Australian Dance Theatre
Mercat de les Flors, 22/II/2013
La mirada que tot ho condiciona
El festival bianual IDN, celebrat al Mercat de les Flors, ha presentat una de les companyies de dansa contemporània amb més història al seu país: l’Australian Dance Theatre. Amb un treball centrat en la interacció entre el llenguatge visual i la dansa, ha estat el plat fort de les dues setmanes dedicades a la imatge, els nous mitjans i les arts del moviment.
En l’estrena de Proximity una mala passada va obligar a aturar per dues vegades la representació: el vídeo de la projecció no sincronitzava amb la ballarina. Passava en la segona secció de l’obra, la dedicada al paper del cervell: “cada ull veu el món des d’un angle lleugerament diferent” deia un dels textos projectats a l’escenari. I la profunditat de camp estereoscòpica és el resultat de la combinació binocular. La fragilitat d’aquest mecanisme particular de percepció del món és tan acusada com la d’aquella projecció que fallava. Com ho és també la dels cossos que dansen, sempre en inestabilitat. Precisament la conclusió de la tercera secció amb la que es tancava l’espectacle: sobre la debilitat d’allò que els teus sentits perceben, estàs “directament connectat a tot el món”.
I malgrat que resultin sistemes tan poc fiables (el cos que belluga, la càmera que projecta, la mirada que parpelleja) tots tres junts sobre l’escenari amplifiquen l’experiència d’aquesta peça amb una destacable força visual: la projecció zenital dels ballarins en les grans pantalles; els personatges (in)animats dels dos trípodes amb rodes; l’aproximació que s’experimenta amb els primers plans dels intèrprets; així com els diversos jocs de manipulació de la imatge en directe. D’entre tots els recursos, a destacar quan un dels ballarins, davant la càmera, fa un enquadrament amb els dits de les mans; mentre una companya s’hi atansa i deixa veure un dels seus ulls; i en un segon pla i en la imatge final projectada, dos altres ballarins executen un duo. És la mirada que tot ho condiciona: la del públic.
I la de la sala plena, només amb una segona oportunitat a Barcelona, va ser la d’espectadors que van celebrar l’entusiasme amb què la companyia va salvar la funció dels problemes tècnics, perquè amb felicitat es lliuren a complexes coordinacions de grup, amb un marcat caràcter urbà i físic, ple d’acoloriment visual i calidesa estructural. I és que, com ens ha mostrat el Festival IDN aquests dies, fer dansa amb nous mitjans no només és possible: resulta del tot plausible!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada