Tiempo de vida

Núvol

Moreno Bernardi
Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, 25 d'octubre de 2026

La identitat del pare

Moreno Bernardi adapta Tiempo de vida de Marcos Giralt Torrente. Una exploració d’un pare pràcticament desconegut, a qui cuida durant els dos últims anys de vida, malalt de càncer. L’obra adverteix en algunes ocasions que es tracta d’una construcció mental dels records, a partir de les relacions entre la família i d’una remarcable incapacitat de comunicació. Arriba un moment que es planteja si les dificultats entre tots dos responen als patrons heteronormatius de paternitat que tots dos han heretat. Però fàcilment s’observa que el conflicte va més enllà.

El problema del relat de vida és que necessita una creença que el sostingui. Dates, anècdotes i fets omplen una idea que es vol demostrar. I que l’obra insistentment s’encarrega de confirmar. No hi ha clarobscurs, que seria justament allò que defineix la qualitat humana. Si el pare no ha estat atent, si no era sol·lícit a l’afecte del fill, és que va ser així, sense matisos ni dubtes.

La fórmula de la representació escènica és la del monòleg. Profús, simbòlicament acusador, ple d’hipèrboles que fan del més petit detall un casus belli. Tot és rancúnia respecte a una vida en què no s’ha gaudit de la companyia de l’altre, i que cal explicar al detall. Excessivament. Esgotadorament. De fet, l’espectacle té, com a mínim, tres finals. No sap mai quan reconciliar-se amb el personatge. Perquè, al capdavall, es tracta d’això: sense compartir, ni entendre, el fill vol provar de veure les causes, el com i el perquè de la decepció. I així intentar cloure una vida plena de dolor.

Moreno Bernardi sosté amb ofici aquella torrentada de paraules. Les pronuncia sense ni un moment de vacil·lació. S’endevina una projecció personal. Les llença al públic talment com si fossin seves. S’acompanya a l’escenari de la música original i del cant en directe d’Aina Serena. També conspícua. També greu en el gest. Facilita les transicions, en l’obra. Serveix com a espai a recer emocional. Aquesta economia de recursos: un intèrpret, una música, es completa amb el llenguatge del creador: la dansa.

En l’àmbit del moviment, la solució és ben coneguda: descriptiva. S’opta per expressions corporals del text recitat. Mans enlaire, posats al·legòrics, desplaçaments de curt recorregut. L’artista gaudeix d’una flexibilitat i d’una capacitat física envejables. Però renuncia a la capacitat emotiva del gest: acompanya només les frases amb un cos que accentua, que fixa la mirada en la circumstància, que emfatitza encara més el moment i el seu relat. És una dansa en deute, que no s’allibera mai del text.

Aquest és un espectacle que potser emocionarà qui tingui encara deutes pendents amb el pare. La psicoanàlisi ens dirà que, per tant, és una obra per a tots nosaltres. Al final, què no podem retreure a una vida d’identitats que es contraposen per la manca més absoluta de comunicació?