Unearth

Capella del MACBA, en col·laboració amb el Mercat de les Flors

25/04/2026

Foto: Mercat de les Flors

Treure a la llum

En el retorn de Jefta van Dinther a Barcelona, a la Capella del MACBA i en col·laboració amb el Mercat de les Flors, se’ns ha convidat a la reflexió, a la meditació profunda, no sols sobre la condició individual, també sobre la col·lectiva.

Per a l’ocasió, deu ballarines i ballarins, un d’ells el mateix Jefta, molt sovint arran de terra, envoltats pel públic que es distribuïa amb coixins per tot l’espai nu del recinte històric. Fàcil de seguir, no ho era precisament. Pels continus desplaçaments, perquè els fragments ballats no són molts i perquè a penes ho fan drets.

Aquesta dificultat, en canvi, facilitava una comunicació diferent amb els intèrprets: no només perquè miraven, de vegades tocaven amb delicadesa alguns dels observadors. També perquè remarquen un dels primers aspectes centrals de l’obra: el sentit de participació, de comunicació col·lectiva.

Les peces del creador suec es caracteritzen per ser multidisciplinàries. A “Unearth” són la veu i el cant els dos elements en joc. En conjunt són destacables en el moviment pausat i arrelats a l’expressió emotiva. En polifonia, demostren que són polivalents i capaços de fer servir diversos recursos expressius. En un dels sentits possibles de la paraula del títol, a una de les escenes, treuen simbòlicament de l’interior d’un altre company, tocant i estirant, un fil invisible a l’altura dels pulmons. Es tracta probablement d’una nota, perquè coincideix amb la represa de la sonoritat. Potser el moment més afinat de tota la vetllada. Per significar la connexió íntima entre fisicalitat i art. Treure a la llum la creativitat.

Per fer-ho possible encara cal un element. Un tercer aspecte sobre el qual juguen: molt propi de la dansa i dels espectacles en viu: la repetició. Tres hores i quaranta minuts, que es despleguen en dos cicles idèntics d’hora i cinquanta. Amb les portes obertes per al públic i la possibilitat de canviar de posició per l’espai i entrar i sortir. Atenció perquè en aquesta insistència hi ha elements de gran interès: la il·luminació és el primer. Es clou la intervenció just quan la llum natural desapareix de la Capella i acaba pràcticament a les fosques. No es tenen moltes oportunitats de viure en un espai reflexiu com és una antiga església, el cant agnòstic que es proposa aquí.

El segon element que es pot destacar vinculat amb la repetició de l'obra és que en una segona tanda ja no preocupa tant el què es veurà, com la manera com s’experimenta: el detall, el gest que pren una rellevància de significat gairebé existencial. Incomoditat inclosa de l’espectador, sobre un coixí…

I arribem per fi a un últim element destacable de la peça, relacionat ara amb el significat. Tampoc és tan evident tot plegat, ni el mateix creador proposa moltes línies d’interpretació: probablement la més destacada es relaciona amb “les construccions socials i espirituals del parentiu, la finalitat i la mortalitat”. Són un grup, una tribu, connectada per la veu i el moviment. En contradicció amb la tradició religiosa de l’edifici que els acull i que proclama en els seus textos fundacionals que al principi fou la paraula. Potser ho era el gest i el so, proposa aquí discretament Jefta van Dinther.