Intèrprets: Eulàlia Bergadà, Joaquin Collado, Marina Fullana, Raquel Klein i Aloma Ruiz
El Graner, 27/07/2016
FESTIVAL GREC DE BARCELONA
Publicat també al portal de crítics Recomana.cat
Pols d'idees
És fàcil imaginar el debat d'aquesta nova fornada de coreògrafs: entre dramatúrgia i expressió corporal. Talment com si es tractés d'una falca: hi ha un forat petit allà enmig on la dansa pot trobar vies noves de comunicació i que passa per una mena de “redactat previ”. Quasi una moderna versió de la bíblica “i la paraula es va fer carn”. Primer pensen i després ballen, com per portar la contrària a Samuel Beckett. Una contrareforma? Haurem de deixar un temps per veure-ho, però sembla que tornen moltes coses que havíem liquidat en art contemporani. I no és descartable que també estigui passant en dansa.
El deliri, com a estat catàrtic, és el punt de partida de la producció d'Eulàlia Bergadà que es presenta al Grec Festival com a resultat del Premi de Coreografia de l'Institut del Teatre. Al capdavall, aquella obstinada recerca de felicitat en què l'home s'instal·la d'ençà que es reconeix ésser mortal. I les seves derives: els falsos paradisos terrenals que es concreten aquí en una coreografia obstinadament enèrgica, físicament exhausta, cinètica i estressant. No em diran que fins a aquest punt no sembla tot molt contrareformista. I fins a un pèl moralitzant...
En aquest ordre: fan patir aquests joves quan veus com quasi rellisquen com a conseqüència d'un efecte escenogràfic que millor no desvetllar però que fa del linòleum un terra insegur. Quin coratge! I no es reserven ni per un moment. Es podria dir que la frase coreogràfica no és especialment original. Però és audaç. I això és d'agrair. Com també la idea que l'equip tècnic, figurants tots ells, participin en el muntatge: fan servir l'espai d'exhibició del Graner com poques vegades hem vist. I finalment la música d'Aloma Ruiz i la seva interpretació en directe: una altra d'aquelles bones aportacions.
D'idees, la peça en va ben farcida. Potser en excés. I aquí comença tot allò que resta: són pols, difuses, llençades al vent, sense consistència narrativa. Tenen l'avantatge d'aportat diversos nivells de significació. Però es fa difícil, quasi impossible completar-les. Es pensa molt: però es pensa massa ràpid. És una contrareforma a mig fer. S'apunta la intenció, i el dispers text que es diu, encara accentua més la sensació de desbordament.
I en aquest punt tornem a l'inici d'aquesta crítica: entra dansa i dramatúrgia. Heus aquí la qüestió: com si no fossin la mateixa cosa! Aquests extraordinaris ballarins que es belluguen impulsats per una força inimaginable, molt especialment en aquell primer fragment de la peça i també cap al final, són per ells mateixos expressió, intenció, relat i narrativa. De fet voregen l'exactitud, el mot precís, la cosa determinada que en un context perfilat, amb interessants idees escenogràfiques, musicals i formals, poden dir. I són més coses que la pròpia paraula. Perquè en el seu origen, fixem-nos-hi bé de nou en la frase, “la paraula es va fer carn”. És a dir: es va “corporitzar” i d'aquesta forma va esdevenir real, física, tangible, acció. I no pas a l'inrevés. No estic fent una esmena a la totalitat, perquè l'interès de la peça és alt. Però si un recordatori: entre pensar i dansar, no hi ha escletxa, sinó solució de continuïtat breckettiana.
