Amparo Lacruz, violoncel
Fàbrica Moritz, 22 de juliol de 2017
Festival Bachcelona
Severa i lleugera alhora
Kova és el nom de la dansa que Lorena Nogal ha gestat els darrers anys a la companyia La Veronal. Es tracta d'una gramàtica completa, que tot i tenir una paternitat compartida, ningú com ella balla. És una singularitat: un conjunt de codis que transforma amb el cos, com si d'un moment espai-temporal irrepetible es tractés. Podrà utilitzar-se en altres funcions o imitar-se, com està passant sovint arreu, però té un caràcter únic i magnètic; precís i elegant; gravetat etèria i circumstancial; suavitat i contundència gestual; aspectes sobre els quals n'és la propietària i garant.
Coreògrafa i intèrpret, creadora de la seqüència de moviments i executora, totes dues coses alhora, precisa d'un context específic on manifestar-se. Impossible deslligar aquesta dansa de l'escenografia, el fil conductor, la significació i la interacció amb diversos artistes. Les tres primeres Suites per a violoncel de Bach, interpretades per Amparo Lacruz; així com el magnífic entorn de la sala (malgrat la dificultat de visió) van ser els elements escollits per a l'ocasió. Com un ritu d'iniciació, asseguda davant de l'instrumentista, va dibuixar amb el seus braços totes aquelles possibilitats en el Preludi de la Suite número 1. Era només un anunci, que a la vetllada va necessitar un cert temps d'escalfament per crear l'òptim clima de recepció, de cara a compartir una experiència espiritual, com d'evocadora és la música del geni del barroc.
Fa la impressió que el desplegament de tot plegat estigués només al servei de la ballarina. I va ser exigent, en la Suite número 2, el treball arran de terra, en algunes de les imatges que millor expliquen l'extremada i delicada amplitud física d'aquesta manera de ballar: les cames alçant-se en posicions irregulars, amb un punt de suport corporal, mentre el tronc malda pràcticament per dislocar-se del seu eix anatòmic. Però la sorpresa de l'espectacle tot just estava preparant-se. Perquè la cosa central d'allò que oferien és justament la intensitat de la composició sonora. A partir de la meitat de la primera part, l'escenari, que s'havia mogut circularment, va anar enlairant-se -en una idea simbòlica ben simple però eficaç de l'ànima humana- on, ara sí, la visualització era perfecte i encara més important: s'inundava tot amb una esclatant execució del violoncel que fins aquell instant era ideal, però que en la resta prendria un protagonisme cabdal.
I és que la Suite número 3 va arrodonir aquest bellíssim espectacle, després una breu pausa i canvi de roba de la ballarina: un vestit ample, acolorit, i descalça; en contrast amb la foscor habitual i els mitjons, inconfusiblement lligats al seu estil. En efecte: Kova va donar pas a una lectura també moderna, però més lliure i lluminosa. Nogensmenys perfectament combinable amb la música que amb idèntica precisió seguiria sonant; com finestres noves a la llibertat suggeriria. Cal recordar que Bach és el compositor clàssic més recurrent en dansa contemporània, pels molts matisos que té.
El Festival Bachcelona, enguany la cinquena edició, ha encetat un diàleg amb el moviment que calia reclamar. Toca felicitar i encoratjar l'organització a seguir en aquesta línia. Són abundants les vies que s'obren, vista la magnífica acollida per part del públic. Alguns suggeriments des d'aquí: la versió extraordinària que Federica Porello ha fet de la peça ballada anteriorment per Maria Muñoz (Companyia Mal Pelo): Bach. La suggerent d'Albert Quesada: Solos Bach & Gould. I fronteres enllà, una col·laboració entre Anne Teresa de Keersmaeker i Boris Charmatz sobre La Partita que es va veure al Festival d'Avinyó fa uns anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada