Una vetllada amb William Forsythe

Semperoper Ballett

Gran Teatre del Liceu, 21 de febrer de 2015

El sistema com a estratègia

Si no fos per l'esgotament del mot, William Forsythe mereixeria ser considerat el desconstructor de la dansa. Però alerta: només si atenem al mètode i no pas als resultats. No hi ha en les seves coreografies un conjunt de forces ocultes que calgui posar en evidència, sinó elements constitutius que es poden ressituar en el discurs per tal d'accentuar-los en capacitat significativa. I així com Derrida desvetllaria l'estructura lingüística des d'on permetre noves lectures crítiques del conjunt, la feina de Forsythe té més a veure amb l'estètica de la mirada i la sorpresa que causa situar-se en plànols diversos des dels quals observar aquella mateixa realitat, no sotmetent-la necessàriament a qüestionament. No és el trencament amb la tradició, sinó una minuciosa investigació d'allò que la constitueix.

Foto: Angela Sterling

“Una vetllada amb William Forsythe” és una magnífica introducció general a algunes de les estratègies que fa servir habitualment. No hi és tot, ni es pot completar sense l'estudi de les instal·lacions, pedra angular de la seva tesi creativa. Però fer-ho de la mà de la Semperoper Ballett de Dresden és una gran oportunitat perquè no hi ha intermediaris entre el creador i els intèrprets: la vinculació amb aquella companyia li ve de lluny i probablement és un dels grups que millor ha sabut respondre a la implicació i exigències del coreògraf nord-americà. Veiem els tres recursos que s'han presentat en les funcions del Liceu:

In the Middle, Somewhat Elevated: tensió visual multifactorial i punt de fuga. Què passaria si desplacem la mirada des del centre de l'escenari als marges? Quina atenció dispensarem al ballarí que ja no es presenta de cara al públic? Quins significats podrem trobar en els intèrprets que entren i surten pels laterals? Quina relació tindrem en la música reiterativa en contrast amb la repetició pròpia del ballet? El resultat és la rigidesa en l'atenció, que és possible posar en paral·lel amb la del ballarí clàssic sotmès a les regles del moviment. Però en un desplaçament magistral del joc teatral.

Neue Suite: dissecció del pas de deux. Amb un escarpell per batuta, Forsythe descarna una de les figures fonamentals del ballet i la transforma en duo. Amb música de Georg Friedrich Händel, Luciano Berio, novament Thom Willems, Gavin Bryars i Johann Sebastian Bach desatén a la narrativa sobre on s'excusa aquella tradició, sovint l'accent determinant de les obres clàssiques, per dotar-la de significat per se. Una maniobra de desarrelament sobre la qual la dansa contemporània hi insistirà infinitament.

Enemy in the Figure: la coreografia de l'element escènic. Última de les estratègies presentades en aquest sensacional programa, on una llum mòbil sobre l'escenari repercuteix en els diferents significats que l'home i la seva ombra (Nietzsche dixit) representen en alteritat. És un recurs tan simple, oi? Un focus amb rodes es va desplaçant sobre l'escenari, de nou amb el joc multifactorial de la mirada, però on les projeccions que generen els moviments dels ballarins sobre una paret ondulada situada enmig de l'espai obren la perspectiva de la mirada. En les instal·lacions del coreògraf s'investiga sobre aquest i altres aspectes relacionats amb el gest escenogràfic, amb el qual definitivament planteja una de les impugnacions artístiques més fascinants, sistèmiques i reeixides al voltant de la dansa i el ballet. Una sort haver gaudit d'aquest programa al Liceu on es resumeix algunes de les estratègies més importants d'aquella feina.