Little Me / Encontre

SAT Teatre, 22 de desembre de 2012

Espai Dansat!
Lali Ayguadé, Joan Català, Sung Hoon Kim, Jordi Molina

Intensa pau del frenesí

Sobre uns petits maons de paleta, l'acròbata Joan Català fa els primers equilibris. És molt important com es fixen els peus sobre una superfície dura i petita com aquella. La resistència d'aquest actor i ballarí és tan solvent que Lali Ayguadé, com ho faria un cadell arrapant-se al cos de qui el protegeix, puja sobre d'ell, l'abraça i “camina”! sobre el cos d'aquell, amb la mateixa facilitat com passegem pels carrers. Ni per un moment hi ha risc de caiguda, per bé que l'esforç físic és present en els tremolors que la musculatura de l'actor i ballarí va patint. Així comença Little Me, acompanyada amb la música a voltes inquietant, sempre complexa, que transmet una estranya calma, aquella prèvia a la gran eclosió, encàrrec a Josep Maria Baldomà per a l'ocasió. Ben bé podria ser tot plegat d'un simbolisme fàcil i efectiu: les totxanes sobre les que bastim les estructures que ens protegeixen, no res més que aquells de qui ens envoltem i amb qui procurem no perdre l'equilibri dels afectes, feble encaix sempre disposat a saltar pels aires.

I a fe que ho fa en poca estona, just en aparèixer el tercer intèrpret de l'obra. En la peça original, el corresponsable de la coreografia: Young Jin Kim, cobert magistralment en les funcions del SAT Teatre per Sung Hoon Kim, ballarí també de l'Akram Khan Company. Sobta en un primer moment la diversitat de llenguatge: línies sensibles properes a la dansa tradicional índia kathak, amb una expressió sostinguda sobre braços i mans i en un segon pla, mentre es continua executant en la capçalera de l'escenari el contacte cos a cos entre els dos primers intèrprets. Però és només un miratge aquella calma, perquè la interconnexió entre els tres no triga més que uns escassos minuts, per oferir una de les imatges recurrents i més explícites de la peça: com anem construint amb aquells petits maons a la mà els espais d'allò habitable: les confiances, la col·laboració, el treball en equip, la gestió dels cossos que comparteixen destí... Però també les desavinences, els conflictes, els desacords i les lluites...

Difícil no quedar meravellat per la simplicitat de la proposta, la constatació que la tècnica i la narrativa quan van de la mà poden generar superlatius, i la celebració de la possibilitat de veure Lali Ayguadé en els escenaris de Barcelona després de la seva dilatada i reeixida carrera a l'estranger. Feina de construcció i desmuntatge aquesta de la vida, que queda plasmada en aquesta dansa, intensa pau del frenesí.

La segona peça del programa, Encontre, també és fruit del treball a diverses bandes: una tenora, tocada amb risc i imaginació per Jordi Molina, participant actiu dels moviments amb els que Joan Català i Lali Ayguadé omplen escenari. En la representació d'ahir, potser alguns desajustaments sonors, segurament més causats per les condicions tècniques del teatre, però que en res van impedir gaudir de l'experiència. O sortim a l'encontre o senzillament en fem un, d'encontre. Però és en el transitar del cada dia que aquells moments es donen amb la simplicitat com podem acceptar les oportunitats que ens brinden, com rebutjar els jocs que ens proposen. Novament joiosa simplicitat de llenguatge. I novament extraordinària expressivitat d'uns cossos empesos per l'energia del que transmeten. I és que, de vegades, és en la superfície de les coses on es troba les respostes.

Una fortuna immensa la que ens ha ofert l'espai Dansat de tornar a veure unes peces que a Barcelona havien estat estrenades a principi de temporada al Mercat de les Flors. Una sort absoluta contemplar en directe la feina d'aquesta ballarina.

Vols saber més coses sobre Lali Ayguadé?
Dansa el món i roda al Born: Lali Ayguadé a Núvol, el digital de cultura