La pista

Menú Teatral

Direcció: David Maqueda

Dramatúrgia: Jaume Viñas

Direcció de moviment: Amanda Rubio

Teatre Gaudí, 16 de juliol de 2015

El ball d'aquesta música, mata!

Hi ha una causa bellis que encara no ocupa prou el teatre actual. Es tracta d'una injustícia monumental que s'està cometent amb les generacions més joves, arrel de la crisi econòmica (o de civilització, com seria més ajustat anomenar-la). Per causa dels desaprensius, més d'un 40% d'atur entre els 20 i 24 anys. I recordeu que això només reflecteix els inscrits a les llistes...

Doncs bé: la companyia Menú Teatral, fundada el 2012 per dos antics alumnes de l'IT Marina Mulet i David Maqueda, no només han volgut donar resposta a la situació a través d'un projecte propi, sinó a sobre abordant sobre l'escenari les conseqüències d'aquell despropòsit. La seva peça de presentació, amb el reconeixement del primer premi Desperta de la Nau Ivanow i la participació del Teatre Gaudí, és La Pista. Els anys posteriors al crack borsari del 29 es posen de moda als EEUU uns concursos en parelles: les maratons de ball. Un espai falsament idíl·lic de destresa i resistència física, que amaga una desesperada ànsia de supervivència, amb recompensa per als més forts i la promesa d'un futur possible.

No sembla fàcil traduir en un espai escènic una proposta com aquesta i és el gran encert del grup. Ballen i parlen, però sempre focalitzen l'atenció del públic. L'acció té lloc enmig d'una sala, amb un cruel mestre de cerimònies que els obliga a un “més difícil encara” durant molts dies. Com és previsible, els estats d'ànim, les dificultats, les grandeses i misèries humanes es magnifiquen en una convivència forçada com aquesta. Un microcosmos que els intèrprets dibuixen amb un bon desplegament de matisos i força escènica (molta! no paren quiets!) que actua com a mirall on segur qualsevol pot trobar-s'hi reflectit. I és que som davant d'una inquietant manipulació col·lectiva, intel·ligentment adaptada, on un cop més podem observar aquest món que el poeta reconeixia:

amb problemes, carències, injustícies
més intensos pels menys afavorits,
com ha passat d’ençà que el món és món
i els humans que hi vivim ens n’hem fet amos.

(Miquel Martí i Pol)

Estranya és la manera com acaba l'obra. Més enllà del dramatisme d'allò que relaten i les reactualitzacions que els espectadors podem fer del missatge. I aquella denúncia a la realitat dels joves de les societats opulents en temps de crisi. Sobta, perquè de fet és un cant a l'esperança, una operació de la voluntat que opera un esforç per alliberar-se de l'anestèsia general en què estem instal·lats. Un crit desacomplexat. Un gest polític. I aquesta, en aquests moments, és una de les millors funcions que el teatre pot oferir.