Mercat de les Flors, 14/03/2015
Cicle Brasil, 2 cares
La
imatge de Brasil com a país afeccionat al ball, amb la samba i la
capoeira al capdavant, és un dels tòpics més recurrents.
Segurament és així, però no ho és menys que està emergint una
forta passió per la dansa contemporània. El Mercat de les Flors ha
ofert un breu cicle per atansar-nos algunes peces. I en aquell
context, s'ha pogut veure una de les meravelles d'aquesta la
temporada: Homem torto, un
solo d'Eduardo
Fukushima.
(Des)estabilitat
màgica
Els
petits cicles monogràfics del Mercat de les Flors són una font
inesgotable de felicitat per al públic encuriosit. I el format de
solo, el seu diamant.
Així va ser amb els presentats per Manuel
Rodríguez i Tânia Carvalho al Festival Sâlmon; Liat Waysbort
(interpretat per Ivan Ugrin) al LandHol
i aquests dies el programa doble del coreògraf i ballarí brasiler
Eduardo Fukushima. La creativitat sembla més una cosa del petit
format, potser per la situació que viu el sector. O senzillament per
la llibertat que suposa el treball sense límits amb el propi cos.
Aquest
és el cas d'Homem torto:
sotmetre el gest ballat a la línia frontissa entre l'equilibri i la
inestabilitat. No és aquest, precisament, l'espai on s'executa el
moviment del ballarí? Sempre en pugna amb la llei natural de la
gravetat, a risc de cedir al seus mandats, dibuixant sobre l'espai la
fuga evanescent que genera l'esforç per mantenir-se dret. Una màgia
de flexibilitat, execució impecable, gosadia i pràctica constant,
que es converteix en mitja hora de vol arran de terra, pràcticament
només tocant amb les puntes del dit la superfície, mentre la resta
del cos recerca incansablement la línia de força oposada, el vector
de subjecció amb el qual aquest “home tort” sempre es manté
dempeus.
Però
si aquesta grandesa de ballarí que Eduardo Fukushima exhibeix i
l'ajustada coreografia amb què la mostra no fos suficient, la
senzillesa i l'efectivitat narrativa de la proposta encara fa més
brillant Homem torto.
Al capdavall parla de les coses que qualsevol pot sentir davant del
vaivé de la vida: aquesta inestable seguretat amb la qual bastim la
nostra quotidianitat i des de la qual ens sabem sempre subjectes de
l'atzar. Només el gest determinant ens defineix; d'igual forma que
al ballarí l'allibera d'una caiguda gairebé inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada