Sola

Carles Salas/ Cia. Búbulus

Sala Beckett, dijous 8 de setembre

Dansalona 2011

Foto: © Berta Vicente

Tot i que el títol de l'espectacle és en singular, Sola és un catàleg: una completa (no sé si exhaustiva) enumeració dels estats de la soledat, amb una conclusió final que no desvetllarem aquí. Es tracta d'una tesi sobre el fet de “restar sola”, un condició circumstancial sobre la que el coreògraf Carles Salas ha treballat en comunió amb la ballarina Joana Rañé. En format celebració, perquè és una festa haver fet tants anys de compromís amb la dansa contemporània. I com a testimoni d'un temps que deu haver estat farcit, de ben segur, de diverses soledats: el 20è aniversari de la Companyia Búbulus. Perquè “restar sola” no és el mateix que la condició de sola, un ésser “sola” sobre el qual no s'interroga en aquest espectacle: què sents un diumenge tarda a casa? com experimentes un comiat? quin ha estat el moment més dur que has experimentat tota sola? Res, per tant, de l'ésser “sola”, sinó de l'individu en soledat.

L'espectacle compta amb el directe del pianista Iván Ruiz: músic circumspecte, precís i contundent amb Barthók, Brahms o Mompou i d'extrema sensibilitat sobre Satié o Shostakóvich. I diverses vegades enjogassat en una comunicació física amb la ballarina, tot i que no aconsegueix barrejar per complert ambdós llenguatges (excepció feta amb Les Variacions Golberg, de Bach) sinó que, més aviat, convida a pensar en el paper de la música respecte de la dansa contemporània: que no és per ser ballada, sinó que acompanya aquells instants del “restar sola”.

Foto: ©  Berta Vicente

La peça, però, s'obre en harmonia: moviments sincronitzats entre les notes del piano i el gest. Al cap i a la fi som éssers en connexió social, moguts per la sinergies de l'entorn, empesos pels seus ritmes i el compàs de la vida col·lectiva. Tot i que ben d'hora la Joana Rañé trenca els esquemes, s'allibera dels clixés i pauta un desplaçament cap a la llibertat: d'una revolada s'atansa i tanca la tapa del piano amb un cop brusc, sorollós, emfàtic. Deleja trobar-se tota sola.

El músic, ja se sap, com la vida que ens envolta, no sap de silencis i es fa present indefinidament en els intents per bastir d'una estructura circular el temps del “restar sola” de la ballarina. En aquesta primera part de l'espectacle tenim dues de les imatges més poètiques: el ball sobre la tapa del piano que fa amb la mà dreta i els petits impulsos que genera sobre el cos sencer; per més tard, sobre un cercle de feix de llum (molt destacable l'equip tècnic en tota la composició), construir inacabades progressions asimètriques, estirada a terra, en resposta a la pressió que exerceix la clau harmònica de la música del barroc omnipresent en aquell capítol.

L'espectador i l'imaginari del seu pensament, a través de la fàcil expressivitat de la Joana, però molt especialment de la seva transparència, d'una positura oberta i fàcil en la transició de posicionaments, és portat per tots els estats d'ànim possibles que en “restar sola” tothom ha experimentat alguna vegada almenys en la vida: la tranquil·litat de l'instant sense acció immediata; l'angoixa de la rutinització de l'experiència; la pau que genera la trobada amb un mateix, com la por que produeix la perspectiva d'aquell encontre. Potser, ja dèiem, no és un catàleg absolut, però sí fàcilment transportable a les individualitats que cadascú de nosaltres hem pogut sentir en aquell “restar sola” del títol (i esperit) original de l'espectacle.

Sola és una peça molt exigent i complexa, sense concessions, apte només per a iniciats, despullada de facilitats, però per això mateix exquisida i polièdrica. Però no val a badar! És només un qüestionament sobre els moments del “restar sola”, que no pas sobre la humana (i minoritària) condició humana d'ésser “sola”. D'aquí que el seu final no pot ser altre: un pianista, una ballarina i un espectador...

Foto: http://www.salabeckett.cat

Cia Búbulus-Carles Salas SOLA from Búbulus Dansa on Vimeo.