Festival TNT, 28 de setembre de 2018
Foto: Julien Lambert |
Sang tèbia
Hi ha propostes quasi impossibles de qüestionar. La d'aquests artistes belgues és una lliçó impecable. Classe infinita en la posada en escena; oberta a la mirada: projecten a la pantalla mig elevada totes les complexes maniobres que un extens elenc han de fer per projectar-hi les seves mans en moviment. És microdansa i una coreografia interna dels actors, desplaçant-se amunt i avall, arrossegant els petits decorats on hi desenvoluparan l'acció dels dits i un gest compassat i mil·limetrat en l'espai, difícilment comparable amb cap altre muntatge. Una filigrana escènica amb movents d'una bellesa evocadora. Per a la història de la memòria la representació del famós ballet de Maurice Bellart sobre el Bolero de Ravel: contorsió, expansió del cos única, irrepetible en la història de la dansa, que capten a la perfecció en el fragment que es representa en un teatre des del qual el miracle de la càmera fa protagonista als espectadors que ocupàvem el Principal de Terrassa, projectats de fons al film que l'obra Cool Bood va narrant. Un moment senzillament brillant.
Després està el sentit de l'humor amb el qual expliquen les set morts del personatge. Les set vides, més aviat, amb final en directe. Set figuracions de l'absurditat. Quotidianitats alterades; espais i moments que qualsevol transita una vegada o altra. Penetra així la peça amb un aire de normalitat, d'un destí insondable: fatalitat tràgica. El fet que es representi en aquells dos plans (el cinematogràfic i l'escenari) acaba de completar la idea amb la qual treballen: explicar amb les mans; viure amb el gest; composar amb el cos.
Per acabar hi ha la dramatúrgia emocional, arrossegadora, exagerada: dos cossos de tors nu palpant-se mútuament; el clarobscur i la imatge fosa. Per assenyalar almenys dos elements més discutibles: massa fàcil commoure així. Excessivament pla per formar part d'un festival de noves tendències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada