Boris Charmatz & Médéric Collignon
Auditorium de l'École d'Art
Festival d'Avignon 2011 - La Vingt-cinquième heure
Batailles, en hora golfa (00:30), clou cada dia el Festival, a l'Escole d'Art amb la intenció de fer coincidir sobre l'escenari dos artistes a priori de molt diversa procedència. En la darrera de les propostes, un músic d'influències en el hip-hop, constructor de sons que elabora amb el seu propi cos i interessant saxofonista, comparteix escenari amb l'impulsor del Musée de la Danse http://www.museedeladanse.org i enfant terrible de la vida performance francesa actual.
Una hora de gestos desbordants de bon humor. Així reben als espectadors, en el pati de butaques, com qui és a casa saludant els convidats i explicant-los acudits sobre el propi Festival i els paperots -de vegades surrealistes- que han hagut de fer davant de les exigències d'alguns artistes carregats d'ego i les Administracions (divertidíssim el moment aquell en què Boris, després de delectar-nos amb una bobada musicogestual es diu a si mateix: "definitiu! em retiren la subvenció!")
Ja a l'escenari, primer a torns, mostren el variat catàleg de capacitats que cadascú per la seva banda és capaç de gestionar: sons guturals, empassant-se quasi literalment el micròfon, ritmes frenètics amb qualsevol part del cos, estirant-se, corrent, fent bots per l'escenari o novament des de les escalinates de platea, de Médéric Collignon, un músic desacomplexat, ple de vitalitat i saxofonista de qualitats remarcables, per bé que es troba en falta incidir més en aquesta faceta. Mentre que el ballarí, al seu torn, desplega tot un complex catàleg de moviments, desendreçats, caòtics a voltes, de fisicalitat forta però amb una elegància indiscutible i una resolució neta, impecable, amb què mostra la seva excel·lent forma física i deutor de la improvisació controlada que s'assegura en les diverses ocasions en què han presentat aquest mateix espectacle per diversos centres de cultura a França (el Pompidou, per exemple) i que és compatible amb molts moments en què la llibertat creativa ocupa la ment d'aquest privilegiat ballarí.
La suma de tant talent no fa altra cosa que incrementar exponencialment el gaudi d'uns espectadors absolutament entregats amb el risc creatiu, la seguretat amb què s'elabora i la senzillesa amb la que es presenta: això d'avui és per divertir-nos, així que no hi donem més voltes i passem-nos-ho bé tots plegats, que s'acaba el Festival!
Una vetllada inoblidable, amb improvisació final de regal i un moment visual per a recordar vivament: mentre Codillong, ple de la follia del moment, a la manera d'un llaç enganxat des d'un extrem va fent donant voltes a l'aire el micròfon; Charmatz saltant i ballant, va esquivant una i una altra vegada l'impacte d'aquell element. Una autèntica bogeria!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada