Festival Sâlmon 2019: primera setmana
El Festival Sâlmon són moltes coses. Aquí ens ocupem de la programació escènica, i en particular la més vinculada amb el llenguatge del cos. Les dues primeres obres de les quals us en parlo tenen a veure amb un necessari sentit de l’humor amb el qual abordar-nos. Sí: respecte de la situació en la qual vivim; però també sobre la posició de cadascú en aquell joc; i també entre artistes i espectadors. Som-hi!
Catalina d’Iniciativa Sexual Femenina
Creació i interpretació: Elisa Keisanen, Cristina Morales i Élise Moreau
Antic Teatre, 26 de gener de 2019
 |
| Foto: Facebook de la companyia |
No es tracta de desinhibició o de llenguatge transgressor. És senzillament una qüestió de llibertat. Ja sabeu: allò que es pren, que s’exercita, per al qual no es demana permís a ningú. Així ho entén aquest col·lectiu. Amb una de les entrades a escena més intenses que es recorda els últims anys, amb música trash de teló de fons; i tots els tiquets esgotats per a les quatre funcions. Pensem-hi! L’Antic Teatre fins a la bandera. Així que efectivament hi ha públic: igual ens hem de comunicar millor.
Parlen (potser) de sexe. Seria coherent amb el nom del grup. O només sobre què dimonis fem amb la ploma. La del masclisme, és clar. Faig allò que em surt del cony: així de simple. De manera que, si ets tan amable, retira’t de la meva vista. Catalina és així: una noia decidida a viure. Amb un llegat immens de referents (literaris la majoria) que es pren la molèstia de refer minuciosament. Per a la memòria la lletra alternativa per al poema de Lorca que va musicar parcialment Leonard Cohen: Take this waltz. Que antic que sona tot plegat; fins i tot el més compromès i progressista del segle XX. Som en un altre temps i memòria: cossos en xoc continu, que parlen decididament en aquell contacte, forts i contundents; allunyats de qualsevol tòpic d’una feminitat encotillada en una cultura absurda. Així ballen; així es prenen el dret a ser; i amb la platea desmuntada a cop de rialla. Ara no sé si és perquè seguim bé la trama eclèctica que se’ns presenta; o de vergonya, sabedors que molt sovint, potser sense adonar-nos, som fils conductors d’aquella societat castrant.
Només un detall: s’explica aquests dies que l’obra està inspirada en el llibre Lectura fácil de Cristina Morales, premi Herralde de novel·la 2018: dones amb discapacitat intel·lectual i els constrenyiments que viuen en la seva sexualitat. I segur que en la base coreogràfica tot plegat hi és present. Però realment en podríem fer una extrapolació, sense complexos, perquè estan parlant de totes (i tots, val a dir…)
Bacants - Preludi per a una purga de Marlene Monteiro Freitas
Coreografia Marlene Monteiro Freitas / Amb Andreas Merk, Betty Tchomanga, Cookie, Cláudio Silva, Flora Détraz, Gonçalo Marques, Guillaume Gardey de Soos, Johannes Krieger, Lander Patrick, Marlene Monteiro Freitas, Miguel Filipe, Tomás Moital, Yaw Tembe
Mercat de les Flors, 27 de gener de 2019
La música i la dansa, representants de l’art dionisíac i segons la particular interpretació que en faria Nietzsche, amb les Bacants com a ambaixadores. I fins aquí la mitologia. Perquè la resta és un festival fabulós, exuberant, fantasiós, inaudit i genial de bogeria escènica. Tretze intèrprets en escena, la meitat anunciant amb les trompetes a l’entrada del públic que la festa de la rauxa estava per començar. Que arribaven a Tebes (la ciutat: Barcelona, també val en l’analogia) tot el contrari d’allò que el culte a la poesia, l’ordre de la paraula i la forma de l’escultura i de la geometria poden aportar a la vida ordenada i feliçment subjugada. I així durant dues hores i quinze minuts, un temps inimaginable per als estàndards als quals estem acostumats.
Val a dir que l’obra no sempre aguanta d’una manera superlativa aquella adrenalina de bogeria: som humans. Espectadors, inclosos. Que hi ha moments en què cau la disbauxa. Que afluixa en intensitat. Res que no sàpiguen compensar en el següent quadre: moviments incomprensibles, expressivitat al límit, coreografia absurda d’una bellesa abrupta, música de tots els estils i les intensitats. També és cert que els amants de l’ordre narratiu i l’estructura dramatúrgica és possible que patissin una mica intentant esbrinar en quin punt (si això és possible) de la tragèdia d’Eurípides ens trobàvem. Certament la millor manera de gaudir d’un espectacle com aquest és convenientment arrecerat a les còmodes butaques del Mercat, un pèl encongits, implorant que res del que està passant a l’escenari salpiqui en excés…
Però quina lliçó de desinhibició. I tornem al mateix concepte de la peça anterior. No! Millor: de llibertinatge, en el sentit més noble d’allò que pot significar la creació artística: sense límits, sense perquè, sense justificacions, sense pudor. A la frontissa del ridícul, a punt de traspassar el llindar de la presa de pèl, amb el risc de ser lloat de manera pallussa pels modernets o defenestrat de forma cruel per la gent d’ordre. Allà exactament es troba aquesta proposta de Marlene Monteiro Freitas: penjant d’un fil, a punt de caure.
I la dansa? Discernint el seu lloc. Potser una mica depenent de la música, com si es tractés d’un intèrpret secundari amb poc paper; però determinada per a l’apoteosi final de l’espectacle. En dos actes: uns primers acords de La Consagració de la Primavera de Stravinski; com per significar l’adveniment de la modernitat (això és: del trencament amb el ballet). Per finalment esclatar, impetuosa, a la manera d’un homenatge fatal a Maurice Béjart, amb el Bolero de Ravel més desestructurat, críptic i (a)coreogràfic dels que he vist mai ballar. I us asseguro que en són uns quants, tòpic recorrent de la dansa...
Primera setmana del Festival Sâlmon. Primera conclusió per a l’anàlisi: sense llibertat, no hi ha creació. Sense estripar una mica, tampoc. I que tot plegat té a veure amb el sentit de l'humor.
Em retiro una estona per pensar sobretot plegat. Espero frisós la 2a setmana Sâlmon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada