Recinte Firal
Festival Dansàneu, 27 d’agost de 2020
El Festival Dansàneu és també un lloc de trobada entre diversos. Faciliten així un diàleg entre disciplines artístiques del qual es gaudeix pel contrast que produeixen; i marquen un camí que mai no és prou ni suficient en el nostre context cultural: l’encontre entre creadors. A les Valls d’Àneu, al Firal d’Esterri, un violí; la dansa espanyola i el flamenc; i la música incidental es van trobar en un dels espectacles més esperats i que va ser celebrat amb entusiasme.
Foto: Joan Blanco
Va obrir la vetllada el duo femení. Havien col·laborat juntes abans i la complicitat inundà la intervenció. Des de terra, a la recerca de la verticalitat, amb moviments suaus, com qui desperta d’una llarga migdiada, allargant els braços i dibuixant torsions de canells, la bailaora Montse Selma guanyava posició central, davant l’escenari, arran dels espectadors. Marie Perera és una violinista d’accent discret i pulsió greu. Va tocar una composició pròpia, amb altres dos fragments clàssics que lligava des de la proximitat rítmica amb el moviment. Les dues se sabien observades abans del concert central, tenien l’oportunitat de demostrar la seva vàlua, i van aprofitar a bastament el moment. La brevetat de la seva intervenció va produir l’efecte d’una sort d’inici de focs d’artificis, d’esclat intens. Analitzat des de la mirada de la dansa, un anunci general que s’esdevindria un miracle inaudit aquell vespre: allò que passa amb dues coses de naturalesa diversa, que tripliquen el seu valor quan sumen des de la llibertat.
És l’estranyesa de la pulsió: per això la unió amb El petit de cal Eril va funcionar tan bé. La música de l’energia fosca del quintet masculí i la lluminositat de la bata de cola que es va enfundar ella, sobre un tamboret, al costat del cantant, amagant en el gest la passió per ballar. Cap imatge hauria pogut sintetitzar millor l’esperit d’aquesta trobada que el Festival Dansàneu els va proposar, a la qual es van prestar, i que es resumeix amb un mot: generositat. La que cal per entendre que des de la diversitat és possible el diàleg.
Foto: Joan Blanco
La resta del concert va transcórrer entre les ocurrències psicodèliques d’en Joan Pons, les improvisacions del grup, l’electrodinàmica sonora, les referències a les muntanyes que envolten Esterri, i la resta d’intervencions de Montse Selma, cadascuna amb trets diferencials: des del taconeig i les castanyoles; alguns apunts més relatius de contemporània; i un divertit i senzill duet que van protagonitzar tots dos al final d’un dels temes. Segurament el moment més delirant de la nit.
En acabat, cadascú marxarà a la seva. Com així ha de ser. El violí, el gest aflamencat i el folk-acústic. Però en la memòria quedarà el miracle d’aquest encontre a les Valls d’Àneu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada