Radical Light

Coreografia: Salva Sanchis

Mercat de les Flors, 18 de maig de 2018

Ballarins: Inga Huld Hakonardottir, Peter Savel, Stanislav Dobak, Gabriel Schenker, Salva Sanchis

Música: Discodesafinado (Joris Vermeiren i Senjan Jansen)

Gest encarat

El binomi música / dansa ha estat objecte d'especial investigació en les darreres dècades des què el moviment decideix un dia emancipar-s'hi. Prou de ballar la música! Vindria a ser la consigna. Perquè l'acció és preexistent a la matèria sensible. I el gest, el principal instrument a través del qual es genera sonoritat visual i musical. Pensem-hi: és perquè a través de les mans l'instrumentista frega, pinça o percudeix que la música sona; tal com és a través dels peus que el ballarí salta, llisca i s'arronsa.

Una singularitat d'aquest estudi sobre la manera com s'han relacionat les dues arts prové de l'extens treball d'Anne Teresa De Keersmaeker amb la seva companyia Rosas. Una bona nòmina de ballarins catalans n'han estat en contacte, com és el cas del manresà Salva Sanchis. Coreògraf, ha signat amb la belga una revisió de la que potser ha estat la producció més fascinant que aquesta temporada s'ha vist al Mercat de les Flors: A love Supreme. Graduat en la primera promoció de l'escola P.A.R.T.S, on hi va anar després de la seva formació a l'Institut del Teatre, ha desenvolupat una deriva pròpia d'aquella mètode de treball. Radical Light és una producció del 2016 de la Kunst/Werk, un col·lectiu de dansa amb seu a Anvers, que aquests dies es pot veure a Barcelona.

Un apunt sobre l'experiència, vinculat als diferents nivells sensorials: la mirada, l'escolta i la interacció. Una bona sessió de música electrònica ha d'oferir el seu progressiu creixent; com marcar un moviment en expansió en els cossos. Doncs bé: aquí rau precisament el valor d'aquesta feina. Es tracta d'una dissociació visual. Una ruptura que opera a nivell psíquic perquè provoca l'observació de moviments (a priori) contraris al context emocional al qual la composició sonora va portant. Els ballarins entren i surten d'un espai enquadrat enmig de l'escenari, que prou bé podria representar la pista de discoteca, per oposició: el cos contra la nota. Un xoc d'intangibles que genera una realitat nova. Una (part)icipació en el sentit original del mot: es troben tres desiguals i conformen una altra cosa.

Un miracle com aquest seria impossible, esclar, sinó anés acompanyat de qualitat. D'una banda l'etèria i minimalista estructura que Discodesafinado (Joris Vermeiren i Senjan Jansen) serveix a les oïdes. Implacable: impossible restar impassible quan els baixos inunden la sala. De l'altra, naturalment, una nòmina de ballarins impregnats de màgia. A l'estrena de Barcelona, tercera oportunitat de la temporada de veure a Gabriel Schenker dibuixant contorns i la confirmació que perfila emoció. O de descobrir Stanislav Dobak, una presència ràpida com un llampec i de descàrrega precisa. Amb l'única participació femenina d'Inga Huld Hakonardottir, segura del paper que hi juga; la profunditat de Peter Savel; i el mateix Salva Sanchis, un pèl desplaçat del conjunt segurament per la doble càrrega de ballarí i coreògraf que ha d'assolir en la peça. Tanca la nòmina d'estrelles una il·luminació imprescindible que ressitua, davant d'aquesta festa de l'estímul on la música electrònica s'encara al cos. Magnífic tancament de temporada del Mercat de les Flors.

Zoo/Thomas Hauert

Mercat de les Flors, 6 i 10 de març de 2018

Quinzena Metropolitana de la Dansa

Sonoritat Hauert

Magnífica oportunitat ha ofert el Mercat de les Flors per atansar-nos a la creació d'un dels artistes més singulars de l'actual panorama internacional i que tanta repercussió, col·laboració i influència té per a alguns dels creadors de casa nostra i de diverses generacions: des d'Àngels Margarit, amb qui va treballar; passant pel Col·lectiu Big Bouncers; i fins arribar al coreògraf i ballarí Albert Quesada; entre d'altres. Un doble programa de solos i una obra de gran grup, a més d'un espectacle infantil s'ha pogut gaudir aquests dies.

(sweet) (bitter)

6 de març de 2018

Sala Pina Bausch

Primer solo de la vetllada, ballat pel mateix Hauert. Es podria dir que és una tesi-compendi dels principis de la investigació sobre el moviment de la musicalitat al qual hi ha dedicat bona part de la seva feina professional. El cos com a instrument. Sobre la base de dos madrigals, un de Claudio Monteverdi i l'altre de Salvatore Sciarrino, combinats durant la peça. Primera característica de les propostes sonores d'Hauert: una juguesca amb l'espectador. Es tracta d'esbrinar quines pautes proposa per a aquells fragments. És una qüestió aleatòria? Es troben intercalats de manera sincrònica? Quina és la relació amb la cinètica des de la qual acull la música? Pot ser que sigui la cadència de la improvisació el propi mecanisme de ruptura? I en aquest punt, el segon interrogant de la nit: en el context de l'amor impossible, que és la font narrativa sobre la qual es mou, ¿seran totes les seves manifestacions, incardinades en les múltiples formes com es manifesten amb el gest personalíssim, contundent, incansable del ballarí; el reflex de la pròpia complexitat abordada? Trenta minuts absorbents, per a públic exigent i encuriosit.

Pulse Constellations

6 de març de 2018

Sala Pina Bausch

Ben a prop dels plantejaments abans apuntats, el coreògraf i ballarí Gabriel Schenker, col·laborador habitual d'Hauert, s'endinsa en la composició electrònica de John McGuire Pulse Music III, de l’any 1978. Es caracteritza per les abundoses ruptures de ritme, amb una seqüència de 24 seccions. Trepidant, impetuosa, de pulcra exactitud i fascinant dinàmica. Qualificatius tots ells aplicables a l'intèrpret. Amb un afegitó: amb una personalitat i expressivitat captivadores. Destaca molt especialment amb els seus braços: llargs i amb forta presència, que aprofita per assenyalar, compassar el tronc superior. Coneix a la perfecció la peça musical i s'avança normalment, com ho fa un director d'orquestra, a les entrades dels seus músics. Així dona compliment al joc de trobades amb la coordinació. Com si es tractes d'una bifurcació de carreteres, amb immersos carrils per on travessar, marca en cada instant la direcció interpretativa. Dirigeix l'experiència. Incita al viatge.

Inaudible

10 de març de 2018

Sala Maria Aurèlia Capmany

Sis intèrprets a escena: Thomas Hauert, Fabian Barba, Liz Kinoshita, Albert Quesada, Gabriel Schenker, Mat Voorter. La música de George Gershwin: Concerto in F i Mauro Lanza: Ludus de Morte Regis. De nou combinades entre elles. Un cop més, ballades atenent al principi de mickeymousing: deixar que siguin els moviments els que segueixin directament el so. Resultat? Notes corporals.

En grup, com individualment, s'organitzen els talls musicals. Orgànics, s'inicia tot plegat amb una massa amorfa de cossos entrelligats però amb escassos contactes físics. Una gernació de possibilitats que es manifestaran. S'ordenen disciplinàriament i comença la festa. Són accent: perquè determinen cada pulsió del piano. Són disseny: perquè dibuixen el pentagrama sobre el qual s'escriuen les notes. Són so: perquè traslladen les ones. Són inaudibles: perquè assenyalen un terreny invisible entre la sonoritat i el gest.

Gravetat, personalisme, llibertat i pulcritud. Quatre característiques que acompleixen abastament tots els ballarins. No hi ha cap protagonisme, més enllà del visual. Treballen per als sentits. Veure ballar la música. No amb la música, o sense ella. Sinó ella mateixa.

Amb humor, frescor, capes diverses de significat, transparència coreogràfica, detallisme compositiu, implicació i un toc de genialitat.