My neighbor sky. Lluna, sol i una estrella.

Oguri i Andrés Corchero

Fundació Miró, 14 de juliol de 2018

Festival Grec de Barcelona

© Alfred Mauve

El temps que no passa

Les intervencions de dansa en espais singulars són un exemple de reformulació de la pròpia disciplina i un reclam infal·lible per a tota mena de públic. D'una banda facilita la connexió, en el capítol del significat, perquè es contextualitza en un entorn determinat; i de l'altra són una manera assequible d'atansament a la disciplina. Un exemple s'ha pogut veure en el pati nord de la Fundació Miró de Barcelona, on es troba la maqueta de l'escultura Lluna, sol i una estrella (1968). Oguri i Andrés Corchero hi han firmat un capítol nou del seu projecte de creació contínua que des del 2012 desenvolupen. L'últim cop que s'ha vist a la ciutat va tenir lloc al Pavelló Mies Van der Rohe de Barcelona, dins del Grec 2013.

Per bé que parteixen d'una mateixa línia d'investigació, es tracta d'intervencions diferents cada cop. Aquí amb la música en directe de Nuno Rebelo, una aportació essencial per a l'obra: guitarra experimental i percussions apagades actuen de tercer personatge, quasi de mirada contemplativa a una retrobada (després del anys treballant junts al Japó) des de la qual es resumeix un plaer compartit: la vida compartida. I en tots els casos, un mateix cel és el context d'aquest dibuix entre nostàlgic i apassionat; divertit i casual de dos (o més, cadascú de nosaltres) i la lluna, el sol i les estrelles.

Alguns dels elements en escena són comuns a l'anterior ocasió: les cadires, les pedres i l'aigua que els remulla els peus, per exemple. Filen prim amb una tradició, l'oriental, des de la qual Corchero ha volgut fixar una nova manera d'entendre el fet artístic. Una calma contagiosa, eixordadora, un acte de la voluntat a través del qual parar compte, fixar-nos amb atenció en un món farcit de rapidesa i desatenció a les veritats. L'espai on han tingut lloc les representacions, amb la ciutat de Barcelona al fons i la posta de sol, han accentuat encara més una intencionada esperança que l'obra s'esforça a transmetre: impossible no confiar en algú altre, justament perquè allà on tot és imprescindible, el temps fa la impressió que no passa al seu costat.

L'eternitat deu ser alguna cosa semblant a aquesta hora ballada.

© Alfred Mauve

Return to absence

Arcane Collective

Boaz Barkan, Andrés Corchero, Paul Chavez, Moses Hacmon, Oguri i Morleigh Steinberg

Sala Hiroshima, 01/07/2016

GREC FESTIVAL DE BARCELONA

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Ballant Beckett

Probablement les obres de Samuel Beckett siguin de les més ballarines de la història de la literatura. No pas perquè els seus personatges es vegin forçats a executar complexos moviments sobre l'escenari. Més aviat el contrari: hi ha una actitud estàtica expressament buscada, una sorpresa fenomenològica davant del sentit de la vida i el seu argument, que l'autor irlandès resol molt sovint des de la gestualitat continguda, posant l'accent en la precisió del text i empenyent l'actor a una expressivitat que és més de context que no pas circumstancial. Perquè l'obra de Beckett és, en sentit fort, una perpetració en la fondària de la condició humana, on el gest és una contradicció en sí mateix, doncs la mateixa constatació d'éssers liminars, efímers i irresolubles provoca una reacció de moviment des de dins, en les profunditats del pensament, i en direcció a l'exterior. Ell expressava molt bé aquesta dicotomia: “Primer és ballar, després pensar”. Precisament per això els seus textos són una invitació imparable a dansar (d'acord: tan mentalment com es vulgui) doncs les referències contextuals són d'una gran limitació, descoratjadores, fins a un punt tristes, i just per això la necessitat que provoca en l'espectador és la fugida, el gest actiu, la imatge generadora de sentit, la traducció en idees que, de nou i en espiral, surten des de l'interior i s'expressen en el joc social.

Andrés Corchero ha abordat en altres ocasions aquesta qüestió. I ara amb la connivència d'Arcane Collective, desgranen algunes d'aquelles contradiccions a través de la trilogia que més valorava el propi Beckett: Molloy, Malone mor i L'innominable. El japonès Oguri, refinat i introspectiu en el seu gest ballat; i l'elegància fosca de Morleigh Steinberg, fundadors del col·lectiu el 2011 a Califòrnia; col·laborant amb qui probablement és el ballarí, coreògraf i performer més abstracte de casa nostra. L'escenografia de Moses Hacmon és el quart personatge, una mena de cortina amb rugositats pètries que recorda indubtablement l'espai perdut de Tot esperant Godot.

Però és clar: obrir un llibre per la pàgina 46 o la 72 i llegir-ne un fragment, dóna flaire però és insignificant. Pot permetre un cert atansament al to, l'estil, la manera com l'autor planteja el joc, però és realment difícil que es pugui abordar així algú com Beckett. I encara pitjor: podríem topar amb un d'aquells paràgrafs incomprensibles, del tot descontextualitzats no només en el conjunt de l'obra, també de la mirada pròpia del lector. I en aquest punt no faríem altra cosa que prejutjar un inabastable. Perquè cada composició d'aquest particular escriptor no és una imatge que pren moviment sobre l'escenari, sinó un desplegament de gestos imaginables o no, de coreografies del pensament, que Return to absence simplifica per facilitar-ne l'abordatge, i aquesta és la seva principal virtut; però alhora obliga a una mirada fragmentada, perdent així els mil matisos a què donaria lloc si un dia ens asseiem sense presses, comencem per la plana 1 i ens prometem no deixar de pensar mentre ballem amb les seves paraules.

Personne

Coreografia: Andrés Corchero

Intèrprets: Javier Cárcel, Ferran Echegaray, Jordi Font, Carlos Gallardo i Anna Vendrell

Sala Beckett, 10 d'octubre de 2014

Coreografiar Samuel Beckett

Un dels personatges relata en primera persona, dirigint-se al públic, la noia de la qual va enamorar-se. No recorda com es deia. Tampoc això és gaire important. A Personne la memòria és un esclat d'imatges que es transforma en joc corporal. Dóna vida a aquest vagabund Jordi Font Alonso. Aquest fragment sintetitza a la perfecció el joc dramàtic proposat per aquest grup, fruit del taller de l'últim curs d'interpretació en teatre físic de l'ESAD de l'Institut del Teatre, el treball col·lectiu i el mestratge coreogràfic d'Andrés Corchero. A partir d'alguns textos de l'anomenada Trilogia de Samuel Beckett es perfila aquell univers nihilista que posteriorment l'escriptor irlandès fixarà per al teatre. Les referència a Tot esperant Godot no són només conseqüència del dibuix escenogràfic i el magnífic treball actoral d'aquests agosarats, sinó més aviat el pròleg d'aquesta coreografia “sobre el no res”. No puc imaginar cosa més complexa de traduir en gest i moviment.

El cos no és contrari a l'esperit. O encara millor: és la seva part visible. I la coreografia no és altra cosa que el llenguatge a través del qual es manifesta. En un context hostil com el que ensenya aquesta obra, com ho podria ser en els espais quotidians de la vida de cadascú. L'eliminació dels elements formals, usual en Beckett, és una oportunitat única per a endinsar-nos en la fenomenologia de l'existència, no pas entesa com a mètode transcendental, sinó com experiència intuïtiva i evident de la pròpia condició. Una recerca del jo sobre la que es qüestiona durant tota la representació.

Personne és una creació d'alta intensitat interpretativa, un exercici brillant per portar al llenguatge del cos l'essència de la paraula, un desplegament inusual de capes de significat obert a la llibertat del públic i una aproximació singular a l'obra de Samuel Beckett. De moment només tres dies en cartell...