Tanzträume (Dancing dreams)

Tanzträume (2010)
Directors: Anna Linsel i Rainner Hoffman

Fa pocs dies teníem oportunitat de veure i comentar aquí el magnífic documental El esfurezo y el ánimo sobre la companyia de Maurice Bejart, realitzat per l’Arantxa Aguirre i que la (maleïda) coincidència temporal ha posat a competir en la cartellera de Barcelona amb La danza, de Frederick Wiseman (propera visita, ho prometo! Però faig una pregunta: qui es pensen, aquests intel•ligents programadors, que van a veure aquest tipus de cinema, sinó sempre els mateixos? No podríeu repartir-los durant l’any, i així no ens estressaríem?)

I era difícil que una nova proposta, Tanzträume, (aquest cop només en sessió única) pogués cridar suficientment l’atenció (cosa que va aconseguir: sala pràcticament plena dimarts vespre al Verdi Park) i, el que era més complicat, trobés la suficient força expressiva com per garantir el ressò en la memòria, més enllà del que tenia d’interessant veure la darrera entrevista de la Pina Bausch (error si volen vendre així el documental), i on es relata les peripècies dels joves participants al Kontakthof amb joves a partir de 14 anys, obra que el Mercat de les Flors ha programat per a aquest cap de setmana a manera d’homenatge a la coreògrafa i presentant també les instal•lacions de la nova sala petita que ha estat batejada (amb justícia!) amb el seu nom.

Doncs bé: el cinema pot ser així, sorpresa! La mateixa cara que els joves protagonistes (adolescents seleccionats d’Instituts de Wüppertal, població alemanya on té seu el Thanztheater i la companyia Pina Bausch) fan al film cada cop que les intel•ligents, humanes, accessibles, provocadores, exigents, properes i magnífiques directores del muntatge (en definitiva, educadores!) Jo Ann Endicott i Bénédicte Billiet, sempre supervisades per la coreògrafa, els empenyen a anar més enllà de la seva pròpia experiència (mai abans vinculada al món de la dansa) per a assolir les exigències del muntatge, anys abans presentat per la pròpia companyia i els darrers temps amb gent gran.

I el cinema (bé, aquest...) també pot ser emoció! La d’un grapat de joves entre 14 i 18 anys veient-se a si mateixos com superen les dificultats, aprenen, comparteixen, escolten, assagen, s’autoimposen, s’esforcen, cauen i retornen al principi, somien i es trasbalsen amb els requeriments que el muntatge els fa.

I és perquè el cinema, almenys aquell que pretén ser un retrat de la vida, ensenya que les experiències d’ensenyament i aprenentatge són universals, a poc que les dotis d’un projecte a seguir, un líder (o un grupet ben coordinat mentalment) que les promogui i la immensa il•lusió i la infinita voluntat que cal (dels joves, en aquest cas) per a aconseguir-lo.

I el cap de setmana: els resultats de tota aquella feinada, a Barcelona!

El esfuerzo y el ánimo

El esfuerzo y el ánimo (2009)

Direcció: Arantxa Aguirre

La trampa majúscula de la societat contemporània, respecte almenys de la transmissió de valors educatius, és la pràctica desaparició de la cultura de l'esforç com a moll de l'ós de la superació individual. I amb ella, els coadjuvants de necessitat per a què sigui viable: la il·lusió per un projecte i el treball perseverant. I no és pas perquè una societat competitiva com la nostra deixi de la mà de l'atzar o de la bona predisposició les coses. És més aviat perquè mentre permetem que el potencial de molts dels nostres joves es vagi malbaratant de la mà de la progressia i la inoperància, segueix (sortosament) havent-hi persones  disposades a deixar-se la pell per una idea, per un somni, o senzillament per una promesa feta. La qual cosa dóna pistes, un cop més, de quina és la magnitud de la pèrdua de valors col·lectius i de la tragèdia de les solituds que provoca en aquells que no estan disposats a endur-se per la riada de facilitats que ofereix la idiota acomodació. I també de la injustícia de la mentida operada en les classes populars: sigues feliç consumint, mentre miro jo d’educar els meus per a que ho produeixin.

Porto uns mesos seguint aquesta pista, mentre intensifico la ja de fa anys afició per la dansa, més concretament per la contemporània i fixant-me de prop, per inquietud vital, i acostant-me en la mesura del possible, per deixar-me sorprendre per alguns joves ballarins de qui he tingut oportunitat de parlar aquí en el que portem de temporada. Gent, per cert, sobradament preparada, però a sobre (en puc donar fe) extraordinàriament  agraïda per poc que sàpigues valorar i lloar en la seva justa mesura el treball que fan, ni que sigui només des d'un univers tan petit com és aquest bloc. Perquè la dansa, sobre qualsevol art escènica, té un llenguatge propi que posa en solfa un valor estètic únic i sense contemplacions, on l'espectador ha d'engegar tot l'imaginari possible, bàsicament perquè la seva mirada no ve acompanyada mai de manual d'instrucció per a ments gandules, sinó que li interpel·la perquè acompanyi l'esforç que els ballarins fan sobre l’escenari. Imagino, doncs, que a la manera com la Martín Gaite buscava interlocutor vàlid per a les seves obres escrites, el ballarí recerca també aquell públic disposat a mobilitzar l’ànima.

Aquesta idea de l’espectador actiu; el valor de l’esforç en la feina; el coratge necessari per dur-la a terme i l’ànim imprescindible per no defallir; així com moltes altres qüestions específiques del món de la dansa, però extrapolables a qualsevol altre àmbit, són recollides en aquest extraordinari documental El esfuerzo y el ànimo: una peça brillant, magnífica, impecable, de no deixar-se perdre.

I que ningú m'acusi ara d'elitista, perquè aquest film no parla només de ballarins, sinó sobre moltes de les coses amb les quals qualsevol persona en un moment o altre s’haurà d’enfrontar: la pèrdua (la companyia Maurice Béjart, un any després de la seva mort);  el pes de la memòria (Gil Roman, successor del gran coreògraf); la fidelitat al llegat (el combat entre la conservació de les coreografies i les noves propostes); la por al fracàs (la solitud de la responsabilitat de liderar la nova etapa);  les dificultats ridícules dels poders polítics (desaforada i necessària la imatge d’un obès alcalde de Laussanne enmig de la companyia jutjant si paga la pena o no seguir donant-hi suport econòmic); el desemparament que produeix els projectes nous (les veus dels ballarins de cinc continents explorant els seus sentiments respecte al futur); el record dels moments viscuts (altres ballarins ja retirats, perfilant en la memòria el record d’un passat brillant); l’orgull de pertinença (com la ciutat aboca en la seva companyia un lligam invisible); a més a més del ja citat valor de l’esforç i l’ànim necessari per dur a terme la transformació que la companyia haurà de fer.

I tot relatat des de l’aproximació d’una càmera que passa a ser acompanyant, fidel retrat del dia a dia, diàleg tranquil, camarada fidel. En una construcció formal, que a la manera de les millors ficcions, no desvetlla res per a què l’espectador pugui anar perfilant tot sol una imatge de conjunt que podria o no respondre a la idea original del coreògraf (la directora del documental, en aquest cas) però en tot cas sempre requerint la necessitat d’esdevenir espectadors atents i actius: l’essència de la dansa contemporània!

He pensat sovint per què encara és tan minoritària. Després d’aquest documental em demano si no ho és precisament perquè al món acomodatici no li ve de gust emmirallar-s’hi.