Direcció coreogràfica: Xavier Martínez (Coreografia col·lectiva)
Intèrprets: Viviane Calvitti, Verónica Cendoya, Ricard Fernàndez, Xavier Martínez, Sandrine Rouet
Espai sonor: Mar Gómez i Xavier Martínez
Sala La Villarroel
Dansalona 2011
La vida a mossegades
Són dos estius de sorpresa continuada amb la Compañía Mar Gómez. En l'edició Dansalona 2010 ens van regalar Dios menguante, un passeig per la Itàlia tradicionalista amb una mirada pròxima al neorealisme que tants èxits collí el cinema d'aquell país els anys 40, amb una acurada selecció de música, una coreografia de compromís entre els dos intèrprets (la fundadora de la companyia i en Xavier Martínez), amb una trama argumental plenament integrada i un sentit de l'humor alliberador.
Enguany, canvi de país: en un Motel de qualsevol petit paradís perdut del sud dels Estats Units de nord-amèrica. Amb els hostes que esperes trobar en qualsevol espai de carretera: un jove matrimoni sempre a la grenya; una innocent noieta aprenent de cant i, és clar, els propietaris: dos vampirs! Sembla que la moda True Blood continua contagiant-ho tot...
Ningú s'esperi, però, foscor o tremendisme. Són vampirs tan dolçament humans com qualsevol, amb les mateixes debilitats per la carn fresca... Xavier Martínez i Verónica Cendoya en fan un retrat complet des de l'escena inicial on es presenta l'espai escènic: a la porxada d'accés a les portes d'entrada a les habitacions s'estimen com acostumen a fer-ho els xucladors del desig, amb la violència de la immediatesa i la joia per viure-ho plegats. Esperen els seus nous clients: una desafinant cantant d'òpera, paradigma de l'adolescència puritana i desbocada a la mínima que pugui tenir-ne ocasió, magníficament interpretada per la Sandrine Rouet. I un jove matrimoni, sempre enfadats entre ells, sempre profundament enamorats, interpretats per la Viviane Calvitti i el Ricard Fernàndez: retrat compacte, definit fins al màxim detall, de les complexes relacions de parella i que encarnen tots dos d'una manera sòlida i veraç.
 |
| Ricard Fernàndez. Foto: http://www.danzamargomez.com/ |
Hi ha a tota la peça un homenatge sentit i sincer a la comèdia americana dels anys 60; al gènere musical i, en general, al cinema de Hollywood amb el què ens hem educat tots. I a la música dels EEUU, en una selecció senzillament meravellosa, que combina romanticisme amb efectisme; acció i diversió. Tot és verídic, com ho és també d'impossible: el descobriment, la passió, la gelosia, les aproximacions, dos que es veuen i es demanen per què no, mentre es qüestionen en les seves preteses seguretats; en una aparença de normalitat: éssers perduts en qualsevol racó del món, a l'espera del trajecte nou que dugui la seva vida més enllà del que coneixen. Més que dansa-teatre, voldria dir-ne teatre narrat amb dansa. Amb aquell característic sentit de l'humor d'aquesta companyia que converteix la transcendència en vida a mossegades. Com passa sempre, a poc que reconeguem l'atzarosa existència de cadascú de nosaltres...
Potser els quadres són un pèl precipitats: igual es podria haver allargat l'obra, una hora de durada fa un regust a poc. Amb més temps es podria haver profunditzat en alguns arquetips de la conducta humana, a pena d'un major esforç físic, és clar. En fi: és per assenyalar alguna cosa... Aquesta seria només la distinció entre l'anterior entrega, una obra compacta des del primer al darrer minut, i la d'aquesta temporada: un imprescindible! Sens dubte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada