A posto

Compagnie Eda - Ambra Senatore

Festival Sâlmon 2015

Mercat de les Flors, 26 de novembre

Foto: Viola Berla

Publicat també al portal de crítics Recomana.cat

Res no és allò que sembla. Tres joves ballarines en un paisatge bucòlic. Es mouen en clau festiva. La seva és una acció dinàmica amb una coreografia (si més no en la primera part de l'espectacle) dispersa i fútil, enjogassada i fresca. Com si fossin inconscients de la mesura dels propis actes, determinades en convertir un diumenge de pic-nic en una experiència etèria, fugaç: instant irrepetible. Alguna cosa així com capturar en paraules o imatges la pròpia dansa: mots o fotogrames que se saben antecessors i posteriors al propi gest. Que mostrant aquell moment, amaguen passat i futur. Oculten veritats i intencions.

Queda inaugurat així el Sâlmon 2015, festival singular en la programació del Mercat de les Flors i organitzat per la Fàbrica de Creació El Graner: dansa i moltes coses més. Com si es tractés d'una balança on en un plateret s'hi arrengleren discursos diversos, llenguatges híbrids, narratives no convencionals. I a l'altra costat el moviment. Difícil equilibri, naturalment. En qualsevol moment pot quedar descompensat el pes. I sempre cau el més dèbil.

Així passa aquí: A Posto és només un miratge, un joc espai-temporal on les peces del trencaclosques es van dispersant. Hi apareixen elements que no concorden. Es convida l'espectador a trobar sentit, enmig d'una proposta que poc a poc va perdent força en el ball per guanyar-la en altres expressions. Fins i tot amb text. Tota la segona part de l'espectacle és un anunci d'un final inesperat que es consumeix amb delit i s'espera amb impaciència. És sensacional com la companyia va traslladant aquell paisatge bucòlic i femení, en un de terrenal. Aquí rau el major interès de la peça: en una invitació franca, intel·ligent i sense limitacions per a què el públic faci seva aquesta narrativa en clau de distòpia temporal.

Passa, però, que quasi no ballen més en aquesta segona part. No és que això sigui pas un problema, és clar! No almenys per als bons amants del teatre, sempre àvids d'obertura de llenguatges, d'accions que travessen i trenquen límits, de les moltes maneres com el cos s'expressa. Però no sé si el silenci del gest és suficient com per incorporar aquesta obra en un festival que, a priori, és de dansa. L'equilibri és difícil. Cal que en siguem conscients. Haurem d'esperar què passa durant la resta del Festival.

Mentrestant escollir aquest espectacle per a l'obertura, amb una factura general brillant, unes ballarines/actrius de magnífic accent i una història tan sorprenent, és un avís: el Sâlmon ha arribat a la ciutat. Gaudiu-lo! No tindreu gaires oportunitats de veure treballs com aquest.