir entusiasmats, com contrariats. Depèn si us agrada més ballar o sou dels de veure-la ballar. En tots els casos, en sereu partícips. Això és: de quina part esteu? Perquè no s'accepten mitges tintes aquí: dialèctica en estat pur. Explotador? Víctima? Observat? Voyeur? Suor? Passivitat?

Vuit coreografies de la història de la memòria col·lectiva i popular: kitsch total. Hi havia un art anterior, superior, enaltit, referència civilitzadora, constructor de veritats inqüestionables... Després arribaren tots aquells: les invasions bàrbares. La confusió és absoluta. I el teatre públic referència de la dansa a la ciutat i més enllà, el seu millor altaveu.

Sweet Tyranny és la imatge especular d'un temps irrecuperable. Un moviment que circula inexorablement cap al big crunsh o gran col·lapse: el punt d'interconnexió entre els dos cercles que dibuixen un vuit. S'insisteix en l'obra en la coincidència fonètica amb el gran buit. Potser sí que som allà mateix...

Però mentrestant això no passi, seguirem exigint a l'artista el deute amb els seus referents; la fragilitat per fer-los presents; l'ocurrència per ballar-los sense cap gest definit; i la invitació a (re)pensar-nos -espectadors, coreògrafs i ballarins-. 

És clar que ens agrada ballar! Però només quan ho reivindiqueu així.

---

Algú endevina amb quina nota he valorat l'espectacle al Recomana.cat?

Pere Faura, en mode políticament correcte

Sin baile no hay paraíso. La meva història de la dansa
Pere Faura
Mercat de les Flors, 10 d'abril de 2015

La meva admiració per la feina de Pere Faura és indiscutible. M'he referit a ell com el millor performer del país. I hi insisteixo. No és només pel seu sentit de l'humor, tant necessari en els temps que vivim. És sobretot per una afinada capacitat d'autocrítica amb la pròpia feina artística i, per extensió, amb el món de la dansa. Una especialitat a la qual ell dóna categoria d'investigació, omple de sentit actoral i difon moltes vegades entre un públic molt divers i a qui mai deceb. I ho fa des del control estricte dels productes que presenta i amb una enganyosa percepció de provisionalitat, de controlada improvisació. Danza y chistes és un bon exemple d'això, mentre que la peça de mig format Dansa real, ja! és la base sobre la que ha anat perfilant aquest nou espectacle estrenat el 2014 i que per fi ha arribat al Mercat de les Flors.

El títol és ben explícit: Sin baile no hay paraíso. La meva història de la dansa. Un emocionat viatge a través de quatre solos ben coneguts: Singing in the rain, de Gene Kelly; You should be dancing, de Saturday night fever, ballat per John Travolta; Fase d’Anne Teresa De Keersmaeker i Michele Anne de Mey, de la companyia Rosas i La mort del cigne de Maia Plissétskaia.

L'espectacle es divideix en dues parts diferenciades: en la primera disecciona amb intel.ligència didàctica els diversos elements conformadors de l'experiència artística. El moviment i les seves parts, la coreografia i la interpretació ballada, el paper del públic; i explica diverses anècdotes relacionades amb aquelles peces amb la veu en of d'Enric Arquimbau. Lluny de gravetats compositives i amb el suport d'algunes cites molt rellevants, convida a una reflexió general sobre la dansa. A mig camí entre la paròdia compartida i l'emocionalitat personal -fins en algun punt desbordant- des de la qual fa còmplice l'espectador d'una història tant fàcil de reconèixer, com estranyament dispersa. Abraça en un mateix escenari el cinema musical, el ballet clàssic, la discoteca i la composició minimalista de Steve Reich. I l'escenografia visual de Desilence Studio, sobre la idea d'espai de Jordi Queralt, serveix de punt d'anclatge per transmetre la màgia tantes vegades relatada de les primeres projeccions del cinema sonor; els vespres musicals del Studio 54; les primeres obres performatives de dansa contemporània; o el disciplinat ballet del Bolšoj de Moscou. I per fer possible aquesta amalgama de sensacions, l'aposta d'aquest sòlid equip creatiu és apel.lar el públic a imaginar, més que no pas grans concrecions sobre l'escenari.

És en la segona part on Pere Faura desborda aquella intencionalitat i afina la tesi coreogràfica: sobre la base d'aquelles composicions, desplega un solo arrelat en els eixos esmentats, però alhora alliberat. Mentre fa un homenatge a aquells que van senyalar-li el camí a seguir, se sustreu de la seva influència per esdevenir imatge en moviment actual, real, factible i incardinada sobre la realitat present, atent al públic que segueix les seves execucions i, sobretot, fidel a un estil, una manera determinada d'entendre el joc de la dansa -o més aviat la vida en dansa- amb què alliberar el propi cos i esdevenir performer i no només (ni tan sols) un ballarí que es mou als dictats de les modes o els imperantius artístics. Doncs bé: aquí és on probablement l'espectacle queda curt. Perquè si bé la construcció general porta a un clímax final de trencament i s'espera amb fruïció aquest moment àlgid de desconstrucció definitiva del lleguatge, es produeix un tímid pas enrera, una reserva, com una parada de salvaguarda que impedeix copsar tot l'instrumental personal i professional d'aquest artista. El terç final està lluny de la destacable radicalitat i creativitat forta d'anteriors composicions. No treu mèrit això al destacable conjunt, és ben cert, però té un excès de prudència interpretativa que tinc la impressió que l'allunya una mica de la frescor i ingenuïtat marca de la casa Faura.

----
P.D: Unes hores després de publicar aquesta crítica em fan l'observació que l'espai escènic és idea de Desilence Studio i que l'escenògraf Jordi Queralt s'incorpora com a col·laborador en el procés final creatiu. Gràcies per la puntualització!

Fira Tàrrega 2013

Contra la Ciutat és un conjunt d'intervencions escenogràfiques a partir de fragments de textos teatrals d'Esteve Soler i instal·lacions de Jordi Queralt, que han actuat de petits oasis per al pensament entre el tràfec de representacions de la Fira d'Espectacles de Tàrrega. Qüestionen la pròpia ciutat que els acull. Com també ho han fet altres obres en la programació oficial. Seria l'exemple de tres espectacles de dansa i de performance d'aquests dies que podríem dir que també parlen sobre els grans mots disseminats per la intervenció Contra la Ciutat: Progrés, Democràcia i Humanitat. La Fira Tàrrega 2013 s'ha pres un cert temps per pensar-se, també amb la dansa i la performace.

Fira Tàrrega: escriure i dansar.

Jordi Galí: Abscisse. Ha estat un dels destacats del certamen aquest ballarí fascinat pels gestos i els moviments repetitius en les feines manuals. Dissecciona amb altres dos intèrprets els moments creatius i de construcció arquitectònica d'una complexa estructura d'escales, cordes i troncs, de difícil equilibri i forces contraposades. El Progrés en la base de l'esforç col·lectiu, no sempre garant d'èxit; però invariablement tan efímer com la pròpia execució de l'espectacle que representa la companyia. De vegades d'incert resultat final, però normalment, com es suggereix en la intervenció de Contra la Ciutat en l'interior d'unes restes arqueològiques del segle XV, obsolet en clau de futur.

Pere Faura: Todos al patio. Segurament el millor i més divertit performance del país, proposa al públic capgirar el sentit de la direcció en què es produeix una representació: enlloc de donar significat la peça, dotar-la de sentit. I a partir de titulars inconnexos dels diaris, demana als assistents idees sobre les que crear la història que ballaran a l'escenari. És la Democràcia, a la recerca de sí mateixa, emmirallada en el públic tal i com es presenta en l'itinerari de Contra la Ciutat: girant sobre la façana de l'Ajuntament, delerosa d'una reapropiació que no sempre és garantia de qualitat en el nou relat amb el que es farà la dramatúrgia i es dansaran els afers col·lectius.

Candelaria Antelo & Arhur Bernard Bazin: Te odiero. Petita peça de 10 minuts de dansa d'esclat emocional i expressivitat desbordant, on aquests dos magnífics joves ballarins arrosseguen el públic fins a la tensa línia de la frontera on amor i odi són la doble cara d'una mateixa moneda. Difícil perspectiva la d'aquesta Humanitat, sempre exposada a ser devorada per la pròpia naturalesa dels seus instints més primitius i que en més d'una ocasió ha posat en entredit la seva pròpia supervivència. Impactants els seus moviments, la seva expressivitat, el compromís del seu treball; como ho és la imatge generada en la instal·lació de Contra la Ciutat en presentar a prop del riu aquell mot clau gegant, abandonat a la sort dels animals que habiten la llera. 

És cert que cap d'aquestes quatre obres estan vinculades entre elles. Però la instal·lació feia possible mirar-les com a parts d'una mateixa necessitat de discurs. Diversos escenaris, llenguatges contrastats, però escriptura, dansa, instal·lacions i performance han interpel·lat el públic. Perquè al capdavall l'important no és pas el com, però sí pensar-se: just la invitació de Fira Tàrrega per a aquesta edició.

….........

Al web del projecte Contra la Ciutat podeu llegir els textos de les obres teatrals originals i visualitzar el mapa i fotos de Tàrrega on ha tingut lloc la instal·lació aquests dies.

Dansa Real, Ja!

Un total de 14 propostes artístiques han ocupat a Barcelona, aquest cap de setmana, espais allunyats dels grans circuits: el Festival Plaga. Exposicions, performances i accions en pisos particulars, en carrers i espais cedits per a l'ocasió. El ballarí Pere Faura ha presentat a la ciutat “Dansa Real, Ja!”, estrenada al Terrassa Noves Tendències (TNT) l'octubre de 2011 i present en la passada edició de la Fira de Tàrrega.

Balla, malgrat tot!

Imatge de Joan Escofet, extreta de www.perefaura.com

És amb la tossuderia pròpia dels incansables que artistes com Pere Faura continuen regalant-nos moments de brillantor creativa. Una reivindicació pertinent en els temps del tot s'hi val, amplificat pel consum fàcil i acrític de la xarxa. Com a punt de partida, un curs accelerat per a futurs ballarins, que es pot trobar a Youtube, i que Faura paròdia fent-se passar per la professora que l'imparteix, al més pur estil The Chanclettes. Humor com a resistència, per a una professió que ell sap prou bé com és de variable i exigent. Format com a coreògraf a la School For New Dance Development d'Àmsterdam, d'àmplia experiència com a ballarí (ha treballat, entre d'altres, amb Jerôme Bel i Ivana Müller), des del 2004 ha desenvolupat una exemplar obra de ballarí solista, d'ampli ressò als Països Baixos i des de fa un temps amb seu definitiva a Barcelona. Una decidida carrera treballada amb la constància dels voluntariosos i que des del pis de l'Eixample on es presentava aquesta primera part de la performance, pretenia oferir un retorn amb el públic congregat: el de l'exigència de criteri per no deixar-se entabanar per promeses impossibles. Ballen, malgrat l'immens esforç i les estretors a què els temps els ha abocat.

Imatges de la presentació a Terrassa, al festival TNT
el 2011 extretes de www.perefaura.com

La segona secció de la peça, entre el menjador amb vistes a la Gran Via i els carrers adjacents, va ser un tribut a les infinites possibilitats que l'escultura de l'espai ofereix, com es defineix en un moment donat la dansa, a través de les explicacions i la música que des d'un arxiu els espectadors seguien amb auriculars. És la dansa real dels musicals, la música disco, el ballet clàssic (caricaturitzat a través del personatge del Cigne del Carnaval dels Animals de Camille Saint-Saëns), el tecno i el hip-hop (amb espontani inclòs que deixant el Bicing es va posar a ballar amb ell: un d'aquells moments inoblidables de la tarda). Faura balla amb brillantor, desimboltura i personal expressivitat, ple de sinceritat, allunyat de pretensions i imbuït per l'amor a la seva feina. I per a la memòria, les dues versions de Singing in the Rain, la primera cantada per ell, substituïda després en l'àudio per una tempesta d'estiu i el concert de trons i el soroll de la pluja caient a terra, que van refrescar imaginàriament una de les primeres xafogoses tardes de la nova temporada a la ciutat, des de l'evocació al somni i el compromís personal (compartit pels qui el seguíem pels carrers) de seguir ballant, malgrat tot!

Danza y Chistes

Pere Faura

Antic Teatre, 20 d'abril de 2013

El humor como argumento

Pere Faura

No es fácil sobrellevar este tiempo que nos ha tocado vivir, con sus recortes, aguafiestas y abusos. Sobretodo por esa lista interminable de sinvergüenzas que pretenden apropiarse de los derechos sociales que con tanto esfuerzo nos hemos dado entre todos. Se impone una voluntad férrea de no dejarnos vencer; un poco de compromiso y, sobretodo, un sentido del humor a prueba de seísmos. Y es el que humor es una cosa muy seria. Tanto que deberíamos dejarnos llevar por él en un espacio tan singular como el Antic Teatre, en buena compañía y unas bebidas, tomando los primeros rayos de primavera. Así nació, nos explicaba a la salida Pere Faura, este espectáculo: una performance que quiere (y consigue sobradamente) bailar el chiste en que se ha convertido la situación de desprecio sistemático a los artistas; de políticos como brazos armados del poder económico y de una sociedad consumida por la tristeza. Reír como argumento. No sólo porque moviliza decenas de músculos de nuestro cuerpo cuando se convierte en carcajada. También porque de ese impulso nace una proyección de futuro; como el movimiento provoca en quien lo observa la activación neuronal de determinadas zonas motoras del cerebro (según un estudio reciente). Y es así como se desenvuelve este sencilla y muy sincera propuesta del bailarín barcelonés: movido por la categoría de quien sabe encontrar en su cuerpo un instrumento de frecuencia y amplificación del sentido que los chistes (muchos conocidos) generan entre los asistentes a la performance. Humor como resistencia: acto del movimiento puro que se trasluce en danza. Un placer para el espíritu.