dissabte, 17 d’abril de 2021

Fake Life

Mou Dansa
La Mutant, Dansa València
16 d’abril de 2021

Foto: José Jordán

Catastrofisme

Davant dels canvis que està produint la societat, en particular des que les xarxes socials han ocupat un important espai de relació humana, hi ha dos possibles posicionaments: l’un tracta de destacar-ne les virtuts i demanar perspectiva per analitzar-ne fortaleses i debilitats. L’altre es manifesta clarament oposat i exigeix una impugnació total, que irremeiablement passa sempre per un exercici de revisió ètica de les nostres actituds. Sembla que la peça “Fake Life” de la companyia Mou Dansa, amb direcció artística de Joan Pinillos i que es va estrenar a Dansa València 2021 es decanta clarament per aquest darrer postulat.

Raó no els falta, tal com expliquen en el terç inicial: obsessió per la imatge, imposició dels principis neoliberals, desatenció als afectes humans, manca de solidaritat, estructures socials làbils i sense cohesió, i molts altres aspectes. Tot plegat mostrat en escena com un seguit de càpsules o capítols breus de la memòria, que tenen molt a veure amb l’atenció multitasca en la qual estan immersos especialment gran part dels adolescents i joves. Exactament com passem les actualitzacions en qualsevol xarxa social: ràpidament, sense fixar-nos-hi en especial, a la recerca d’alguna història que ens cridi l’atenció. Un desbordament d’experiències visuals des de la soledat de la pantalla.

Presentar així els fets, amb un grup d’intèrprets làbils, capaços de representar en qüestió de pocs segons diferents estats de l’ànima, executant cadascú d’ells les millors destreses corporals de què són capaços, i sempre amb la interrogació de la pertinença d’aquest model de vida que retraten, pot ser afavoridor o no de cara al resultat final. Tant ens pot connectar i fer de reflex; com pot provocar un rebuig, justament perquè ens emmiralla.

Després, i sense solució de continuïtat, l’obra entra en una anàlisi més personal, relacionada amb aspectes que tenen a veure amb la moral. Aquella paradoxa que es produeix quan defensem una cosa, però vivim justament de la manera contrària. En la manera com consumim; en com tractem els altres; o el posicionament públic davant les coses i les nostres accions quotidianes. És en aquest punt on "Fake Life" mostra la seva cara més compromesa; des d’aquella multitud d’ímput, de vegades difícils de seguir per la velocitat com passen les coses i es mouen, que es resolen amb l’aparició del “déu xarxa”. Per no desvetllar massa coses més, estalviarem dir de quina manera es fa present en l’espectacle. Però és en aquest moment en què comença un dels fragments més interessants i que es clou amb aquella solució escènica que ja hem vist altres vegades, però que sempre resulta fascinant: l’aparició encara més veloç d’un seguit d’imatges ja vistes una estona abans, de nou presentades pels ballarins, com a cloenda anímica del conjunt.

Era el final natural de l’obra. I determinava molt clarament el posicionament del conjunt, independentment si es comparteix o no el postulat “anem malament per aquest camí”. Però molt probablement perquè no es volia semblar catastrofista, s’incorpora un epíleg final del grup entrellaçant-se, en una mena de contact i en contrast amb el dibuix coreogràfic anterior, i la veu en off d’un text de caràcter reflexiu, que té la voluntat de presentar una alternativa a tot allò que s’ha vist. Una cloenda del tot innecessària perquè impedeix al públic el seu propi posicionament, en tant que imposa (també) la conclusió a aquella sacsejada intel·lectual a la qual volia dur, en especial a adolescents i joves.

JORDI SORA i DOMENJÓ

Foto: José Jordán



Cap comentari:

Publica un comentari