Instrumental

Direcció: Iván Morales

Intèrpret: Quim Avila

Teatre Lliure, 22 de juny de 2019

Esperança irreversible

Instrumental és un llibre important perquè ha permès molta gent atansar-se a un problema sobre el qual el silenci sempre ha guanyat la batalla. Que un músic estimi la seva professió no seria notícia. Que n’esdevingui la seva salvació 30 anys més tard de patir abusos sexuals de petit, és allò que fa gran aquest text. Malgrat les dificultats narratives i d’estructura que té: al capdavall no és un escriptor professional qui recrea aquells episodis, sinó algú que ret comptes d’un dolorós record.

L’adaptació teatral parteix, doncs, d’un material molt robust des del punt de vista d’allò que explica; però molt dèbil si es mira des de la perspectiva dramatúrgica. Així que la solució a tres veus sembla ben trobada: James Rhodes, a través de fragments llegits del llibre; Quim Avila, l’actor que monologa sobre el text; i una mena de narrador de circumstància, protagonitzat per ell mateix, que va relligant les diverses veus fins a convidar un parell de cops al públic a participar de manera activa en el muntatge.

L’altaveu és la música, naturalment. Tota la clàssica i molt especialment el capítol a part que representa Bach: l’espiritualitat dels gegants. Trobo a faltar que no s’escolti sencera la Xacona de la Partita núm. 2 dins de l’Espai Lliure, perquè arriba més endins que no pas les paraules. La musicologia encara discuteix si fou escrita arran de la pèrdua de la primera dona del compositor; fil que ressegueix Rhodes per similitud amb la de la infantesa robada pel seu depredador sexual. Un exemple d’aquella debilitat literària a la qual em referia. Però són 18 minuts de complexitat emocional que amb un músic en directe canvien l’experiència de qualsevol, efectivament.

Quim Avila ha après fins i tot, en el procés d’aquesta peça, a tocar una mica el piano. Què no pot fer aquest actor! Fixem-nos només en un breu instant del seu magnífic repertori: compassant amb les mans el fragment inicial d’aquella composició, el primer cop que se sent a l’obra, a través d’una casset antiga. Un intèrpret és gran en les petiteses, en la subtilitat: transparència del món sensible que s’escola per la seva mirada, gest i paraules. Un monòleg és un repte, és clar. Aquí estem parlant d’excel·lència.

Del conjunt, algun element no acaba d’encaixar: llums, electrònica, micròfons… Res a objectar si no és que l’aportació que fan al text i a la interpretació, no en justifiquen el seu excessiu ús. En una obra com aquesta l’autèntic artefacte escènic és volàtil; es troba en la connexió amb una vida destrossada que, malgrat tot, manté una esperança irreversible. Que no és necessari traduir-lo en objectes. Que és més clar quan vola amb la llum d’una llanterna que no pas quan es projecta en imatges. I que és més nítid quan Avila el tradueix tot sol, sense necessitat de gaires coses pel mig.