Icosahedron

Coreografia: Tânia Carvalho › Ballarins: Luiz Antunes, Jutta Bayer, Inês Campos, Bruna Carvalho, Elena Castilha, São Castro, Marta Cerqueira, Constança Couto, Gustavo Figueiredo, Jácome Filipe, Luís Guerra, Ramiro Guerreiro, Florent Hamon, Maria João Rodrigues, Sho Kushima, Axelle Lagier, Guillaume Legras, Maureen Lopez, Abhilash Ningappa, Teresa Silva.

Tanz im August, Berlín

Hebbel am Ufer- HAU 2

Pel que porto vist aquests dies al Festival Tanz im August de Berlín, sóc al cor de la radicalitat expressiva: la performance Habitat (amb els seus problemes narratius, com indicava a la crònica, però la seva decidida aposta per la conjunció de mitjans expressius); la violenta obra de Meg Stuart, Violet (amb un públic, aquest cop sí, bastant més receptiu que no pas el que va trobar al Festival d'Avignon fa unes setmanes) i avui amb la proposta de la portuguesa Tânia Carvalho, Icosahedron.

No hi ha exercici més reptador per a un espectador curiós que no tenir cap referència des de la qual llegir una obra, el que et situa només enfront dels teus (pobres) coneixements... Acostumo a fer aquest esforç: no mirar res del que es publicita sobre una peça o el que s'explica sobre la coreografia en els programes de mà. I encara menys les crítiques sobre els espectacles (si més no d'entrada...) Confesso, però, que aquest cop, superat per la primera hora d'Icosahedron, en el descans em vaig llençar a llegir amb angoixa tot el que vaig trobar a l'entrada del teatre sobre el que estàvem veient i del què encara quedava altres 40 minuts.

Cubisme? Després diuen que anar informat ajuda, és clar... O és només que intel·lectualitzen l'experiència... No sé què és pitjor... Sembla ser (quasi estic copiant de la web del Festival) que la coreògrafa volia representar sobre l'escenari la sensació que els quadres cubistes creen en l'espectador: diverses perspectives visuals. Per a fer-ho possible, divideix els 20 ballarins en grups de 5, que mantenen durant tota l'obra autonomia de moviments. Només en tres ocasions, tota la companyia es reuneix al voltant d'un dels ballarins (diferent cada cop) i construeixen una composició coral a l'estil dels personatges en un gran sopar, per exemple, amb la particularitat que cada convidat està mirant cap a un lloc diferent...

Foto: Margarida Dias

A mi, és clar, en la limitació comprensiva de la manca de referents amb la que anava a veure l'espectacle, els ballarins (enfundats en un estrany body de color carn, només diferent els uns dels altres per unes franges negres) em semblava més aviat un conjunt de capgrossos maldestres, recent apresa la lliçó de nedar (és que s'estaven quasi tota la funció per terra, i no paraven de moure's en direccions desordenades, amb qualsevol part del cos, botant sovint sobre l'escenari...) I així, tota l'estona del món, parsimoniosament, per només de tant en tant, reunir-se al voltant d'alguna cosa semblant a la humana, quan els impactes sonors ho requerien. Naturalment, tot música electrònica, perquè sembla que millor lliga amb la radicalitat expressiva. Sense oblidar una llum tenebrosa, i uns focus que, de fet, tenien més moviment que els propis ballarins...

No sé, diria que el cubisme és alguna cosa així com una experiència dels anys 20, molt francesa ella, que no sé pas com es pot traslladar al moviment dels cossos. A no ser que alguns dels dos llenguatges quedin reduïts a la pantomima, i es tracti només de “traduir”sense de fet disposar de cap codi de translació. I també diria que la dansa no necessita intel·lectualitzar tant. Però tot això dit, insisteixo, des de la limitació dels meus referents!