Umbra

Múcab Dans

Estrena: 12 de juny de 2015, Sala Adrià Gual Espai Francesca Bonnemaison

Direcció: Toni Mira

Idea, creació i intèrprets: Joan Laporta i Irina Martínez

Superat el diàleg i l'experimentació, és l'hora de la integració definitiva de les eines digitals en els espectacles. I convertir-les en un instrument més al servei de la història. Les projeccions, la captura d'imatges, el so interactiu o qualsevol futur dispositiu haurà de notar-se (o no) sobre l'escenari tal i com ens fixem en el vestuari, uns llums o el decorat. Per això, per a aquest espectacle de format gran de la Companyia Múcab Dans, i després de la bona acollida i premi inclòs que van recollir amb el de teatre infantil Bombolles de paper, calia posar l'accent en la dramatúrgia. L'home i les seves ombres. No qualsevol tema han escollit aquesta parella artística, amb la direcció de Toni Mira. I amb el repte de seguir treballant de manera multidisciplinar i amb un estil ben personal: música en directe (la trompeta de Joan Laporta) i la dansa d'Irina Martínez.

Un dels problemes que refereix el públic novell en dansa contemporània és la dificultat de comprensió. Aquest cos en moviment que s'executa amb un codi que semblaria no disposar d'instrumental per a traslladar en idees o sensacions. Davant d'aquest repte, una solució passa per desconceptualitzar l'experiència i retornar-la a l'àmbit purament estètic. S'observa i es gaudeix amb major o menor intensitat les imatges en moviment. No cal entendre res en aquest cas perquè n'hi ha prou amb una mirada. Sol ser, no us ho vull negar, la manera més difícil d'abordar la dansa contemporània, perquè no es disposa de punts d'ancoratge. Però és la més nítida, perquè si bé queda condicionada pel bagatge personal (i per tant pels pressupòsits culturals sobre “la bellesa”), no és esclava de cap discurs i situa el públic entre les paraules (internes en la producció de l'espectacle, i en circulació mentre algú l'observa) i les coses (efímeres, com són per definició les arts en moviment).

Doncs bé, Umbra opta una segona línia d'intervenció. És una peça precisa i clara des del punt de vista de la seva dramatúrgia. I això té l'avantatge de permetre relaxar l'espectador per a què aquest s'obri a l'observació del detall. I hi ha tant per veure en aquest cas! Dos moments poden copsar la intensitat del treball que la companyia ha dut a terme: el primer és on Irina Martínez juga amb les seves mans i controla la intensitat del so ambiental. És com si les notes d'un pentagrama quedessin absorbides pel gest radical de la ballarina: apareixen, s'amplifiquen, s'oculten o envaeixen el teatre com a part de la màgia transformadora que també la trompeta de Joan Laporta -la música en directe, en general- donen a un espectacle de dansa. Aquest instant, juntament amb un altre on sobre la pantalla del fons es projecten uns vídeos de la gran ciutat, obra preciosista en blanc i negre, on de nou Irina es projecta -ella i la seva ombra- sobre la multitud que passeja pels carrers, permeten fer-se una idea de l'elaboració al detall i la complexitat tècnica que Umbra abasta des del punt de vista de la utilització de les eines digitals i del treball de cos i música sobre l'escenari.

L'aposta per la utilització de les (ja no tan) noves tecnologies i les eines multimèdia com a element escenogràfic interactiu és el nou repte, un cop hem vist que la dramatúrgia i la coreografia poden relacionar-s'hi de manera molt enriquidora. Però malgrat tot aquest esforç, els codis de llenguatge de la dansa contemporània segueixen sent el gran entrebanc per al públic en general. No és així a Umbra, perquè es parteix d'una sensibilitat i una experiència fàcilment recognoscibles. La pregunta és si això va en favor o en detriment de la complexitat de la història a explicar.