Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vero Cendoya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vero Cendoya. Mostrar tots els missatges

dissabte, 11 de setembre del 2021

Aloha from Hawaii

Mar Gómez i Vero Cendoya
Fira Tàrrega, 11 de setembre de 2021


Publicat a Recomana.cat

Elvis mai no tornarà

Mar Gómez i Vero Cendoya han unit forces per recordar un cop més a un dels grans de la música rock and roll: “El Rei”. Podria semblar un altre acte de nostàlgia, disfressades amb aquella vestimenta blanca característica i imitant els moviments sincopats i de maluc que tan bojos portava als seus seguidors. I en canvi, en el rerefons, executen una maniobra de qüestionament dels fenòmens fans, sense renunciar mai al sentit de l’humor i la llibertat creativa.

Seria fàcil imaginar-se ser un altre. Viure de manera diferent, sobretot riques i famoses. La veritat és que les dues artistes ho són prou: en compromís amb la dansa i reconeixement entre el sector. Però es fa més difícil creure que la seva dedicació a les coreografies, el compromís social i l’humor les hagi omplert el banc de dòlars. En l’arrencada de l’espectacle resulta delirant i enginyós el vídeo que amb un QR demanen visualitzar: dues reines de la fama, en limusina, anant cap a Fira Tàrrega. Les imatges van ser gravades a Cal Trepat just el primer dia de representacions.

Tenen una química especial que es contagia en aquest “revival” auster, però emotiu, que han dissenyat i que culmina en la interpretació de “Love me tender” amb l’acompanyament del violí electrònic d’Adele Madau. Només són dues ballarines, exclamen. Exuberants, això sí, de sinceritat i nul•la pretensiositat. La garantia per endinsar-s’hi en una operació com aquesta.

L’espectacle és farcit d’aquell toc de simpatia i positivitat que és tant d’agrair i que (hi he insistit en diverses ocasions) casa tan bé amb la dansa contemporània, però alhora és tan complicat. Aquella tendència d’alguns creadors de transcendir amb to greu i tots els tons del gris, que Mar i Vero transformen en color i un pèl de bogeria. Sense que mai renunciïn a la crítica subjacent amb la qual embolcallen el conjunt.

JORDI SORA i DOMENJÓ

dissabte, 8 de setembre del 2018

Hunting for the unicorn

Becki Parker & Vero Cendoya
Fira Tàrrega, 7 de setembre de 2018
Publicat a Recomana.cat

Foto: Carles Decors
Invents intel.ligents

Hi ha faules, d’aquelles que acompanyen la part més fantasiosa de l’ésser humà, davant les quals només queda la possibilitat de rendir-s’hi. D’igual manera com hem de reconèixer la nostra limitada comprensió del món quan es trata d’analitzar la mirada de les persones amb altres capacitats. Aquests dos arguments són els punts de partença de la producció que Vero Cendoya ha estat elaborant conjuntament amb Becki Parker: una doble intervenció, de fet podríem dir que dos solos al voltant de la manera com cada una d’elles han llegit aquella doble realitat.

De l’artista britànica mínim hem de dir que ha nascut una estrella, almenys entre nosaltres. Circumspecta, elegant i lliurada a la causa, ens atansa una perspectiva que en res sembla diversa a la de qualsevol intèrpret si no fos pel detall de la seva pròpia presència: ocupa la primera part de la peça, acompanyada d’un segon personatge que podria representar aquell unicorn al qual vol donar cacera. I és veritat que en el gest, potser en la manera de presentar-se davant del públic hi ha una forma diversa d’entendre el fet escènic: sense la gravetat, potser? Més lliure de contingut? Més lligada a la veritat? Però és precisament perquè és des de la determinació i la confiança que reconeixem l’essència del seu moviment.

De Vero Cendoya, el més preuat que ofereix en aquesta peça i més enllà de la il.lusió per la feina duta a terme en la seva residència al Stockton International Riverside Festival (UK), és la resposta en forma de solo amb la qual ocupa la segona part de l’obra. Estem acostumats a la transparència de moviment, la sinceritat i honestedat de les seves coreografies. Però per a l’ocasió probablement ha escollit el més natural, fi engranatge d’expressió, i emotiu gest d’acompanyament, de comprensió i de fraternitat que una ballarina pot oferir a una altra companya.

dissabte, 27 de gener del 2018

If (L'últim desig)

Vero Cendoya
Intèrprets: Alba Florejachs, Gloria Sirvent i Vero Cendoya
Sala Àtrium, 25 de gener de 2018 



Actrius en moviment 

Tres germanes s'acomiaden per sempre de la seva mare, al lloc d'estiueig de quan eren petites. Els encontres i desavinences entre elles i les no sempre fàcils relacions amb l'homenatjada marcaran les converses, sempre punyents, amb un punt d'humor àcid i gens complaents de l'amor/odi amb el qual han construït els anys compartits. Basat en un text de Natza Ferrer, la companyia de Vero Cendoya el converteix en un diàleg veloç, senzill a la comprensió, àgil en rèpliques, que les tres intèrprets fan del tot verídic gràcies a la naturalitat i l'entusiasme amb el qual el defensen. Uns breus, però pertinents accents de moviment de la coreògrafa, que van apareixent al llarg de l'hora de durada de l'obra, emfatitzen l'experiència emocional i fan encara més planera l'empatia amb els personatges. 

Si ens hauríem de fixar, en aquest sentit, en les etiquetes, és més aviat una obra de text. D'aquelles que ens ajuden, un cop més, a evidenciar la innecessària categorització des de la qual seguim mirant el teatre del segle XXI. Hi ha mínim un parell d'ocasions, en l'obra, per confirmar-ho. Potser la més destacada és la que protagonitza la mateixa Vero Cendoya, amb un acusat monòleg sobre el dolor i la sorpresa que causa la mort d'algú proper, i que acompanya d'una corprenent gestualitat de dansa contemporània. Paraula i moviment s'apleguen per construir una altra cosa que va més enllà del sentit estricte dels mots perquè mobilitza la totalitat del cos en l'expressió d'aquell malestar intens. Esquivant, com no podria ser d'altra forma venint de la mà d'una de les ballarines més compromeses amb la seva professió, cap mena de dependència d'un llenguatge respecte de l'altre. Tots dos alhora transformen, vehiculen una manera diferent de relatar el moment.

Altres exemples trobem al llarg de la peça, on fins i tot la dansa, potser només una gestualitat intuïda, gens grandiloqüent, arriba a substituir el text. L'esmorzar de l'endemà de l'enterrament ens serveix per assenyalar-ho: les tres noies fan com és habitual en aquests casos. El cafè, parar taula, despertar, començar unes tímides converses, que naturalment en elles esdevenen càustiques... Fins que callen sobtadament i només a partir de moviments pràcticament mecànics, rutinaris, entrellaçats, despleguen davant els ulls de l'espectador aquells fils invisibles de relacions, contactes, amistats i diferències que tres persones molt properes, com tres germanes, poden arribar a viure. I ens serviria aquest fragment per confirmar que la tècnica actoral no està pas renyida amb la del ballarí: fora de les seves especificitats, naturalment, que són més acusades conforme es produeix l'especialització, hi ha un treball corporal, una comunicació a través de la posició i el bellugueig del cos que és del tot necessari tenir present. Encara més: si se'ns fa impossible pensar en l'antic ballarí hieràtic, inexpressiu, amb fisonomia estàtica en l'actual panorama de la dansa; comença a ser hora de veure en els actors i actrius potencials ballarins de la quotidianitat.

Aquestes i altres qüestions són ben remarcables per a què l'afeccionat a la dansa faci una visita a If (L'últim desig), on hi podrà veure teatre màgicament emparentat amb el moviment de la vida.


dimecres, 12 d’abril del 2017

Finestra d'Internacionalització de la dansa (1)

FID 2017

Canvi de rumb: mateix horitzó

La Finestra d'Internacionalització de la Dansa (FID) 2017 arriba a la cinquena edició amb novetats. Nou equip de gestió i de model. L'objectiu continua essent compartit: destinar recursos i complicitats per fer visible a l'estranger la diversa i interessant producció de dansa que es fa aquí. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Catalan Arts!), de l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i de l’Institut Ramon Llull, amb la implicació de l'Associació de Companyies Professionals de Dansa de Catalunya, l’Associació de Professionals de la Dansa a Catalunya, i el Graner; així com el compromís molt especial del Festival Sismògraf i els tres espais on els propers dies es presentaran les peces seleccionades: el Mercat de les Flors, La Caldera i l’Antic Teatre.

Amb un esforç notable per la transparència i la voluntat d'escoltar la veu del sector, que després resultarà millor o perfectible, però del qual hauria de prendre bona nota algun responsable polític; la FID va seleccionar en dues línies separades un conjunt de propostes que estan justament en procés de creació i que es difondran en l'ineludible cita d'Olot, en format pitching i per a professionals; i en un segon grup sis peces concloses, de les quals cinc es podran veure a Barcelona just uns dies abans del Festival. S'hi ha convidat programadors internacionals i també d'aquí i són obertes al públic a un preu excepcional:

OneTwoThreeOneTwo d'ACME/Albert Quesada. Investigació al voltant de les relacions entre la música i el moviment, continuïtat d'altres processos anteriors: Bach i les composicions més recurrents emprades per la dansa contemporània; Wagner i Ligeti, en un exercici de contraposició ben fructífer de models: de l'obra total a la descomposició de la pròpia noció de jerarquia estructural; i la darrera obra vista a Barcelona, en què treballa les relacions entre la música electrònica de Roger Costa i les videocreacions de Bernd Schumann, Francesc Martí Pérez i Luis Naón. L'obra que es presentarà dimarts 18 d'abril a La Caldera se centra en el món del flamenc. No es tracta tant de desconstruir aquell llenguatge, com de descobrir els mecanismes íntims des dels quals el gaudim.

Kopfkino de Mariona Naudin, Mar Medina, Laia Cabrera i Maria Garcia Vera. Vivim en un món de ficcions. Mínim des de la meitat del segle XX en som consumidors habituals, amb el cinema com a primer protagonista, i més modernament les sèries de ficció. Enmig de cadascuna d'aquestes experiències, es troba el cos: aquell que mira i qui és observat. Cap lloc millor per adonar-nos d'aquesta experiència que les arts en viu, i molt particularment la dansa: moviment en aparença que sense paraula és capaç de fingir. Amb aquest suggerent entremat es presentarà dimecres 19 d'abril a l'Antic Teatre la nova producció de Mariona Naudin, amb el concurs i l'acompanyament a escena de Laia Cabrera, Mar Medina i Maria Garcia Vera. A manera d'interrogació: però ben bé, quina és la diferència entre ficció i realitat?

Time Takes The Time Time Takes, de Guy Nader / Maria Campos. Un pèndol: el pas del temps i els cossos. Una filigrana de gran exactitud i precisió, mil·limètrica, assajada mil vegades, mesurada amb la mateixa intensitat com ens exclamem de la rapidesa com passen les coses quan les gaudim. Aquesta és una obra que segur passarà a la història d'aquests dos creadors com la més compromesa des de la perspectiva del moviment i la més excitant en el seu procés de creació. Es podrà veure dimecres 19 d'abril al Mercat de les Flors. Amb música en directe de Miquel Martín, segurament un dels compositors que millor sap entendre l'actual panorama espanyol de dansa. I mil idees que es conjuguen amb els sis ballarins mentre prenen la pols a aquest eteri concepte del pas del temps: la seva circularitat, la infinitud, el valor de l'existència, la precària condició de qui el mesura...

+45 de Sebastian Garcia Ferro. La maduresa a escena. Amb el concurs de sis ballarins professionals i altres 40 afeccionats. Quantes vegades hem associat el món de la dansa amb la joventut i el cos en plenitud? Aquesta és una oportunitat quasi única, dimecres 19 al Mercat de les Flors, per trencar tòpics: la vellesa com a espai de les noves oportunitats, coreografiada per treure de cadascun dels participants una brillantor única i irrepetible amb la qual els ballarins més grans poden obsequiar-nos. Sense enyorances, ni complaences: sabedors que el temps es mesura en experiència, actitud i gosadia. Un projecte en què hi han col·laborat alguns dels espais de dansa que més i millor entenen el valor del moviment per a qualsevol, independentment d'edat i condició social: La Caldera, El Graner, L'Estruch de Sabadell, diversos Centres Cívics de Barcelona; i les ciutats de Mataró, Sant Boi i Girona.

La Partida de Vero Cendoya. Un partit de futbol, ben especial, tindrà lloc dijous 20 a La Pista Poliesportiva Les Tres Xemeneies. Es tracta de ballar, esclar, però fent-ho des de l'òptica de l'esport de masses més conegut. El secret rau en un àrbitre prou flexible i intel·ligent com per reinterpretar les regles. No és això, al capdavall, la clau per llegir l'art? Unes coordenades des de les qual poder llegir tot allò que l'artista ha plasmat en la seva obra. I la dansa potser encara està necessitada de demiürgs que l'atansin més intensament al gran públic. Sense perdre en la seva essència el valor que com a disciplina té, amb exigència i professionalitat, sabedors que només el gest ballat és com pot expressar-se. Però amb la intenció que esdevingui el més universal dels llenguatges.