Dansa de la dissidència

Aclarim que és només des de l’estima que es pot voler un canvi en les coses. Que si no mostréssim interès, no hi donaríem gens ni mica d'importància i no tindríem ganes de transformar-les. Així que la dissidència diu més del desig de ser reconegut i formar part d’una estructura col·lectiva, que no pas un acte revolucionari de capgirament definitiu. I des d’aquesta mirada, el desacord es concreta més aviat en la formalitat, en la manera com presentem la nostra desavinença amb l’establert.

Per la seva banda, la tradició té just aquest encàrrec: fixar en la memòria col·lectiva elements que, en els seus inicis, probablement tenien més a veure amb la transmissió oral i informal. Un conjunt d’elements inamovibles que semblarien establerts des del temps immemorial, oblidant així la fugacitat amb la qual s’enlairen i cauen en l’oblit les més preuades manifestacions de la cosa popular.

Fira Mediterrània, des de fa uns quants anys, intenta posar en contacte aquests dos mons a priori irreconciliables. I ho fa amb l’advertència, a uns i altres, que els temps en els quals vivim és el de la cooperació i el qüestionament; la recuperació i la reapropiació. Ponts des d’on bastir projectes on produir els nous episodis que configurin una identitat que, inexorablement, serà nova. Farcida, això sí, de tot el millor de què disposem des de sempre.

A partir d’aquí, són diverses les operacions possibles, si ens centrem en l’àmbit de la dansa. En general, es tracta d’intervencions simples, on es mou una peça concreta, a partir de la qual s’espera un canvi. Pot ser pròpiament en el moviment i els codis coreogràfics; pot ser senzillament en el vestuari i la posició de l’artista. I un bon exemple d’aquestes opcions és el magnífic Premi Delfí Colomé 2023, “Folk As Queer” de L’Esbord i capitanejats per Pere Seda, que obria dijous la Fira, sota el paraigua del Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel i a qui correspon la fotografia.

Pel mig, exemples de companyies i tradicions, també internacionals, on el diàleg entre llenguatges és l’objecte del seu treball. Com és el cas de “Controra” d’Andrea Siena e Vincenzo Gagliani, amb un pròleg segurament una mica excessiu, però que posa en el centre de la qüestió l’apropiació de la tradició, en aquest cas de la pizzica de la Pulla, a Itàlia.

Però el nucli dur de Fira Mediterrània va ser interrogar sobre la necessitat d’aquell contacte i de quina manera des del món associatiu i els esbarts seria possible un diàleg formal més obert amb la dansa contemporània. Per acollir la dissidència, per integrar-la com a part integrant d’una realitat que ha canviat des del fons i que ara afectarà, inexorablement, a la manera com ens comuniquem amb els altres.

I s’han vist exemples que aborden temes de l’àmbit social, amb propostes com “DeziroAgo” de l’Esbart Joaquim Ruyra i la col·laboració de Montse Colomé, del qual us vam parlar en aquest blog. O també el joc de banderes, que convidava a la reflexió al voltant del militarisme i les posicions totalitàries que estan infectant tota Europa: “AeReA” dels italians, vinculats amb Berlín, Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi i que va ser la primera crítica publicada d’aquesta edició 2024.

Mentrestant, al llarg dels quatre dies de Fira, s’ha debatut força sobre el paper que el Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel ha de tenir en l’acompanyament d’artistes de la contemporània o altres estils, com Sonia Gómez amb Les Archipels i, d'altra banda, Sara Cano Durán i que vam tractar en l’article Els joves del pla d’impuls.

Per acabar amb posicions més lliures de connexió entre la tradició i l’actualitat, que representa molt bé Inka Romaní amb “Fandango Reloaded”, crítica de l’espectacle que es va publicar a la Revista Susy-Q.

Tanca Fira Mediterrània 2024 amb més preguntes que respostes. Com ha de ser. El Pla d’Impuls continuarà investigant en les moltes possibilitats que s’obren en aquell diàleg, i una nova edició les hi donarà un escenari des del qual convidar-nos a parlar-ne i gaudir-ne.

Joves del Pla d'Impuls

Dos exemples diversos han arribat a Fira Mediterrània de connexió. En les dues ocasions ballen els joves del programa del Pla d’Impuls de la Dansa d’Arrel. Sempre en diàleg amb creadors de contemporània, per tal de veure quines sinergies es poden establir. La primera celebra festivament el ric patrimoni, el comunica i el fa ballar des de l’experiència. La segona el transforma de forma juganera per esdevenir alguna cosa derivada. De rerefons un debat que no pretenem més que assenyalar aquí, perquè té moltes derivades: què és més “tradicional” en un arbre la soca o les seves fulles? O potser tots en són fruits d’idèntica vàlua?

Ballen amb Sara Cano Durán: “Vibra”

A la plaça Europa, i salvades les primeres gotes de pluja matinera, deu intèrprets apareixen amb ganes d’ensenyar als altres on han arribat en aquesta investigació. Es tracta, realment, d’una recerca d’aproximació de la coreògrafa de dansa espanyola i flamenc establerta a Madrid. O com diria ella mateixa: amb referències a aquelles disciplines. El que facilita entendre ràpidament la predisposició amb la qual -ens expliquen en conversa posterior- va deixar-se contaminar sobre la tradició catalana i va quedar fascinada per la Dansa de Mort de Verges, els grups de bastoners, i els diversos balls, que inclouen una rotllana de sardana. “Vibra” és una celebració en tot regla, que acaba per convidar al públic a picar de mans i acompanyar el grup. Amb aproximacions a l’altra dansa popular: la del moviment d’aquest grup de joves, que transiten del ball de festa major a la discoteca, amb la mateixa facilitat amb la qual empren registres estàndards de la llengua en uns contextos, o l’argot de les emoticones del mòbil. Una i altra són formes d’una mateixa necessitat satisfeta: la comunicació, verbal o de moviment, amb les quals ens posem en connexió amb els altres i la identitat col·lectiva.

Dansem amb Les Archipels i Sonia Gòmez: “En paral·lel”

Una operació de la mateixa profunditat, però des d’una altra perspectiva, opera la ballarina de La Sénia, en col·laboració amb el grup quebequès. Tots ells són creadors inquiets que tenen la dansa contemporània com a referència per als respectius treballs: ella va arribar a desconstruir la jota del sud de Catalunya, en una celebrada i recordada peça. Ells al voltant del folklore del seu país. Amb quatre intèrprets d’aquell territori i altres quatre del Pla d’Impuls. Autèntiques derivades de la dansa d’arrel, perquè la base continua essent el pas, el grup, la celebració, la comunicació humana i la festa. Però el seu trànsit és ben diferent, perquè des de la improvisació i el joc per parelles i del conjunt, van transformant en imaginari els llenguatges de referència, en espais que ho ressonen tot a l’entorn, reconeixibles, subtilment identificables; per esdevenir conjuntament una nova creació que ha absorbit la saba de l’arbre com a substància fonamental que ens nodreix a tots plegats, però convenientment abonada i mineralitzada amb altres mirades.

Crònica final de Dansàneu 2024 al web de la Revista Susy-Q

Foto: Rut Solé

Bailan las brujas

Se clausuró la 33.ª edición del Festival Dansàneu, en diversas pequeñas localidades del valle leridano, con gran éxito de público y la presencia de Sol Picó, Mal Pelo y Montse Colomé, entre otros. Culturas del Pirineo que ponen el foco en la danza. Allí estuvimos.

Se recordó, en esta ocasión, la historia del sexto centenario de la publicación del primer libro más antiguo de Europa contra la brujería (“Privilegis i Ordinacions de les Valls d’Àneu”, 1424). Todos los espíritus de la danza convocados para redimir la injusticia, mayoritariamente ejercida contra mujeres, a la que el espectáculo inaugural bailado por la joven compañía de IT Dansa y con una coreografía enérgica y resolutiva de Aleix Martínez, incorporó una mirada más amplia para reflexionar también sobre la persecución de otros colectivos. De hecho, el Festival arrancó unos días antes, para ir abriendo boca, de la mano del espectáculo “Supermedium” de Núria Guiu & Ingri Fiksdal. La presencia de coreógrafas y bailarinas fue, como correspondía, mayoritaria. Y sirvió de homenaje a su tenacidad y dedicación a este arte. Fue el caso de la pieza “Celebration” de Montse Colomé, que lleva presentando felizmente desde hace un par de años y en la que invita a la participación del público.

Uno de los ejes de interés del Festival es la conexión entre la danza tradicional y la contemporánea. Interesantes propuestas se pudieron ver: la primera fue “Rel i Grapa” de Víctor Pérez Armero y su hermano percusionista Raúl. Sirvió para reflexionar sobre esas conexiones, desde un plano más emocional y de comunicación humana. Luego llegó la valenciana Inka Romaní y su “Fandango Reloaded” con un heterogéneo grupo que unió trap, hip-hop y jotas. Todo con la intención de cuestionarse cómo sería posible que los más jóvenes lleven a la calle fandangos y patrimonio musical. Por fin, la investigadora y creadora artística Lara Brown hizo las delicias del numeroso público concentrado en una de las plazas de Esterri d’Àneu: defendió su propuesta desde el entusiasmo, superó con oficio algunos problemas técnicos, y sirvió para ejemplificar la importancia de la transmisión oral de los bailes y danzas populares, como por ejemplo hizo una vez concluido el espectáculo con el “ball de l’esquerrana”, propio del municipio y que se ejecuta en parejas.

Bailan los artistas

Sin duda, uno de los momentos excelentes de la edición 2024 fue la presentación de “La nit” (“La Noche”) de Mal Pelo y el trío de música Fortuny. Composiciones de Arnold Schönberg, Ernest Bloch y el reputado autor actual Joan Magrané sirvieron como contexto ideal para la introspección y el espíritu de conmoción a los que María Muñoz y Pep Ramis llevan su unión en el movimiento. Capaces como fueron de crear un clima austero, pero impactante vínculo trascendente en el interior de la Iglesia de Santa Maria d’Àneu en Escalarre (la Guingueta d’Àneu).

Y el de clausura fue, probablemente, el mejor de los espectáculos al lograr conjugar el recuerdo por las mujeres asesinadas acusadas de brujería y un canto a la libertad de las artistas a través del cual expresar los deseos más íntimos. Se trata de “Les filles de Lilit” (“Las hijas de Lilit”). Cuatro solos para hablar de otros tantos momentos extraídos de la literatura y la historia, en este orden: Anna Hierro representa Medea y la descarga de su frustración sobre los hijos. Con su movimiento entrecortado, gestos en ruptura, y una elegancia casi clásica a la que nos tiene acostumbrados la bailarina, destacó por abrirse paso en medio de una música jazz, tenazmente interpretada por la Barcelona Art Orchestra, con un ritmo y unos decibelios quizás algo de más, hasta el punto que enmascaraba un poco el sentido de las intérpretes. 

Muy destacadamente pasó en la segunda parte de Raquel Gualtero, que requería centrarse muy bien en su personaje: Lilit, la primera mujer, anterior a Eva, según la mitología, causante de todos los desvaríos hacia el hombre, posición desde la cual se la ha juzgado. Raquel despliega una intencionada coreografía de la pasión fatal, de la tentación y la venganza, con la que acentúa, casi hasta llevar al paroxismo esa antigua mirada, con un gesto expansivo, delicado en el detalle y extraordinaria presencia escénica. 

Fue Sònia Gómez la encargada de rememorar, en tercer lugar, la locura persecutoria de la Iglesia contra las mujeres libres, con una divertida ruptura estética y libertad expresiva que gusta tanto de ella. Para acabar con un contrapunto de esperanza que Carlota Gurt, la responsable de esta dramaturgia particular basada en el encargo de buscar textos sobre los que sostener la idea de esas coreografías, quiso para el espectáculo: Virginia Woolf y su “Orlando”. Los cuatrocientos años de existencia de un hombre que cambia de sexo. Interpretado por Sol Picó, apareció limitada por un vestuario que casi le impedía el movimiento, hasta ir liberándose poco a poco y quedar desnuda de torso. Más allá de su fuerza y determinación, Sol impregnó de profundo respeto su coreografía por todas las mujeres injustamente maltratadas a lo largo de la historia. Un espectáculo que merece ser revisitado, la primera ocasión será en Barcelona en diciembre.

Así bailaron las brujas a las que invocaban las artistas desde las plazas y recintos del Vall d’Àneu. Diez días de movimiento sin cortapisas, en un festival cuidado hasta el mínimo detalle y programado con inteligencia.

Nowhere in particular

David Climent / Sonia Gómez / Pere Jou

Mercat de les Flors, 7 de juliol de 2018

Festival Grec de Barcelona

Ballar i cantar és absurd

Expliquen que aquesta creació va néixer d'un atac de sinceritat. Res més revelador que constatar les nostres diferències: estirats a terra, cadascú en una punta de la sala Pina Bausch, mai abans il·luminada tan bonica, als quatre cantons d'un encreuament perfilat de blanc sobre la superfície negra. A l'espera del moment performàtic: un aspecte sovint ocult a la mirada, però són aquells minuts, l'espai que ocupen i els gestos amb els quals s'omplen els avisos del “comença la funció”. La màquina de fum llença una primera alenada d'absurditat i es posen a ballar i cantar.

Nowhere in particular celebra aquest encontre. El de Sònia Gómez i David Climent, confessant-se el rebuig pel treball de l'altre. El de Pere Jou, cada cop més performer que també cantant. Els dos primers aporten anys d'ofici: entenent la dansa com un espai de trobada. No els hauria de sobtar tant mútuament les seves diferències, perquè com es veu molt bé aquí el seu treball investiga en els marges. Les convencions quotidianes, en el cas que ens ocupa. Cantades i ballades: què més dona com i de quina manera. Des de la diversitat. Això sí que és important.

David Climent probablement és l'artista que millor mesura el buit sobre l'escenari. Del no-res configura una imatge estereotipada, diàfana de la naturalitat: es mou en el sentit d'alliberar prejudicis. Sònia Gómez, per la seva banda, té el gest petit i clar, desacomplexat, de l'arrelament: balla com si no tingués cap altre remei; empesa per la necessitat, bellugada per una energia que va de dins cap enfora. Per últim, Pere Jou és la presència mediadora, aplega en un mateix espai sonoritat i accident: canta i balla, interpreta i calla; espectador i part alhora d'aquest miracle de trobada.

La peça acusa sovint de ritme. Es perd en divagacions i no completa mai cap expectativa. Té tendència a la reiteració i és possible que hagi acabat més com un acte estètic que com una tesi sobre els prejudicis. Tampoc no importa gaire: veure com tots tres gaudeixen de l'experiència és l'objectiu.

#DansaAra La Pedrera 2017

A l'itinerari Recomana, dues de les peces de l'edició 2017 #DansaAra La Pedrera

Ballarina

Sonia Gómez

Amics de les Arts

TNT – Festival Terrassa Noves Tendències

27 de setembre de 2014

Sola: radicalmente sola

Publicat a recomana.cat

Se anuncia que el último trabajo de Sonia Gómez, estrenado en el Festival TNT 2014 de Terrassa, es “un solo de danza para muy poquita gente.” A veces, ¿verdad?, todavía lo complicamos más todo. Quiero decir que este espectáculo a lo mejor no sería el mejor prólogo a un imaginado "libro fácil de lo contemporáneo" pero sin lugar a dudas reservaría el capitulo "mucha libertad" a esta coreógrafa y bailarina. Y eso es algo fácil de ver en las secciones en las que está dividida su interesante propuesta: “Andas como un pingüino/ Te mueves de manera interesante/ Vuelas/ Encuentras algunas posiciones cómodas/ No sabes decir la palabra imperecedero/ Te quedas pasmada mirando un objeto muy pequeño/ Y tres bailes” Siete secciones que toman un pulso a la verdad, al enfrentarnos a lo sutil del gesto, como si se tratara de las hojas de un cuaderno de abordo, el dietario de esa soledad en la que transitamos cada cual a su modo. Eso, reconocerán, forma parte de todos nosotros, aunque como se dice muy acertadamente habría que ver si solo unos pocos quieren pensarlo.

Los pingüinos y los flamencos sirven de imagen en el trabajo de Sonia: aves radicalmente opuestas entre ellas en su capacidad de volar. La torpeza de unos al caminar, frente a lo esbelto del vuelo de las otras; el carácter gregario de ambas especies; y su diferente comportamiento migratorio; sirve para que se trace en la pieza ese abanico de pequeños, cotidianos, mínimos gestos en los que todo coincide: el cortejo, la vida social, el asombro, el descanso, las dificultades. Nada que se aleje de lo que también nosotros, evolutivamente con un cerebro altamente desarrollado, hacemos la mayor parte de nuestro tiempo vital.

Aunque no siempre: claro. Y esos tres bailes con los que finaliza la pieza atesoran la especificidad de lo humano: entre el electrónico y el antártico, ahí está el nuestro. El baile apocalíptico final, lo llama. Un corolario brillante desde el punto de vista coreográfico, en donde se generan imágenes de gran belleza, entre la conciencia de existir y su carácter efímero.

The Inquisitive middle

Col•laboració: Lucy Suggate, Sonia Gómez
Proposta: Sonia Gómez
Intèrpret: Lucy Suggate
Música: The Inheritors de James Holden
Disseny de llums: Cube

Crítica publicada a Recomana.cat