Sinestesia

Iron Skulls Co.

SAT Teatre, Espai DanSat: 31 de gener de 2015

El hip-hop encara s'està reivindicant entre nosaltres. I no pas perquè estigui mancat de públic: molt nombrós aquests dos dies al SAT Teatre. El que no aconsegueix és superar la barrera de la crítica especialitzada en dansa, no gaire receptiva a les proximitats cada cop més freqüents i indiscutibles amb el contemporani. No passa així a França o en els grans festivals europeus, on no manca mai una bona mostra de danses urbanes. Celebrem des d'aquí que en la programació del proper #Sismògraf, el Festival de dansa d'Olot, s'hi hagi pensat. En l'edició 2015, que significarà la catapulta d'aquella mostra per esdevenir el gran mercat de les arts en moviment a Catalunya i que podeu consultar en aquest enllaç dissabte 25 d'abril es presentarà Olot Urban Culture amb dues de les companyies més importants de casa nostra: Brodas Bross i la que ens ocupa en aquest comentari.

Potser per aquesta desconnexió entre estils, Sinestesia s'anuncia com una “peça experimental” en un món post-apocalíptic. Els ballarins porten unes màscares i són els supervivents d'un esdeveniment que endevinem horrible. Es mouen entre l'escenari i la platea, des de l'instant mateix d'entrar a la sala perquè pots ensopegar (textualment) amb algun d'ells. I provoquen amb els seus desplaçaments i gestos, durant l'hora aproximada que dura l'espectacle, una intensa experiència sensorial. Amb un bon recull de premis a l'esquena, l'obra destaca per un marcat to tèrbol i per la tensió dramàtica amb la qual està construïda. I podríem que dir que és de hip-hop, efectivament. Però sobretot es tracta d'una construcció a través del llenguatge del cos. 

Des d'aquesta perspectiva, Sinestesia és experimental a ulls d'allò que la majoria del assistents esperaria. L'acollida, malgrat ser bona, va resultar discretament entusiasta i més aviat animada pels propis intèrprets en les salutacions individuals. El secret, em penso, rau precisament en aquell diàleg poc habitual entre estils diversos, que aquesta proposta supedita en excés a la introspecció. Aquesta és la gran novetat, esclar. Però també el principal problema: en la mesura que s'aproxima als codis més propis de la dansa contemporània, limita l'efectisme i la grandesa del moviment trencat i àgil que només un dels solos transmet amb grandesa. Entusiasma la profunditat expressiva del conjunt. Però es troba en falta oportunitats perquè llueixi l'alçada artística dels seus ballarins. Que és molta i destacable. I és que fusionar no és pas supeditar, sinó trobar l'equilibri exacte per a la barreja explosiva.