Augusto

Alessandro Sciarroni

Mercat de les Flors, 20 de juliol de 2019

Festival Grec de Barcelona

Dispositiu esgotat

En les grans companyies de dansa hi ha una figura cabdal a mig camí entre el responsable de la coreografia i els intèrprets: és el repetidor. Se sap tots els moviments i passos dels membres del grup i la seva funció és l’assaig sistemàtic de cada fragment, de cada frase, perquè l’espectacle tingui coherència interna. En dansa, com passa en un escrit, el dibuix de la totalitat, el text final, s’omple de paràgrafs que han de ser coherents en la seva estructura gramatical i relacionar-se convenientment amb els passatges anterior i posterior.

Què passaria si aquesta tasca invisible la posem en el centre d’un espectacle? Fer repetir sobre l’escenari una vegada i una altra un conjunt de moviments singulars, per observar què en surt de tot plegat. Alessandro Sciarroni és un dels artistes que amb més determinació està treballant en aquesta línia. Però no és l’únic: les darreres temporades, a Barcelona, ens hem familiaritzat amb la feina d’Arno Schuitemaker. I si mirem més enrere, no podem oblidar algunes de les propostes d’Anne Therese de Keersmaeker, en aquest cas sobre la base rítmica; o Última Vez / Wim Vandekeybus, amb la compactació i repetició de fragments sencers en un espectacle. Així doncs: què diferencia Sciarroni de tota aquella tradició? L’absència d’apriorismes.

Actuar per imitació, copiant i reproduint o crear des del resultat del diàleg quan l’intèrpret es mou? Aquesta última és l’opció radical de l’italià, idea amb la qual va trobar el punt àlgid a Folk-s, Will You Still Love Me Tomorrow?

És un dispositiu delicat: si entre el grup hi ha connexió, la cosa flueix de manera infinita. Si se senten massa constrenyits per les regles del joc, s’atura tot. Això és el que va passar a la darrera obra que vam veure: Aurora; i em temo que també a Augusto. Per bé que despunta aquí algun breu fragment de revelació, però clarament insuficient.

Riuen i molt, sense parar, els cinquanta minuts que dura l’espectacle. Aquesta és la consigna: quina manera més fabulosa de lligam emocional amb els altres que contagiar-se fins a arribar a l’espasme muscular... Però res d’això passa: la platea queda (pràcticament) impertèrrita i a l’escenari no hi ha res més enllà que unes mirades còmplices i molt d’esforç físic. Perquè aquesta sí que és la constant de totes les obres d’Alessandro Sciarroni, com bé vam descobrir en la primera que va arribar i que té un títol ben eloqüent: UNTITLED_I will be there when you die: malabaristes al límit de l’extenuació. Com després pasaria amb aquell ball folk on s’anunciava a l’inici de l’obra que no acabaria fins que l’últim espectador no abandonés la sala. Però morir de riure a Augusto (nom d’un famós pallasso), això no ho aconsegueix pas ni a una banda ni a l’altra de la mirada. Quedant invalidat així tot el supòsit inicial del treball de Sciarroni: què passa si els deixo a la lliure repetició? Quines conseqüències té? Quins vincles s’hi establiran?

Finalment, es fa difícil d’entendre que aquesta peça hagi guanyat el Lleó d'Or a la Biennal de Venècia 2019. Em penso que és més un premi a una trajectòria i una idea original que ens ha regalat moments fabulosos els darrers temps, que no pas pels valors intrínsecs d’aquesta.

Aurora

Alessandro Sciarroni
Mercat de les Flors, 6 de novembre de 2015

La conciencia de la mirada

Concluye la trilogía de Alessandro Sciarroni sobre el esfuerzo con un partido de Goal-Ball, el deporte adaptado para invidentes. Se trata de recrear sobre el escenario las particulares condiciones de ese juego, con sus rituales y movimientos precisos, mientras el artista italiano nos invita a reflexionar sobre otras cosas. La fijación en una temática particular es una de las características de este tríptico: en Untitled, la primera pieza que vimos en Barcelona, lo hizo con unos maravillosos malabaristas que tejían en el imaginario la idea cooperativa de aquel esfuerzo, piedra de toque de cualquier cosa, pero muy especialmente de las artes en movimiento; mientras que en Folk's, el año pasado, lo hizo incidiendo en la voluntad colectiva como motor de ese gesto.

Es casi una paradoja que con esta economía de recursos consiga semejante resultado. Se trata simplemente de una partida, desconocida seguro para la mayoría, a partir de la cual procura arrastrar al espectador. El instrumento, naturalmente, es la pasión: empatía entre quien observa el juego y quien lo practica. Ese fenómeno, que no es exclusivo del deporte, pero sí excepcional en su magnitud sirve a Sciarroni para ir presentando tímidos cortes de pensamiento a partir de la manipulación de las condiciones del partido: la iluminación y el sonido, aspectos estos de importancia vital en cualquier espectáculo teatral, son también las condiciones de necesidad a través de las cuales se apela al público. Doblemente: pues los jugadores tienen precisamente limitaciones sensoriales.

El resultado, como en las otras dos obras de la trilogía, sigue siendo una sorpresa que contiende varias capas de significado, aunque hay que decir que de menor entidad y profundidad que en las anteriores. Hay un desplazamiento en los intereses del creador, en la búsqueda de nuevos estímulos y una preocupación excesiva por el papel del público, a quien en otras ocasiones había reservado el juego principal, pero sin implicar en la lógica interna de la producción. Aquí, con esa manipulación expresa de la intensidad en el volumen de la música y de los focos de la sala, se rompe la libertad con la que se miraban las otras piezas, hasta el punto que se fuerza la mirada, como si se quisiera un espectador plenamente consciente de sus limitaciones o de sus ventajas. Y eso produce cierto desasosiego, primero porque solo se apunta y no se profundiza en ese aspecto; segundo porque el resultado de ese efecto es demasiado evidente.

SPOT #5 - Alessandro Sciarroni / Aurora | CENTRALE FIES _ Augmented Residency from Centrale Fies on Vimeo.

Folk-s, Will You Still Love Me Tomorrow?

Idea original i dramatúrgia: Alessandro Sciarroni
Ballarins folklòrics: Marco D’Agostin, Pablo Esbert Lilienfeld, Matteo Ramponi, Alessandro Sciarroni, Francesco Vecchi
Mercat de les Flors, 27 de març de 2015

M'estaran prenent el pèl?

Una bona invitació a pensar és a través de la provocació. Sembla que Alessandro Sciarroni així ho entén i dos anys més tard què es veiés a Barcelona UNTITLED_I will be there when you die, ens arriba la segona peça de la trilogia que va elaborar sobre l'esforç i la resistència. Com en aquella ocasió, hi ha un punt de partida tan discutible com es vulgui: abans que la coreografia esdevingui narració, hi ha el gest dansat. I fins i tot quan aquest queda fixat, com és en aquest cas un ball típic bavarès i tirolès. Preexisteix l'impuls, el moviment en estat pur, amb respecte de qualsevol intent de transformar-lo en continu dramàtic. I per demostrar aquella tesi res millor que la més absoluta radicalitat: hora i mitja a dues hores d'execucions repetitives, sobre una mateixa base musical de Pablo Esbert Lilienfeld, intercalant-hi unes poques cançons que volen donar un encertat to de broma a tot plegat.

Darrera de l'extenuació dels ballarins -tot nois perquè Francesa Fascarini no va poder ballar- s'hi amaga un indissimulat impuls reivindicatiu. El títol de l'obra és l'excusa: música i ball folk. Acompanyat d'un “Manifest per al performer d'una rèplica” que reparteixen imprès al final de la funció. L'important rau en el joc que s'hi estableix amb el públic des de l'inici: “aquí es ballarà mentre algú de vosaltres continuï mirant, o bé quedi cap intèrpret sobre l'escenari”. I naturalment la provocació es respon amb algunes desercions, poques cap a la meitat de la funció, més acusades els darrers minuts; i la teatralitzada retirada de l'escenari, un a un, dels ballarins.

Pel mig, la invitació inexcusable a pensar sobre què passa aquí: M'estaran prenent el pèl? Com poden aguantar els cinc intèrprets aquesta repetició indefinida? És fins aquí que tenien previst actuar o tot és un muntatge? Per què ens han dit que podíem marxar si encara estan ballant? I tot la pluja d'idees associada a la seva delimitada i monòtona execució: el pas del temps, la fletxa del progrés, la tradició, la construcció d'una peça de dansa, la dissociació entre música i gest ballat, el cos com a instrument, la resistència i el seu esforç, el control d'un mateix, l'acte d'observar com altres ballen, la composició que conforma el propi teatre i mil coses més que poden passar pel cap, a cadascú la seva, en una experiència com la proposada.

Aquesta és la provocació: no és l'única via possible, certament, però la fan servir ben vivament i per a la qual avisen que el món contemporani va mancat de més temps i dedicació. Pensar: (re)flexionar la (re)presentació com una (re)petició inacabable...