Els 24 capricis endimoniats d'Àngels Margarit

Companyia Àngels Margarit - Mudances

Festival Grec 2013, 11 de juliol

Mercat de les Flors

ESTRENA

Publicat a: Núvol, el Digital de Cultura 

Niccolò Paganini (1782-1840) era un músic reconegut per la seva destresa com a concertista. També com a compositor. De la combinació d'ambdues capacitats van néixer els prodigiosos 24 Capricci per violino solo, op. 1. Peces d'extrema dificultat interpretativa, d'un virtuosisme apte només per a molt avançats, que li van costar l'enveja d'una part dels seus coetanis: només amb un pacte amb el diable podia ser possible aquella obra. I interpretar-la!

La Companyia Àngels Margarit – Mudances, sota cap influència que no sigui el propi mèrit avalat per anys d'intensa i bona feina, posa el seu cos de ball al servei d'aquell prodigi musical. Estrenada al Grec 2013 i en el programa de la propera temporada al Mercat de les Flors, interpreten, des de la dansa, la contemporaneïtat de Paganini.

Foto: Ros Ribas

En ordre aleatori, sonen els 24 capricis. També amb el violinista en directe Kai Gleusteen. Cada peça treballada des de la pròpia sonoritat i les indicacions de temps que s’hi adeqüen. Hi ha també una combinació aleatòria de protagonistes, intèrprets destacats de l’actual panorama dansístic. Caldria citar-los tots, perquè són la partitura en moviment. Però queda especialment en la memòria el gest personal d’Eneko Alcaraz. Potser com si fos aquella nota 13 “estranya” de què s’acusava a Paganini: amb una desimboltura personal i interpretativa discordant. No en el sentit d’escapar a la missió de conjunt, sinó com a necessitat de compromís solista.

Després de tot, interpretar és donar sentit. I si els coetanis del compositor argumentaven en les seves acusacions una vida atzarosa i el seu aspecte descuidat; el ballarí ha de fer-ho en un ordre coreogràfic. I la voluntat de la directora Àngels Margarit, amb la col·laboració creativa de tot el cos de ball, és la de (re)interpretar des de la llum aquella música: vestits blancs, lluminositat en l’escenari, execucions circulars, traços llampants en els duos, pinzellades acrobàtiques, grans instrumentalitzacions de tot el cos de ball i moments d’intimitat controlada. Sota aquesta opció, la proposta de la companyia esdevé compacta i coherent. I el resultat final és magnífic.

Foto: Ros Ribas

Però en finalitzar la funció no pots deixar de preguntar què hauria passat si s’hagués deixat sonar la nota 13 amb la discordança amb la que sembla que apareix en aquelles composicions originals. I és que els Capricis de Paganini són endimoniats: efectivament. Sobretot perquè interpretar-los demana prendre partit.

Trayectos Zaragoza 2013

Zaragoza, sábado 29 de junio del 2013

Buenos e interesantes contrastes ofreció la segunda tarde de Danza Trayectos por las calles de Zaragoza. Con aportaciones diversas, desde la danza más emocional al circo contemporáneo, éste con esa auténtica revolución conceptual en la que está sumergido y que lo sitúa en cartel destacado del gesto y el movimiento. Cuatro espectáculos todos ellos repletos de sensibilidad, calidad técnica y compromiso. Pero vayamos por partes:

1) LaMov: compañía referente del panorama aragonés, inauguró la tarde con una auténtica bomba emocional, el dúo Nosotros interpretado por Elena Gil y Mattia Furlan. Tuvieron que emplearse a fondo, con un esfuerzo increíble para lograr crear el clima adecuado para su pieza, en una plaza de San Bruno llena y sin las condiciones técnicas suficientes, porque sin linóleo en el suelo resultaba de alto riesgo algunos de los pasos que ejecutaban. Acompañados por la música de transición al barroco de un autor desconocido del sigo XV, y con un silencio casi espectral como el que consiguieron, rindieron el público a la poética de un paso a dos repleto de reflexión, extraordinariamente compuesto, con momentos de cauce energético intenso, y que la pareja supo transmitir con sencillez y resolución.

2) Trasladados al solar de la calle San Agustín fue el turno de Joan Català, a quien esta temporada en Barcelona tuvimos la oportunidad de descubrir junto a Lali Ayguadé, en la pieza Little Me. Proveniente del mundo del circo, investiga con resolución en la zona de confluencia con la danza, que no es otra que la del gesto contemporáneo. Un arriesgado ejercicio de memoria personal, Lo Pelat, con un tronco enorme que mantiene en equilibrio sobre su cuerpo, dispuesto cada momento que pasa a crear mejor y mayor complicidad con el público, rendido éste a su simpatía y originalidad.

3) La compañía mexicana Cuatro x Cuatro fue la primera en actuar en el recinto del Centro de Historias, el último espacio de la tarde, donde esperaba al público una nueva propuesta de danza contemporánea plena de sentido y originalidad: cuatro bailarines, desplazándose (esta vez sí, sobre un linóleo) normalmente en ejecuciones que probablemente tuvieran una buena parte de improvisación: Inacabado V4. Y en las que señalaban lo sustancial de la soledad humana en medio de la sociedad: cuerpos que se mueven con su propio ritmo y significado, para solo de vez en cuando interaccionar entre ellos, no siempre para crear posiciones armónicas o de coherencia colectiva, probable sentido intencionado de la pieza y que finalizaron invitando a participar del juego a un numeroso grupo del público. Con esa constancia de lo colectivo: bullicioso transitar de vida, en la búsqueda individual del propio gesto.

4) Y finalizó la tarde la compañía francesa IETO con su obra Inspiration. Dos interpretes del circo contemporáneo, dispuestos a agasajar con su propia felicidad, en los equilibrios que ejecutan. En la primera parte con sus cuerpos entrelazados, en la segunda con unas estructuras de madera que el público maravilló que no hubieran caído varias veces sobre ellos o les hubiera enganchado las manos. Una auténtica gozada ver el trabajo de Fnico Feldmann y Mosi Espinoza: complicidad y riesgo.

Y es que circo y danza, o ambos por su lado, hicieron que esa tarde zaragozana -como se dijo muy acertadamente por megafonía al final de los cuatro espectáculos- la vida fuera algo más bella.

Little Me / Encontre

SAT Teatre, 22 de desembre de 2012

Espai Dansat!
Lali Ayguadé, Joan Català, Sung Hoon Kim, Jordi Molina

Intensa pau del frenesí

Sobre uns petits maons de paleta, l'acròbata Joan Català fa els primers equilibris. És molt important com es fixen els peus sobre una superfície dura i petita com aquella. La resistència d'aquest actor i ballarí és tan solvent que Lali Ayguadé, com ho faria un cadell arrapant-se al cos de qui el protegeix, puja sobre d'ell, l'abraça i “camina”! sobre el cos d'aquell, amb la mateixa facilitat com passegem pels carrers. Ni per un moment hi ha risc de caiguda, per bé que l'esforç físic és present en els tremolors que la musculatura de l'actor i ballarí va patint. Així comença Little Me, acompanyada amb la música a voltes inquietant, sempre complexa, que transmet una estranya calma, aquella prèvia a la gran eclosió, encàrrec a Josep Maria Baldomà per a l'ocasió. Ben bé podria ser tot plegat d'un simbolisme fàcil i efectiu: les totxanes sobre les que bastim les estructures que ens protegeixen, no res més que aquells de qui ens envoltem i amb qui procurem no perdre l'equilibri dels afectes, feble encaix sempre disposat a saltar pels aires.

I a fe que ho fa en poca estona, just en aparèixer el tercer intèrpret de l'obra. En la peça original, el corresponsable de la coreografia: Young Jin Kim, cobert magistralment en les funcions del SAT Teatre per Sung Hoon Kim, ballarí també de l'Akram Khan Company. Sobta en un primer moment la diversitat de llenguatge: línies sensibles properes a la dansa tradicional índia kathak, amb una expressió sostinguda sobre braços i mans i en un segon pla, mentre es continua executant en la capçalera de l'escenari el contacte cos a cos entre els dos primers intèrprets. Però és només un miratge aquella calma, perquè la interconnexió entre els tres no triga més que uns escassos minuts, per oferir una de les imatges recurrents i més explícites de la peça: com anem construint amb aquells petits maons a la mà els espais d'allò habitable: les confiances, la col·laboració, el treball en equip, la gestió dels cossos que comparteixen destí... Però també les desavinences, els conflictes, els desacords i les lluites...

Difícil no quedar meravellat per la simplicitat de la proposta, la constatació que la tècnica i la narrativa quan van de la mà poden generar superlatius, i la celebració de la possibilitat de veure Lali Ayguadé en els escenaris de Barcelona després de la seva dilatada i reeixida carrera a l'estranger. Feina de construcció i desmuntatge aquesta de la vida, que queda plasmada en aquesta dansa, intensa pau del frenesí.

La segona peça del programa, Encontre, també és fruit del treball a diverses bandes: una tenora, tocada amb risc i imaginació per Jordi Molina, participant actiu dels moviments amb els que Joan Català i Lali Ayguadé omplen escenari. En la representació d'ahir, potser alguns desajustaments sonors, segurament més causats per les condicions tècniques del teatre, però que en res van impedir gaudir de l'experiència. O sortim a l'encontre o senzillament en fem un, d'encontre. Però és en el transitar del cada dia que aquells moments es donen amb la simplicitat com podem acceptar les oportunitats que ens brinden, com rebutjar els jocs que ens proposen. Novament joiosa simplicitat de llenguatge. I novament extraordinària expressivitat d'uns cossos empesos per l'energia del que transmeten. I és que, de vegades, és en la superfície de les coses on es troba les respostes.

Una fortuna immensa la que ens ha ofert l'espai Dansat de tornar a veure unes peces que a Barcelona havien estat estrenades a principi de temporada al Mercat de les Flors. Una sort absoluta contemplar en directe la feina d'aquesta ballarina.

Vols saber més coses sobre Lali Ayguadé?
Dansa el món i roda al Born: Lali Ayguadé a Núvol, el digital de cultura