John

DV8 Physical Theatre

Mercat de les Flors, 19 de febrer de 2015

Sense cos identificable

No sembla que Lloyd Newson hagi sabut trobar el to adequat per explicar la història de John. S'esperava amb entusiasme, després de l'al·legat en favor de la llibertat d'expressió de "Can we talk about it?” al Mercat de les Flors el 2012 i el públic no ha fallat i ha esgotat totes les entrades per a les tres representacions. Després d'una minuciosa tasca d'investigació a 50 homes al voltant de la seva sexualitat, ha optat per centrar la mirada en el personatge de qui pren nom l'espectacle. Clarobscur, polèmic, víctima i botxí alhora, s'ha fet una lectura lineal, de causa i conseqüència, molt del gust psicoanalític però sense profunditat en el mètode. Explica una vida marcada per les desgràcies personals, el determinisme social i amb un intens accent moralista i això impedeix cap altra capa més que no sigui la proposada. John, un ésser bo per naturalesa, és expulsat de la "normalitat" perquè l'entorn on va ser educat el va excloure de la vida que mereixia. Aquesta simplesa de plantejament només la salva la magnífica tasca dels ballarins parlants, capaços de mantenir un monòleg i petits diàlegs de manera trepidant i de vegades atropellada, sense respir, amb profusió de detalls i una actitud impúdica absolutament justificada perquè part de l'obra té lloc en una sauna masculina. Però s'exigeix una mena d'impossible: l'empatia amb un personatge de qui no només observem actituds i fets del tot reprovables, sinó a qui retrata amb una fredor emocional, una distància tan exagerada, que no hi ha la mínima opció de quedar atrapat ni d'entendre les raons, sentiments o el seu transfons afectiu. Està tan preocupat per donar-nos mil detalls d'aquell submón, que s'oblida que és ple de material humà. Cossos, pràctiques, estímuls, contextos i relats sempre són més reals que en escena. I aquest “John” de DV8 Physical Theatre no aconsegueix ni tan sols provocar: els que coneixen tot plegat, perquè no deixa de ser fictici i sempre és més real en carn pròpia. I per als que mai en la seva vida han trepitjat una sauna, ni els imaginaris que representa, ni estan en contacte amb personatges semblants, perquè haurà estat difícil connectar amb la profunditat d'allò què hauria d'explicar per aquella manca d'empatia. Conseqüència de tot plegat? Doncs a la manera com actua la bellesa dels cossos perfectes despullats pels passadissos de la sauna, reclam de "la intimitat" que (des)coneixeran dins de la cabina; l'escenografia circular de grans prestacions i autèntic motor temporal de la coreografia; i la brillant actuació de la companyia mostrant també sobre l'escenari tota la seva potència física i en el seu element propi que és el moviment dansat de la paraula; “John” només és una façana d'un inexistent edifici. Bàsicament per l'exageració unívoca d'un discurs sense un cos identificable on poder debatre opcions diverses i fer més comprensible la peça i els seus elements. Una autèntica pena, i no només per les expectatives que se'n duu enlaire entre el públic barceloní i que es van notar en uns aplaudiments en l'estrena més que discrets. És sobretot perquè s'ha perdut una magnífica ocasió de parlar de les mil i diverses maneres de viure la sexualitat entre els homes gais.