Chicha Montenegro Gallery

Chicha Montenegro Gallery
Teatre Lliure, 10 d'octubre de 2010
Creació i direcció: Carles Santos
Intèrprets: Begoña Alberdi, Queralt Albinyana, Antoni Comas, Ana Criado, Toni Marsol, Claudia Schneider

Què pots fer si et donen llibertat per crear? EXERCIR-LA. Aquesta és la resposta que sembla donar en Carles Santos: fes i prou. Deixa’t de miraments, com reaccionarà el públic, si és convenient o no de dir aquestes coses o si el fil argumental és comprensible a primera vista o no. EXPRESSA! Des de l’interior, des de la inquietud, la música del cor, les idees que t’envolten i amb les possibilitats tècniques a l’abast. CREA! I compateix amb els altres el millor que pots mostrar-los: la teva llibertat. 

Una autèntica tesi del que és un bon espectacle.

Chicha Montenegro Gallery és bàsicament això: LLIBERTAT creativa. Excepcionalitat, podríem dir. Es pot cantar més alt, si voleu, però difícilment més clar: els esclavatges de l’home (la ballarina titella, moguda pels fils de les voluntats dels altres); la felicitat de l’amistat (els cantants aeris que pacten els jocs amb que mouran les seves relacions); el fàstic que produeix la classe religiosa (pertinent al·legat anticlerical 42 maneres de matar un mossèn); la fascinant escena de la piscina (moment visual estrella per la seva força estètica i el seu explícit significat: sigues lliure!); la cortina de micròfons que amplifiquen el no res (sensacional i difícil moment dels cantants empassant-se la sang amb la que maneguem els telenotícies de cada dia) i el final, curiós, divertit i estrany conte de l’oliva i el seu peixet (difícil cloure d’una manera més trencadora un espectacle com aquest).

És talment com el que s’esdevé amb la llibertat humana: la pots posar en joc amb els altres, fer-los sentir com palpita el teu cor, compartir les teves expressions creatives o bé, només, si vols, fer-la servir  per manipular-los. 

Per això, amb en Carles Santos, aquest teatre és més lliure que mai!

Carmen

Carmen, de George Bizet
Gran Teatre del Liceu, dijous 7 d'octubre de 2010
Director d'escena: Calixto Bieito
Carmen: Jossie Pérez; Don José: Brandon Jovanovich; Micaela: María Bayo

La relació dels nostres temps amb la imatge (i, en ocasions, amb les formes estètiques) s’ha convertit també en un provisional. El problema és que les icones visuals es destrueixen amb gran velocitat per impactes en la mirada capaços d’arrossegar-nos i descentrar-nos l’atenció cap una altra banda. Tal és així, que la fugacitat s’instal•la també als escenaris i una proposta escènica enlluernadora un dia, decau en la seva influència de futur només que un altre xoc arriba. Caldria veure si tot plegat està relacionat amb els referents visuals (el procés d’acomodació a la imatge pret-a-porter que les noves tecnologies estan provocant) o és senzillament un insuficient substrat de la memòria (provocat, com sempre, per la invasió d’escassetat estètica a la que ens sotmeten -de vegades més del desitjable- els grans teatres de la ciutat.) D’aquest procés empobridor de la imatge i el seu mínim valor estètic (generalitzat darrerament) se’n salven escassament algunes propostes de dansa contemporània i alguna teatralitat en petits aforaments (per a espectadors atents) i que, precisament, per minoritàries, estan condemnades a no tenir el ressò que una icona necessitaria per esdevenir-ne perdurable en la memòria col•lectiva.

La Carmen d’aquests dies, al Liceu, té tots aquests problemes contemporanis de mirada atrafegada i poc atenta, però sobretot l’errada monumental de repetir clixés, tòpics, banderes i antigalles identitàries, poder una dècada abans amb un cert ressò en la seva estrena al Festival de Perelada, però que a dia d’avui més aviat satura, impedeix, mareja i embruta (sobretot això!) una música i un argument que convenientment actualitzats encara donarien joc.

I és el problema de les provocacions: perquè no és qui vol, sinó qui pot aquell que les fa.

Amb aquest panorama, esperàvem una salvació de la mà dels cantants, que dissortadament en la funció d’aquest dia no va arribar. Meravellosa excepció feta de la mà de la Maria Bayo ( a més dels cors, és clar) en el rol de Micaela, amb una força interpretativa i veu clara, precisa i segura, jugant bastant bé amb un don José (Brandon Jovanovich), no perfecte, però de segur que molt més lluït que la Carmen (Jossie Pérez) antipassió amb què va despatxar el seu paper l’artista principal.

Haurem d’esperar, em penso, a que vinguin temps menys simplificadors per entendre que la passió humana no és cosa (només) de contrabandistes. Però sobretot per comprendre que l’escenografia és part de l’obra i no una imatge sense sentit.

Iphigenie auf Tauris

Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck
Tanztheater Wuppertal – Pina Bausch
Gran Teatre del Liceu, 4 de setembre de 2010

Transmutats en ballarins - cantaires en boca d’altres, els protagonistes encaren la substitució en escena, sense pretendre ballar com qui canta, no en va precisament perquè les veus de tots els solistes (també dels cors) que participen en la funció inaugural del Liceu 2010-11 tenen l'estrany prodigi de ser protagonistes centrals, malgrat trobar-se situats en el prosceni lateral del primer pis. Però és just per la grandesa de la proposta de Pina Bausch, amb absolut magisteri , que va fer posar els ballarins al servei de la comprensió de l'obra, subratllant, emfatitzant quan cal, o amb discreció escènica si és necessari per deixar que la música i la història preguessin el vol, de manera que la plasticitat de moviments subtils i tranquils a voltes, també violents i vívids quan cal, poguessin conjugar perfectament, delicada, precisa i recitativa. Primera de les transmutacions de l'espectacle, doncs els canvis d'actors - cantants per ballarins - actors, és en servei a l’obra.

Una historia també transmutada en amor entre amics i no la clàssica d'amants tràgica i sobtadament esquerdada pels avatars del destí, sinó una de bella, entre amics inseparables, que estan disposats a morir junts si l’ira dels déus així els ho demanessin, abans que no acceptar el sacrifici només d'un dels dos, tal és l'ensenyança d'aquesta tragèdia grega que, estranyament "acaba bé."

Serà la bellesa delirant dels dos amics ballant, mostrant la seva unió, incorporats l'un en l'ànima de l'altre, en duets superiors, sensibles i delimitats amb un extraordinari Pau Aran Gimeno (que no només no decep en la seva actuació a casa, sinó que impressiona de manera extraordinària per la seva ductilitat, la sinceritat dels seus gestos i el coratge dels seus moviments) que no era altra el final possible: un públic entregat, sabedors que hem encetar temporada amb una obra de dansa i òpera, transmutada perquè són només els ballarins els ocupants d’escena, però el més proper a una experiència de teatre total.

Vols veure un curt on balla en Pablo Aran? Molt atents quan torni per Barcelona!




Crítica de La Vanguardia

Dido & Aeneas

Dido & Aeneas de Henry Purcell
Coreografia i direcció: Sasha Waltz. Dirección musical: Christopher Moulds
Amb Aurore Ugolin, Yael Schnell, Michal Mualem, Ruben Willcox, Virgis Puodziunas, Vocalconsort Berlin y Akademie für Alte Musik Berlin.
Teatre Nacional de Catalunya, de l’11 al 13 de juliol de 2008

Com és l’experiència de la bellesa? Com els subtils mecanismes mentals que ens transporten? Pot alguna cosa així com la música, la dansa i el cant traspassar els sentits de l’espectador per esdevenir llum de l’ànima?

De com la genialitat prové d'una idea ben simple i de com l’experiència estètica té a veure amb la senzillesa: la transposició dels ballarins cantants, la dels músics actors, la dels solistes dansaires. La unitat de les diverses disciplines, des de la seva especificitat.

Perquè no puc amb cap paraula rememorar millor que ho fa el silenci l’experiència única de bellesa d’aquesta versió de Dido & Aeneas.


29/12/2009 La Vanguardia considera aquest el millor espectacle de dansa de la dècada.