dimecres, 28 de setembre del 2011

Pina

Aribau Club, prestrena 28/IX/2011 organitzada pel Mercat de les Flors

Filmar per amor


No sabrem mai com podria haver estat aquesta pel·lícula si Pina Bausch hagués viscut més temps després d'acceptar l'anhel de Win Wenders de rodar en 3D sobre la coreògrafa i la seva companyia. Òbviament ara no seríem davant d'un film in memoriam. Ni tindríem l'oportunitat d'espiar el “dolor orgànic” que ha envaït la seva gent els darrers temps, per emprar la mateixa expressió que el ballarí català Pablo Arán Gimeno utilitzà la passada temporada en la presentació al Liceu d'Iphigenie auf Tauris, en la que va ser la seva primera interpretació amb aquesta companyia, davant del públic de casa nostra. Com tampoc podem assegurar, en tot cas, que Pina hagués possibilitat la construcció narrativa d'un fil argumental que permetés fixar en forma de relat la seva obra i les derives creatives que anà deixant per a la història de la dansa i, especialment i en majúscules, de la contemporaneïtat de l'art. Però d'una cosa sí que podem estar ben segurs, i és que Wenders ha estat capaç d'escriure un magnífic poema d'amor a la ballarina i la dansa-teatre de la qual n'és impulsora a Europa. Estem davant d'un film que, de ben segur, entrarà a formar part del catàleg amb què aproximar-se a l'obra creativa de la companyia, de Pina Bausch en particular i dels estudis dedicats a la Tanztheater Wuppertal.

Foto extreta del site oficial
Per als seguidors de dansa contemporània, o simplement introduïts en els impactes emocionals de la bellesa estètica d'aquella expressió artística, Pina és un regal perquè ens permet veure en tres dimensions fragments d'algunes de les peces més fonamentals de la creadora, en un relat històric que va desgranant els principals paradigmes sobre els que Bausch anà dissenyant el seu particular mètode: projectar la improvisació dels seus ballarins en les coreografies i empènyer-los en essència a l'etern qüestionament de sí mateixos (tota vegada, per cert, que també impregna l'experiència de l'espectador amb aquella inquietud, segura com devia estar d'aquella màxima filosòfica que diu que no són pas les respostes les que importen, sinó fer les millors preguntes possibles.)


El film comença amb imatges de la coreografia de la Consagració de la primavera de Stravinsky, obra que catapultà a l'èxit internacional l'autora, per tancar-se amb Vollmond (Full Moon), autèntica perla de l'excés escenogràfic; sense oblidar pel mig extensos paràgrafs de Café Müller (la que els experts consideren obra fundacional de la dansa-teatre europea i que, paga la pena recordar-ho avui, va ser rebuda amb xiulets al Liceu de Barcelona); passant per l'obra que vam tenir oportunitat de veure la temporada passada al Mercat de les Flors: Kontakthof per a adolescents, a més de fragments de la versió original de la companyia, i de l'experiència amb gent gran; tot plegat regat amb petits extractes i imatges de la pròpia coreògrafa i ballarina, d'entre els pocs que s'en conserven malgrat la seva immensa producció. I amb la màgia del 3D que situa l'espectador dins de l'escenari, a tocar dels ballarins, en perspectives que no és possible viure si no és que tens la fortuna de ser-hi convidat, en contacte quasi real amb la fisicalitat que algunes d'aquestes peces desprenen i, sobretot, a tocar de l'expressivitat compromesa que es demana del ballarí en aquest paradigma bauschià que és la vida, en dimensió completa: amor, passió, dolor, soledat són totes mesures de la humana condició, sense solució de continuïtat, en permanent escena espai-temporal a través dels cossos i el moviment.

La selecció dels fragments -generosa, exhaustiva- permet una visió àmplia i clarificadora de la potència creativa de la companyia i de Pina, i és un regal per a qualsevol afeccionat. Però ho serà també, segur, per a neòfits perquè és un film cridat a crear nous públics. I amb un avantatge afegit: i és que està fet de tal manera que no desvetlla cap trama de les obres presentades, el que garanteix que -cas de tenir oportunitat de veure-les en viu algun dia- es pugui adquirir referències del seu context històric i creatiu, però no es malmet cap futura sorpresa.

Però si encara tot plegat no fos suficient per considerar imprescindible aquesta pel·lícula, hi ha un altre film, en paral·lel, que la mort quasi sobtada de Pina imposà al director: el de la memòria dels ballarins. En primers plans, una bona colla d'ells, sense gesticulació, només per uns segons mentre sentim en off algunes breus idees de la seva connexió amb Pina al llarg dels anys que van treballar i viure plegats, el document de Wenders traspassa la línia imaginària que separa el públic amb els artistes, per transmetre una veritat que només la vida és capaç de sostreure del silenci. Com per reafirmar aquella idea de què la paraula, en certa mesura, és contrària a la dansa. Tot plegat completat amb imatges de moviments (homenatges) que alguns d'aquells ballarins li fan, en espais singulars de la ciutat de Wuppertal, plens d'emotivitat, saber, experiència i reconeixement. Localitzacions de les que res no se'ns explica perquè pertanyen a l'àmbit íntim i emocional de les relacions humanes que van crear tots ells amb la creadora, però que comparteixen amb nosaltres fent el millor que saben: ballar. Aquesta és la gran aportació de Wenders: descontextualitzar d'aquelles obres uns petits fragments, a voltes un duet, sovint un solo, on l'obra de Bausch traspassa l'esdevenir per referenciar-se com a creació humana.

Dance for love, interpel·la un bon dia al Pablo Arán Gimeno, segons ell mateix explica a la pel·lícula.

Filma per amor”, li devia demanar també al Win Wenders.


2 comentaris:

  1. Vaja! no he pogut emocionar-me
    Crec que està a punt d'obrir-se una nova i excitant finestra en el meu petit món.

    Pina i Wenders, Wendres i Pina una combinació magistral?

    Gràcies JOrdi

    ResponElimina