Prélude à l’après-midi d’un faune (Claude Debussy)
Scène d’amour: Romeu i Julieta (Hector Berlioz)
Le sacre du printemps (Ígor Stravinski)
Sasha Waltz / Orquestra del Gran Teatre del Liceu
©Bernd Uhlig
Cent anys de memòria
Una de les operacions més arriscades per a qualsevol coreògraf és adaptar “La consagració de la primavera”. No és només per la complexitat de la música i la història, és sobretot per les referències, reconeixibles o no, que el públic afeccionat a la dansa té d’aquesta composició. Pot passar que les sàpiga citar o senzillament tingui ressons de la famosa peça d’Ígor Stravinski. O que només hagi vist imatges dels fragments més originals de versions anteriors. Però ningú que vagi aquests dies al Liceu ho farà des de la ignorància. I això és un repte monumental per a qualsevol creador. Sasha Waltz va acceptar-lo el 2013, quan el Teatre Mariinsky de Sant Petersburg li confià la celebració de l’estrena de la peça. Pensem en el pes de l’operació: cent anys de memòria de la dansa.
“Le sacre du printemps” no és una obra que accepti endolciments: és violenta i, fins i tot, un punt misogin. Contextualitzada, això és cent, en el mite de l’origen de la primavera, una eclosió sobtada de la naturalesa que és la conseqüència del sacrifici de la jove. S’han omplert milers de pàgines explicant les reaccions del públic el dia de la seva estrena, a París: des de les desercions, fins a una suposada intervenció de la policia per apaivagar el descontentament general el 29 de maig, al Teatre dels Camps Elisis. La coreografia original de Nijinski es va acabar perdent i això incrementà encara més la fantasia. Grans noms de la dansa han fet adaptacions en aquests cent anys: des de Martha Graham, Maurice Béjart o Pina Bausch. I aquí, precisament, comença el punt d'ancoratge amb la versió de Sasha Waltz: en el vestit vermell de la donzella sacrificada, tot ballant.
Què és el millor que es pot fer amb els referents? Devia pensar la creadora alemanya. Ras i curt: invocar-los des del respecte. Fer-los partícips del ritual. A tots: des d’aquelles coreografies clàssiques, a altres elements de la història de la música o de la dansa. De manera que una mirada àmplia pot intuir des d’escenes de “West Side Story”, amb els dos grups enfrontats en la defensa de la jove; l’espasa de l’Anell dels Nibelungs ("Nothung", la necessària), instrument sense el qual el sacrifici no seria possible; a la idea de fertilitat que també Pina Bausch exploraria en la seva aproximació. No és que aquest o aquell aspecte afloressin amb certesa pel cap creador de Sasha Waltz en el moment de la composició, és que la memòria (compartida, cultural) ens travessa i es fa presència inexorable.
El públic del Liceu, cent anys i una mica després, en l’estrena el dia de l’abonament de dansa, va ovacionar aquesta versió violenta i encobridora, amb una artista especialment feliç d’haver tornat a la ciutat. Malgrat una primera part de la funció amb una versió del “Faune” sense cap tensió sexual i un pas a dos de l’escena d’amor del “Romeu i Julieta” d’Hector Berlioz, tècnicament impecable, però del tot prescindible. Complements que allargaren innecessàriament l’espera de la màgia que quedava per descobrir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada