Iron Modvm

Publicat també al portal de critics Recomana.cat

Iron Skulls Co.

SAT Teatre, 7 i 8 de gener de 2017

12 años entre amigos

Las efemérides, mejor no llevarse a engaño, son más una intención de futuro que una exposición de presente. Cinco años lleva el colectivo Iron Skulls enseñándonos un catálogo de motivos por los cuales hemos de seguir bien atentos a su evolución. Para ello han contado de nuevo con la complicidad del SAT Teatre: otra nueva ocasión para destacar aquí la discreta pero intensa actividad del Espai DanSAT en favor de nuestros artistas. Dos programas, que combinaban en el primer fin de semana hábil después de las vacaciones de invierno un pequeño resumen de las composiciones del historial de la compañía y unas cuantas batallas, como para significar su raíz más urbana antes de que los conociéramos en los escenarios, como para señalar de nuevo su voluntad de mixtura: difícil en este punto caracterizar definitivamente si danza contemporánea o hip-hop el trabajo que hacen.

Hay una seña de identidad, de todos modos, que ha sido real hasta ahora en Iron Skulls: un señalamiento hacia la oscuridad. Como si desplazar su fuerza creadora de la calle a la sala de penumbras hubiera despertado en ellos una intensa necesidad de explorar desde los límites que nos constituyen (Adrián Vega en Sujeto 5550); el trazo del cuerpo (Vora con Héctor Plaza 'Buba' destacable intérprete, además de bailarín); lo que caracteriza de etéreo la propia condición humana (Moisés 'Moe' & Diego Garrido en La Eternidad de lo efímero); o los peores temores de nuestro interior (Sinestesia), hasta su reciente estreno No sin mis huesos, la más compleja de sus producciones. Todas estas piezas y fragmentos, ejemplo de ese buen recorrido coreográfico y de sentido con el que quieren dibujan su memoria.

Pero como no hay fiesta sin amigos, nada mejor que traer esos dos días a Barcelona alguno de los que mejor representan el actual movimiento break, danzas urbanas o hip-hop o cualquiera de sus variantes: Nu2 de la ZukDance Performing Arts Company, con sede en Madrid, sin duda fue lo más destacable por esa indisimulada atención del colectivo por la suma de disciplinas y el marcado sentido dramático. También fue una buena oportunidad para ver sobre el escenario a Arias Fernández y Diego Sinniger, en una de las batallas, especialidad ésta en la que sin duda Lorena Nogal y Lali Ayguadé no están bregadas, pero que hizo la delicia de todos los espectadores. La nómina acaba con un par de magníficas disputas. Una de Chey Juradi versus Virgil 'SkyChief' Dey. La otra bailada por Valen Lunnaticks versus Chino Fusionrockerz. Sin olvidarnos de la música, excelentemente movida por el dj. Willy Will Fly. Ni tampoco de la única protagonista femenina del colectivo: Agnés Sales, de movimiento preciso y evocador en el duo Ehiza.

Falló un poco en esta doble celebración la presentación a cargo de Adnan La Sensacion, algo faltado de rimo quizás. Pero solo por señalar un inconveniente que alargó sin necesidad los dos encuentros.

Así Iron Skulls se puso a festejarse. En clave de futuro, como decíamos, porque la gran sorpresa de estos dos días fue la pieza Kintsugi, con la que cerraron la sesión del sábado. La más festiva, risueña y hasta cierto punto alocada de cuantas cosas presentaron. De reciente creación, en Nueva York explicaron. Quizás sea un anuncio, una especie de anticipo. Esperemos a ver. Porque lo que sí que confirmó este fin de semana es la necesidad de seguir atentamente el arte que están generado.

Fotos de dansat ART: en la primera con Héctor Plaza i Agnés Salas interpretando Ehiza y en la segunda la batalla más singular, con Lali Ayguadé y Lorena Nogal

Sis coses que t’has perdut al Sismògraf d’Olot

Article publicat conjuntament amb la periodista Aída Pallarés a Núvol

Intensa programació i de qualitat la que es va poder veure dissabte al Sismògraf, la festa de la dansa: vuit propostes de carrer gratuïtes i set de sala, la majoria d’aquestes últimes amb entrades exhaurides. Un any més, el públic ha respost d’una manera destacada. Aquesta podria haver estat la vostra elecció dissabte, els sis espectacles que no us podeu perdre si tornen a fer gira per Catalunya.

Famílies assisteixen a Heart Wash de Mar Gómez. © Martí Albesa

Incógnito de Lali Ayguadé. Acompanyada en aquesta ocasió pel ballarí Xavi Auquer, Lali Ayguadé ha tornat a demostrar una expressivitat tècnica plena d’elegància en el gest, amb una concreció de treball arran de terra molt insistent i la barreja d’estils pròpia de qui ha treballat amb els millors coreògrafs de contemporani del món. Destacar-la en una festival com aquest quasi és una obvietat. Però no ho és la seva implicació en projectes on el seupartner té iguals oportunitats de lluir i demostrar una qualitat artística impressionant. Segurament per això el treball del duo multiplica la seva potencialitat quan interactuen més que no pas en els fragments de cadascú per separat. En tot cas, la reflexió sobre el paper de les emocions en la vida humana és transparent i d’impactant bellesa executant.

Horas, de Circolando. Dissabte, a Olot, hi havia dos tipus de persones: les que havien sucumbit als cants gregorians i les que pagarien per veure ballar Paulo Mota i Ricardo Machado unes quantes hores més. Horas és un viatge entre la llum i la foscor, un diàleg entre dos mons radicalment oposats però paral·lels que combina dansa, vídeo i cant gregorià. L’estructura, malauradament, acaba resultant un xic simple i reiterativa, però Paulo Mota i Ricardo Machado sedueixen l’espectador fins a deixar-lo immòbil a l’espera de la següent dosi. L’expressivitat de dos cossos explorant els seus límits aconsegueix que bona part del públic deixi de banda l’embolcall i, senzillament, s’abandoni al plaer de veure aquests dos ballarins en acció.

Dansa per a tots els públics: Brodas Bros, Iron Skulls i companyia Mar Gómez. La dansa tot i que, com sosté Tena Busquets, és un idioma que tots portem incorporat sovint topa amb el prejudici i ens entestem a buscar-li mil significats sense entendre que ballar és una manera de dir, d’expressar-se i de sentir. Que el cos és la paraula. El prejudici encara s’accentua més quan es tracta d’introduir la dansa als nens. Pensem que s’avorriran i trobaran a faltar els mil estímuls continus als quals els hem acostumat. Dissabte, els Brodas Bros, Iron Skulls i la companyia Mar Gómez van demostrar que, una vegada més, ens equivoquem. Dissabte famílies senceres xalaven amb la dansa divertida i gestual de Mar Gómez i una bona colla de nens es miraven bocabadats Sinestesia, Raindú i Solo2 de les dues companyies de dansa urbana. Senzill, ben executat i efectiu.

La consagració de la primavera, de Roger Bernat: El públic arriba al passeig Miquel Blay. Se’ls dóna auriculars sense fils de tres canals, sona La consagració de la primavera, de Stravinsky i els espectadors comencen a ballar segons les indicacions que se’ls dóna. Ells són els protagonistes de l’espectacle-experiència. És cert que aquest mateix joc es podria haver realitzat amb qualsevol altre ballet i que les rialles que provoca veure amics i desconeguts interpretant la coreografia de Pina Bausch poden arribar a tapar els objectius de la proposta, però, alhora, ens provoca una colla de coneixements i reflexions meta-teatrals. Dessacralitza la Consagració, qüestiona el paper de l’espectador i desmitifica el ritual. I tot en menys de 70 minuts.

Las muchas de Maria Antònia Oliver. Després d’una setmana de treball previ a la ciutat amb dones majors de 70 anys, la coreògrafa i ballarina mallorquina convida a una reflexió plena de sensualitat sobre la identitat dels cossos arribats a una certa edat: envellits, fràgils, solcats per l’experiència, reclamen una visibilització que té a veure amb la seva vitalitat i llibertat. Plantejat com un solo elegant, en comunicació amb unes grans imatges projectades al fons, les intèrprets de la ciutat on Maria Antònia Oliver duu el seu espectacle, esclaten en una coreografia de grup carregada d’intencionalitat i que el públic va acollir amb entusiasme.

Epíleg d’un inici de Sabine Dahrendorf. Es tracta d’una proposta adaptada a l’espai on s’ha de representar, amb quatre ballarins i un actor. L’Hospici d’Olot ha resultat un marc incomparable: el seu claustre i els dos pisos amb petites sales a cada banda han permès un joc molt especial, únic i irrepetible entre els poemes de Perejaume, la sensibilitat visual de la companyia, el destacable muntatge musical i de llums i el desplaçament que pel recinte tant intèrprets com espectadors havien de fer. La nocturnitat hi ha aportat a l’experiència un plus de magnetisme, a una experiència estrenada en aquest Sismògraf i que, entre moltes virtuts, té la de plantejar el paper de la creació dansística en ple moviment físic de tots els elements que hi intervenen, mentre l’acció es va desenvolupant pel recinte històric.

Sinestesia

Iron Skulls Co.

SAT Teatre, Espai DanSat: 31 de gener de 2015

El hip-hop encara s'està reivindicant entre nosaltres. I no pas perquè estigui mancat de públic: molt nombrós aquests dos dies al SAT Teatre. El que no aconsegueix és superar la barrera de la crítica especialitzada en dansa, no gaire receptiva a les proximitats cada cop més freqüents i indiscutibles amb el contemporani. No passa així a França o en els grans festivals europeus, on no manca mai una bona mostra de danses urbanes. Celebrem des d'aquí que en la programació del proper #Sismògraf, el Festival de dansa d'Olot, s'hi hagi pensat. En l'edició 2015, que significarà la catapulta d'aquella mostra per esdevenir el gran mercat de les arts en moviment a Catalunya i que podeu consultar en aquest enllaç dissabte 25 d'abril es presentarà Olot Urban Culture amb dues de les companyies més importants de casa nostra: Brodas Bross i la que ens ocupa en aquest comentari.

Potser per aquesta desconnexió entre estils, Sinestesia s'anuncia com una “peça experimental” en un món post-apocalíptic. Els ballarins porten unes màscares i són els supervivents d'un esdeveniment que endevinem horrible. Es mouen entre l'escenari i la platea, des de l'instant mateix d'entrar a la sala perquè pots ensopegar (textualment) amb algun d'ells. I provoquen amb els seus desplaçaments i gestos, durant l'hora aproximada que dura l'espectacle, una intensa experiència sensorial. Amb un bon recull de premis a l'esquena, l'obra destaca per un marcat to tèrbol i per la tensió dramàtica amb la qual està construïda. I podríem que dir que és de hip-hop, efectivament. Però sobretot es tracta d'una construcció a través del llenguatge del cos. 

Des d'aquesta perspectiva, Sinestesia és experimental a ulls d'allò que la majoria del assistents esperaria. L'acollida, malgrat ser bona, va resultar discretament entusiasta i més aviat animada pels propis intèrprets en les salutacions individuals. El secret, em penso, rau precisament en aquell diàleg poc habitual entre estils diversos, que aquesta proposta supedita en excés a la introspecció. Aquesta és la gran novetat, esclar. Però també el principal problema: en la mesura que s'aproxima als codis més propis de la dansa contemporània, limita l'efectisme i la grandesa del moviment trencat i àgil que només un dels solos transmet amb grandesa. Entusiasma la profunditat expressiva del conjunt. Però es troba en falta oportunitats perquè llueixi l'alçada artística dels seus ballarins. Que és molta i destacable. I és que fusionar no és pas supeditar, sinó trobar l'equilibri exacte per a la barreja explosiva.