El banquet

Espai NunArt, 20 de març de 2015

Direcció Laura Vilar i Miquel Barcelona

Intèrprets Miquel Barcelona, Santi Carcasona, Gisela Creus, Clara Llobet, David Novoa, Laia Santanach i Laura Vilar

El Banquet 15.11.14 © Clara Bes

Dansa i música pels sentits

A l’espai NunArt Guinardó es programa un cop al mes El Banquet: un espectacle de música en directe i dansa, amb dos intèrprets convidats, pensat com a celebració artística, i on el públic també té un paper molt rellevant. Molt atents: cal fer reserva prèvia al web de l'espai de creació. Es representa en sessió doble.

Amb una soca penjada al fons de l’espai, arrels i part inferior d’un tronc d’arbre que s’endevina devia ser prou gran, se sintetitza molt bé el motiu de la convocatòria: una invitació a festejar tot allò que significa la fructifica relació entre música i dansa. Des de la contemporaneïtat, naturalment, perquè no és d’una altra forma com en els nostres temps es pot configurar la verdadera obra de l’artista: traduir els ensomnis. Aquella sèrie de pensaments, imatges i emocions que recorren el temps creatiu i que només de tant en tant es plasmen amb claredat en un escenari. No és d’estranyar, en aquest sentit, que Plató escollís el context d’un banquet i els seus plaers per fer parlar els seus convidats del somni majúscul que representa l’amor.

El Banquet 17.01.15 © Clara Bes

L’espectacle dissenyat per Laura Vilar i Miquel Barcelona, i amb un total de vuit ballarins i un músic, es planteja amb un esquema fix sobre el que els convidats a la festa improvisen amb la seva mirada. Hi conviden altres ballarins, músics, artistes de circ, actors... Són la partitura específica d’un conjunt coreogràfic basat en percudir el propi cos per anar més enllà de la realitat física on se sustenta. I així projectar-lo en un doble sentit: aquella història compartida d’experiències humanes sobre la qual es construeix el sentit; com aquesta realitat tangible des d’on poder ballar i fer música. Des del mes d’octubre han passat pel banquet sensibilitats diverses: Aida de Sàrrega, Cesc Casadesús, Mariona Castillo, Jordi Cortés, Bruno Oro, etc. Això fa que cada representació mensual sigui única.

Però el més estimulant de la proposta no només té a veure amb les diferents capes de significat que aporten i els matisos interpretatius que els artistes convidats fan de cada representació única i irrepetible. Sens dubte la gran aportació que fa El Banquet és aconseguir que el públic sigui part de l’obra, activament i sonora, sense resultar en cap moment invasiu: només perquè s’hi produeix una autèntica i genuïna adhesió emocional. La dansa i la música com a coses properes, vinculades amb el ritme de la vida, arrelades a la pròpia categoria d’éssers sensibles, perquè percudeixen de les mateixes fonts amb què el grup festeja el fet essencial de la trobada social. Pur estudi antropològic de tot allò que defineix la nostra condició d’humans, on somiegem la perfecta (i platònica) trobada amb l’altre, d’entre tota la resta. Sempre en moviment. Sempre percudint el propi cos.

Reflexions sobre la dansa

Reflexions sobre la Dansa

Centre Cultural la Mercè (Girona), dimecres 30 de març de 2011
Equip teòric: Gerard Vilar i Jèssica Jacques
Equip artístic: Iker Arrue i Laura Vilar

Situem-nos, primer, davant la qüestió del discurs: no es genera cap pensament transmutable, sinó no som capaços de produir fissures en el nucli “d’allò que és dit.” I de la dansa (constaten) el que bàsicament es diu, és no res. El que podria resultar un bon principi organitzador, perquè del no-res és del que millor podem pensar, tota vegada que no es troba condicionat per cap límit ni llenguatge. Perquè si volem intentar adscriure-la a allò del “que és dit” en l’àmbit de les arts en general, perdrem pel camí la paradoxa de la seva essència efímera. Impossible mesurar amb el regle del que és permanent allò que ara res no és!

Davant la complexitat d’una experiència com aquesta, no és sempre solució l’artefacte teòric. Més aviat pot resultar adient el seu contrari: la simplicitat de les petites peces del trencaclosques de què es composava. De tota manera, posats a construir un instrumental intel·lectual per a l’experiència, serà més útil generar preguntes que no pas respostes. De fet, la millor manera no és pas reaccionar a la qüestió plantejada, sinó proposar-ne una altra encara més impossible d’abordar. Tal era la tradició de pensament dels antics. I tu què sents?

Fem-ho! Desintegrem el moll de la qüestió. Trobarem almenys dos nuclis constituents: la incommensurable realitat del temps/espai en què hi juga i el problema del significat i el sentit. Dues qüestions a les que em referia, arrel del que reflexionaven aquest equip teòric i artístic a la conferència Danza y filosofía: la arquitectura del gesto. A Girona vam tenir l’al·licient d'assistir a la seva versió complerta: dansa en directe i pensament en viu.

Nota metodològica: hi ha dos camins prohibits i una sola drecera. La primera restricció és fer de traductor automàtic, el que no porta enlloc perquè la paraula no és capaç de modular el sentit del moviment; de la mateixa manera que l’acció no és productiva (per ella sola) de pensament. La segona cosa a evitar és el del coneixement tècnic: quedi revelat només als entesos i del qual millor fugir per la quantitat de camins sense sortida als què portaria.

De manera que només queda una drecera: que no és altra que l’experiència de l’espectador. Sempre única i intransferible, és cert: però intervinguda pel discurs que generen el moviment dels ballarins, la música, el vestuari, el decorat, i qualsevol element que hi aparegui. Vivències particulars que podem fer universals llençant-les a la palestra del discurs.

I tot plegat des de la limitada perspectiva del relat, determinat (al seu torn) per la construcció del llenguatge de la paraula. Un dispositiu que pot actuar de catapulta temporal per a un art que, per definició, és tan efímer com el cos que el mou.

Tal és, en definitiva, la invitació a pensar sobre el que ara res no és.

I últim apunt: si la dansa vol inquietar, i ho fa construint un impossible (en el gest essencialment: figures ingràvides) per què l’obsessió per eliminar-la de l’àmbit de la transcendència?

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

Laura Vila i Iker Arrue

En la fascinant conferència que amb el títol Filosofia de la dansa pronuncià Paul Valéry el 1936 se'ns convidava a un exercici metodològic clàssic en la història del pensament: tota vegada que una resposta a la pregunta “què és la dansa?” no la podem trobar;  girem el sentit de la mirada i procurem de respondre sobre dos dels seus vectors constituents: què és el temps i què és l'espai. I quan arribarem a tots dos, bé sigui per la impossibilitat de coneixement d’allò que regula els moments que vivim però dels quals res no podem dir des del pensament (“la fletxa del temps”, en paraules filosòfiques); com tampoc referir-nos al continent ocupat per un cos que és alhora espai del temps (constituït, al seu torn, per una idea de sí mateix) haurem resolt la qüestió plantejant una doble negació, que és l'equivalent a una veritat simple. 

És aquest exercici filosòfic de descentrament el que Laura Vilar i Iker Arrue, amb el suport de Jèssica Jacques, proven d’exercitar en la conferència que en el marc del curs Novísimos. El espacio entre las artes, l’Institut d’Humanitats està duent a terme al CCCB aquests mesos. La novetat, però, és la incorporació de l’arquitectura, perquè la dansa contemporània ha vingut a afegir un nou element: el del gest. No pas perquè en la dansa clàssica no existís sinó, com assenyalen, perquè és propi d’aquests temps l’escissió definitiva entre el significat i el sentit. I, també, perquè és el ballarí de contemporània qui promou l’ús de l’espai, des de la pròpia construcció.

 

 

Amb una anàlisi de la peça ukeNage, que s'ha pogut de veure al SAT Teatre fa poc, Laura i Íker, des de la instància de l’impuls, conviden a una mirada que més aviat se situa en els límits (1) que en l’eix de la qüestió. Convençuts, com ho hauria d'ésser el públic “responsable” (a qui s’apel·la diverses vegades), de què és en el contacte entre les frontisses dels incommensurables on hi ha el terreny fèrtil per començar a pensar (aquest nou segle) el que mai abans la filosofia ha abordat de manera decidida. 

Vagi, però, un afegitó sobre el que voldria aprofundir en un futur: l’adscripció de la dansa en la categoria nietzschiana de les arts dionisíaques. No només per la condició de necessitat que té amb la música; sinó sobretot pel seu arrauxat caràcter transformador de l'espai i dels temps en què hi intervé. 

Que no s'abordi mai així, possiblement és una altra de les peripècies de la història del pensament.
 -----
Trobareu aquesta interessant conferència en aquest enllaç:

Danza y filosofía: la arquitectura del gesto

(1) en referir-me al límit, ho faig des de la perspectiva que presenta el filòsof Eugenio Trias: en la ciutat antiga, la muralla separava la vida de la ciutat, de la realitat més enllà. Aquell espai (limes) és un terreny especialment fèrtil per a la vida, afirma. Com ho és, per a l'home, la seva doble condició de natura i ésser transcendent.

ukeNage

ukeNage

Laura Vilar, Iker Arrue

SAT Teatre, Impuls [D] 14 de gener de 2011

M’he passat 18 anys, fins fa pocs dies, explicant el per què del nom del gat de casa: uke. Des de la ignorància, és clar, perquè li va posar nom algú que tampoc ara m’acompanya i perquè mai he estat coneixedor de l’Aikido, on té el seu origen. I ho feia des del relat (això és: meitat el que sabia, meitat el que m’inventava), convençut com estic que el discurs sobre un mateix és la clau de la pròpia identitat. En aquest invent, les forces còsmiques jugaven el paper que les figures d’aquell art reserva als combatents: qui inicia l’atac (donador d’energia), qui el repel (receptor). Representa que el meu enyorat uke absorbia, amb la seva companyia i les seves moixaines, les conseqüències diàries de la vida que em tocava més enllà del nostre cau compartit. I que aquella relació era de mútua dependència, de manera que aquesta energia si no hagués tingut mai oportunitat de ser rebuda per aquell que la necessitava, causava la mort irremeiable d’ambdós combatents.

Només cal que imagineu les cares de les persones a qui explicava aquesta història... I la meva estranyesa perquè ningú ho entengués... Fins avui, és clar! El destí ha volgut que veiés aquesta peça just aquests dies.

Perquè Laura Vilar i Iker Arrue dignifiquen amb ukeNage tot el significat simbòlic d’aquella història: dos ballarins formats en aquella disciplina marcial i que proposen una reinvenció en clau d’identitat: la negociació dels rols. Hi juga a favor (d’entrada, només que apareixen en escena) el vestuari: meitat de tot i part de res, com per significar com serà de pobre la mirada del gènere. No ens enganyem: una roba tan explícita com excessiva... Però tampoc és important, perquè un cop superes aquest primer impacte, comença a fer-se presència el moviment: Íker talment com un felí astut que s’acosta prudent a la seva presa, Laura com un lleó de força colossal disposada a parar qualsevol embranzida.

Tota la peça és un virtuosisme on es barreja la simplicitat i la dignitat; on els dos ballarins interaccionen des de la seguretat i la defensa de l'espai; on cada element (llum, música i moviment) compassen el propi significat de la paraula duo: un privilegiat, curós i estimat ser junts, ple de màgia, amistat, respecte i complicitat.

Perquè en tots dos ballant s’hi observa l’única veritat que l’home pot viure: la companyia, que és l’energia de vaivé que transcorre entre dos cossos, en l’única batalla que mereix ser lluitada, que no és altra que la d’aquells que es presten a resseguir el so de la vida, plegats.

Els seus somriures, les mirades que es fan en el moment dels aplaudiments, els delata i són generosa invitació al públic. Semblen dir-nos: viu el teu particular ukeNage!


ukeNageI por ikerarruemauleon


ukeNageII por ikerarruemauleon

Aquesta peça, de la companyia Cobosmika, tanca el programa Impuls [D] d'aquests dies (una sort immensa que el SAT Teatre aposti per les propostes sempre lúcides del seu programador de dansa Thomas Noone) on també podem veure la Iris Heitzinger (en estat de gràcia, brillant) de la companyia Bebeto Cidra amb Breve ensayo sobre la nada, una idea que mereix més extensió per a què la ballarina pugui continuar aprofundint en la idea; i comença amb A Polo 12, de la mà de Reinaldo Ribeiro i Sol Vázquez, de la companyia Trànsit Dansa, una peça interessant, però potser massa explícita per a un llenguatge que precisa de més simbolisme.