dissabte, 16 de març de 2019

La nuit, nos autres

Concepte: Aina Alegre
Interpretació: Cosima Grand, Isabelle Catalan, Gwendal Raymond
Consell artístic i dramatúrgia: Quim Bigas
Disseny de so: Romain Mercier; disseny de llums: Pascal Chassan; escenografia: James Brandily; direcció tècnica: Guillaume Olmeta; assistent de Studio Fictif: Aniol Busquets.
Sala Hiroshima, 15 de març de 2019
Dansa Quinzena Metropolitana


Què va passar aquella nit?

Segona incursió d’Aina Alegre en el concepte de celebració, entesa com a ritu de pas entre diferents estats de l’ànima, individuals o col·lectius. A Le jour de la Bête des de la perspectiva de la cultura d’arrel tradicional. Aquí des de la idea del trencament amb la rutina: la festa nocturna, popular. Amb els excessos que tots coneixem que passen de vegades, en les nits desenfrenades. Obra que permet també una lectura, gràcies a l’escenografia, de denúncia ecològica, vistos els resultats finals de com acaba l’estructura evocadora d’un paradís natural on els tres intèrprets van perfilant els diferents capítols dels seus encontres.

Hi ha un caràcter innocent amb el qual comencen a moure’s per l’espai, des d’una marcada individuació: una constatació de la necessitat de la trobada per esdevenir acte col·lectiu. Semblen talment tres animalons dispersos per aquell entorn idíl·lic, d’equilibri i harmonia perfecta. És un miratge, és clar, d’altra manera seria incomprensible la radicalització en el gest, des d’una posició molt afectada, especialment palpable en Gwendal Raymond. Va capgirant-se aquella dinàmica coreogràfica, on Cosima Grand i Isabelle Catalan prenen una posició dominant de l’escena, amb una llarga llista de recursos físics i el joc amb l’escenografia que és millor no revelar en una crítica com aquesta. I així es transforma tot plegat en una cosa un pèl més perversa i seriosa. Molt atents a l’extraordinària feina d’interpretació dels tres.

La peça perfila intenció i té un parell de clímaxs astuts i sorprenents. Amb una selecció musical molt acurada i la percepció clara que es tracta d’una feina de grup: les llums de Pascal Chassan i el so de Romain Mercier; així com l’assessorament dramatúrgic de Quim Bigas. La presentació a la Sala Hiroshima, coincidint amb la Quinzena de la Dansa 2019, igual ha precipitat un procés des del qual és bàsica l’aportació de cadascun dels elements que en formen part. Alguna escena allargada en excés; un fil des d’on relligar la història una mica dispers; la utilització d’alguns símbols, com per exemple els colors amb els quals es pinten parts del cos, que resulta difícil d’entendre; i alguns detalls més. Res que no es pugui acabar de perfilar amb unes quantes setmanes més de laboratori.

Vam descobrir Aina Alegre, que viu i desenvolupa la seva carrera a París, com una glopada d’aire fresc i no ens està defraudant les expectatives. De fet, arriba a Barcelona amb un model de dansa explicativa o dramatúrgica (per evitar l’expressió dansa-teatre) que és més pròpia del nord que no pas del nostre entorn. I amb una qualitat tècnica i cura del detall que trobem molt sovint en falta en algunes produccions. Interrogant-nos sobre viatges emocionals o sensitius des dels quals no havíem visitat abans la dansa. No recordo exactament que va passar aquella nit, a la festa a l’Hiroshima, però sí l’experiència gaudida.

Cap comentari:

Publica un comentari