Violet

Coreografia: Meg Stuart

Ballarins: Alex Baczynski-Jenkins, Varinia Canto Vila, Adam Linder, Kotomi Nishiwaki, Roger Sala Reyner

Música en directe:  Brendan Cougherty

Salle de Spectacle de Vedène – Espace Bardi

Festival d’Avignon 2011

Presentada fa a penes un mes a Essen, Violet arriba com una exaltació de violència al Festival, on ha collit abandonaments entre el públic de la sala. Amb música electrònica en directe (i advertència en forma de regal d’uns petits taps per a les oïdes) d’ensordidor volum d’una melodia repetitiva, de reminiscències metàl·liques i industrials i clara imbricació amb la ciència ficció més obscura, on l’esperança és impossible; cinc ballarins (un d’ells, en Roger Sala Reyner) composen el quadre de la resistència més ferotge. Un exercici de convulsions físiques, moviments espasmòdics, repeticions lineals i exagerades contraccions, després d’uns primers deu minuts –aproximadament- en què res no sembla passar, més enllà de veure els ballarins arrenglerats al fons de l’escenari, amb una música que cada cop ataca amb més força (sonora i expressiva) i amb la que la paciència d’alguns, efectivament, s’esgota...

Fins i tot aquest podria ser un efecte desitjat per la coreògrafa! I és que la vida de l’acció immediata, el moviment sobtat i els resultats a primera vista, queden molt lluny d’una idea com la que s’ha presentat aquests dies: la violència és en la conformació de la pròpia naturalesa, en l’origen de tot, les estructures més elementals de l’existir (ja no diguem la humana!) i és aclaparadorament duradora fins a l’arribada de la calma de la batalla (diguem-ne “l’origen de la cultura”, si és en una lectura antropològica que ens movem; diguem-ne “la comunicació humana” si és en la vessant psicosociològica que volem llegir la proposta). Per això, després de tres quarts d’hora ben bé, d’aquells impactes emocionals de cossos posats al límit de la fisicalitat més estrident, colpejant la pròpia existència i l’espai que habiten; sols, sempre sols! sense cap interacció amb la resta de ballarins; arriba la tan necessitada calma (10 minuts ben bé!) en què els ballarins, ara a tocar del pati de butaques, miren inconcretament als espectadors, quiets, en (agraït) silenci en un sala incòmoda d’esperits regirats.

 

Però com molt bé Nietzsche advertí “tot és etern recomençar”, i el ballarins van conformant lentament una bola immensa de cossos rodolant per terra, en àmplia circumferència per tot l’escenari -tres voltes senceres, crec- (una imatge d’impacte visual –també imagino que dolorosa perquè a una de les ballarines se li va escapar un petit gemec, segurament la van trepitjar-), fins a separar-se de nou, tot molt lentament, mentre la música comença a prendre protagonisme exaltat i els pacients (en el sentit literal: “qui pateix”) ballarins, a la manera com la humana condició s’emmotlla a la salvatge vida del l’instant (en soledat, és clar! és així com venim a la vida...) inicien de nou les infinites repeticions violentes del gest de la supervivència.

Irrefutable!

“Dans ce titre, il y a à la fois la violette, ancien symbole de la vie, et le violet du spectre des couleurs, qui, si j’en crois mon éclairagiste, est comme le point zéro au-delà duquel la non-couleur apparait” Meg Stuart (extracte del programa de mà)

(Imatges extretes de: http://utopiaparkway.wordpress.com)