Alberto Velasco a "Mover montañas"
La plaça Major es va convertir en l’epicentre del moviment, amb sobrat interès per part del públic, si atenem les xifres d’assistència. No hi ha desinterès en la dansa, només mals programadors… Tot el contrari que a Fira Tàrrega, on la mirada polièdrica de la seva directora artística, Anna Giribet i equip van apostar per tres bons exemples de dansa: l’humor amb sentit, el flamenc emocional i la introspecció ballada. El primer, de la mà d’Alberto Velasco, amb una reivindicació dels cossos que ballen, del tot pertinent i amb elements folklòrics i accent en el trencament d’estereotips de gènere. Un espectacle no apte per a qui pateixi de grassofòbia i ballat amb elegància i àmplia disposició: “Mover Montañas”.
Per la seva banda, Raquel Gualtero amb “360º” va fer les delícies dels apassionats de les coreografies repetitives ballades sobre un mateix, en cercles incansables. Una d’aquelles peces que suggereixen moltes més coses que no pas ensenyen en una impressió accelerada. I amb el duet de Daniel Doña i Cristian Martín “Doma” es va confirmar que hi ha un nombrós públic amb criteri a qui agrada que es programi bona dansa gratis al centre de la ciutat.
En el gran format, naturalment va destacar l’obra de Sol Picó: “Carrer 024”. Una crida d’atenció a una de les epidèmies silents del nostre temps: la soledat. Grues, grans estructures mòbils, llums i color. Un festival de diverses coses que transiten enmig dels espectadors que van omplir la gran esplanada de l’Hort del Barceloní. Allà enmig es deixava notar la mà intel·ligent de la coreògrafa valenciana, no només visible en l’energètica explosió de la coreografia de les ballarines; sinó també en els referents que omplen de sentit els diversos quadres de què es compon l’obra.
Completava aquesta àmplia oferta de dansa, a l’espai més pausat de la piscina, “Todo este ruido” de la companyia Qabalum (Diego Pazó i Lucía Burguete) i ballada amb la participació d’un dron. Molt atents a aquesta peça, per la brillantor tècnica amb la qual es mouen i de quina manera pot connectar amb els interessos del públic més jove. Van posar el nivell molt alt, en un espai on es presentava a continuació l’última peça professional de Claire Ducreux.
Per fi, a l’espai més escènic, el poliesportiu, l’esbojarrada proposta de Losinformalls (Luis García i Pere Joseph): “Perdón”. Dansa, improvisació, participació del públic i bon humor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada