Experiència viscuda

Cadascú carrega la seva particular motxilla i amb ella transitem el present. Fer-ho sense greuges per un temps que podria haver estat diferent, és ben bé que hem aconseguit apropiar-nos-en, fer d’aquell nostre temps la constitució del jo actual. Els artistes, com en les estrenes d’aquest cap de setmana al Mercat de les Flors, poden jugar amb aquell patrimoni: serveix per projectar-s’hi més enllà, per entendre que el futur és ple de moments que han fugit en la memòria.

"D'ençà" de Quim Bigas

Quim Bigas ha presentat “D’ençà”, ballat per Alba Barral, Víctor Pérez Armero, Sanya Malnar, Clara Tena i Pauli Romero. Un espectacle carregat de bellesa, amb un imaginari molt suggerent, preciosos intèrprets i molt madur. Planteja com són els espais on hem habitat -traduït: on han ballat-. Perquè, com expliquen just començar la peça, és de les primeres coses que fem en comunicació amb els altres. Moure’ns imperiosament des de ben petits, com per assegurar que és des del gest on és possible contrastar una vida en relació. I és així que es desenvolupa l’obra: des del moviment que aplega un conjunt, fins a la individuació de tots ells. Les fonts coreogràfiques són diverses, com ho és l’ampli bagatge d’aquest creador i l’instrumental tècnic des del qual els ballarins l’aborden, diu molt de la complexitat amb la qual es basteix una vida. Entren i surten de l’escenari, com per representar els desplaçaments permanents des dels quals es juga. Tan bon punt es fa silenci, com ara la música i els diàlegs imperceptibles envolten tota presència. Queden destacats per un feix de llum, com es difuminen en un espectre. Són així les mil presències que acumulen experiència des de la qual projectar-se en clau de futur. Només una cosa és imprescindible perquè tot plegat no caigui: aquella coincidència, la trobada de mínim dos, l’uníson que ens aplega.

"Waves" de Lautaro Reyes

Lautaro Reyes, per la seva banda, explica a la nova producció “Waves”, que balla en solitari, l’experiència desdoblada de viure entre dos mons: el Xile originari i l’Europa que l’ha vist créixer com a coreògraf i ballarí, des de fa més d’una dècada. Estem davant d’una creació extraordinària, d’un accent aprofundit i delicat. Sobre el fons de les onades, desplaçaments de mar que porten amunt i avall l’aigua. Incansables. Un xoc de realitats, a priori incompatibles, des de les quals es debat la identitat i l’alteritat. Dues mirades divergents que transiten un cos, que s’arracera per defensar-se de l’embat, que es mou des de l’encontre i que es projecta des de l’esperança. Ballar una creació pròpia, com és aquest cas, és un compromís doble que Lautaro defensa amb saviesa. Segurament perquè hi van moltes coses darrere de cada gest: el record, la família, la memòria col·lectiva, l’actualitat, la percepció de tot plegat. Però sobretot el present, que es dibuixa en un contrast de percepcions des del qual demana a l’espectador que construeixi un propi relat de veracitat, que ell només fa que assenyalar des de la fugacitat del present.

Origen

Thomas Noone Danse Company & CDS Institut del Teatre

Mercè Arts de Carrer

Parc de la Ciutadella, 20 de setembre de 2015

Publicat al portal de crítics Recomana.cat

En constant evolució

Fidelitat a un estil i experimentació permanent. Aquestes són dues de les premisses que l'espectador pot detectar amb facilitat en les coreografies de Thomas Noone. Hi ha una base, una estructura ben definida que porta un segell de dinamisme i virtuosisme, en una dansa física, enèrgica i mesurada. Una manera de fer que permetria de lluny, sense referents, reconèixer una obra de la companyia. Sense que això impliqui una repetició d'esquemes, perquè precisament aquell anhel de recerca contínua fa que cada peça resulti diferent i específica del moment creatiu del seu director i dels ballarins més veterans del grup. En aquesta ocasió, amb la participació d'un nombrós grup d'alumnes de sisè curs de l'Escola Superior de Dansa de l'Institut de Teatre. Una oportunitat magnífica que saben aprofitar, apuntant maneres i desplegant serietat interpretativa. Però també un moment extraordinari per a la companyia per reflectir-se, confrontar i emmirallar aquell constant i perseverant treball que des del SAT Teatre estan duent a terme des de fa anys.

Gens fàcil de sintetitzar, potser allargada en excés en els 45 minuts aproximats que dura l'obra, té lloc just davant de l'avió “aterrat” a la Ciutadella i en el marc de la programació Mercè Arts al Carrer. Porta per títol Origen i tant pot significar tot allò que s'obre per a la vida individual en l'instant en què s'arriba a un aeroport nou; com pot remetre més simbòlicament a una història de la humanitat on tot va començar un bon dia amb la injustícia, les ànsies de poder, la divisió de classes i la de gènere escampant-se per la terra. La veritat és que la dansa contemporània encara està instal·lada en aquesta prèvia que tan bé se sintetitza en la necessitat d'una senyora que al meu costat preguntava insistentment a qui l'acompanyés si entenia què estaven explicant.

I és una llàstima, perquè la recerca del significat d'aquesta peça pot emmudir l'autèntica peripècia que suposa fer-la allà, en un sorral, aixecant pols, suant -joves i veterans- cada intervenció. Penso que la dansa de Thomas Noone, més enllà del missatge, és un al·legat incondicional al moviment entès com a eina. Que la seva és una instrumentalització sencera del cos que calla mentre interactua amb molts altres. I que el seu ball és una mirada desacomplexada a un llenguatge que en la seva comunicació és encara més antic, amb un origen més incert, que el simple instrument de la paraula. Tot plegat, sense necessitat de renunciar a una dramatúrgia que fila prim, sense complexitats, però amb claredat una història que aquí té un punt d'imatge futurista post-catàstrofe quasi nuclear, que el context de l'avió sense ales amb la cascada d'aigua al fons, la calor encara xafogosa de la ciutat que celebra els darrers dies d'estiu i aquella sorra que tot ho envaeix, contextualitza Origen com si d'un intèrpret més es tractés.

Així és l'encontre amb les coreografies d'aquest grup barceloní: fidels a un estil de ballar i que Alba Barral i Javier G. Arozena corporitzen com cap altre dels seus ballarins, per la seva experiència en aquest model de treball, és cert, però també per la profunditat del gest ballat de què fan gala. Que la resta de la companyia accentuen amb la seva implicació i la solidesa que com a grup demostren. I que els alumnes del CSD completen, cadascú des de potencialitats diverses, però sempre en comunicació directa i mirada competitiva cap als seus companys professionals. Tot això sense oblidar l'encertada composició del músic habitual del grup: Jim Pinchen, que firma també notes d'un origen en constant evolució.

Sin

Thomas Noone Dance

Coreografia: Joan Clevillé

Ballarins: Alba Barral, Javier G. Arozena, Karolina Szymura, Jerónimo Forteza

Espai Dansat - Sat Teatre, 13 de setembre de 2013

© Manu Lozano - TND

Són molts els ballarins i coreògrafs que fora de les nostres fronteres estan obrint-se un camí existós. És el cas de Joan Clevillé, convidat a crear una nova peça amb la que la Thomas Noone Dance inaugurava temporada, dins del programa Dancing Partners que durant tres dies porta a l'Espai Dansat del Sat Teatre un bon grapat de joves companyies d'arreu.

La proposta de Joan Clevillé, d'uns 20 minuts de durada, aborda la qüestió de les tensions emocionals. Les claus des de les quals llegir la coreografia són molt properes als referents de qualsevol: des de la roba que els ballarins van escampant a terra just començar la funció; passant per un remarcat esperit juganer en els moviments dels quatre ballarins; com en la resolució final, on tot esclata en un caos visual del qual també en prenen part els objectes, particularment un penjador de roba.

Sempre he parlat en clau de quotidianitat quan m'he referit a les peces que he tingut oportunitat de veure de la Companyia Thomas Noone Dance. Això és un mèrit de qualitat si tenim present que el llenguatge propi de la dansa és abstracte. Els seus ballarins semblen talment els amics amb qui sopes aquesta nit, enfrascats en un remolí de sentiments, un relat de conflicte d'interessos, on també els porta aquesta vegada Joan Clevillé, arrelats a una realitat tan confosa, contradictòria i ridícula com ho és la naturaleda pròpia de l'amor. El mèrit d'aquesta peça, doncs, ha de ser plenament compartit amb els intèrprets.

Malgrat tot, hi ha una certa persistència en el fenòmen emocional enfront de l'acció física que deixa un pèl orfa de ritme el treball que s'ha present. Potser hi ha un excès d'aprofundiment en el caràcter psicològic dels personatges en detriment d'una major projecció en el gest. Com si hi hagués una dependència amb respecte de la imatge de caos final (a la manera com aquest ocupa la realitat en la que s'enmiralla), quan precisament és aquesta la causa que provoca el moviment. Si la dansa és essencialment inestabilitat, crec que ha de ser la protagonista sobre l'escenari en un relat com el que ens ocupa. Un detall de cadència del propi espectacle que no desvirtua, de totes maneres, el conjunt i que deixa ganes de veure (i espero que ben aviat) noves propostes coreogràfiques de Clevillé als escenaris catalans.


Revista Susy-Q, novembre-desembre'13