Teatre Lliure, 11 de febrer de 2017
Publicat també al portal de critics Recomana.cat
Punts d'ancoratge
Amb dues crosses. En un feble equilibri corporal i substancial. Aquell que separa la vida i la mort. Just com s'executa el moviment d'una ballarina. Inestable. Insòlit. Allà on es contamina la possibilitat de voluntat. L'única certesa: ésser d'un present sempre en moviment.
Així és la causa de Claire Cunningham. Avesada des del 14 anys al suport metàl·lic i rígid d'unes extensions des de les quals interpel·la. En què consisteix la mirada? Com ens contemplem davant la diversitat?
Inspirant-se en les pintures d'Hieronymus Bosch, farcides d'estranyesa en quadres deformadors de la (normal) condició física humana, resulta bel·ligerant en la seva afirmació. Només 40 minuts. Però un temps suficient com per expressar amb determinació que l'autèntica proesa recau en l'actitud. La d'ella, amb un toc de displicència i provocació en els llargs minuts de silenci total a la sala, amb els llums encesos, mirant-nos fixament. També la dels espectadors, contempladors d'un esforç amarat del gest cantat a la llum divina de Bach.
La resta és empatia. Una delicada comunicació, aquella finíssima línia entre l'emoció i el sentimentalisme, que només una presència escènica com la de Claire Cunningham pot convertir en una obra tan justa, com precisa. En l'execució, en el dibuix de les diverses capes de significat, com en la seva durada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada